Zapatero, irreductible.

JOSÉ LUIS Zubizarreta, Escriptor.

En aquest "llarg, dur i difícil" procés per acabar amb la violència de manera dialogada, ens trobem com en aquella espècie de suspensió total d'activitat en què entra, pel que sembla, la naturalesa, i que tan sols perceben, segons els zoòlegs, alguns animals, en els moments previs que es produeixi el terratrèmol. Aquí també tot sembla haver quedat en suspens a l'espera del 21 de desembre vinent, en què la tardor s'acaba i que, d'acord amb l'últim Zutabe o butlletí intern d'ETA, fixa la data en què l'organització terrorista dictarà la continuació o la paralització del procés.

Així, les formacions polítiques basques diuen que ja han arribat al límit de les seves possibilitats de diàleg amb Batasuna i fins i tot el mateix Tribunal Suprem, tot i que al.legant oficialment raons d'un altre tipus, ha prorrogat l'emissió de la seva resolució sobre el transcendental recurs contra la sentència de l'Audiència Nacional en el cas Jarrai-Haika-Segi fins després d'aquest fatídic dia. Mentrestant, l'opinió pública, igual que els animals abans de la sacsejada, ha entrat en una tensa espera. Tan sols el president Zapatero sembla immune a les circumstàncies i segueix predicant l'esperança.

EL PROCÉS segueix en estat de crisi, bloqueig o estancament. És una cosa que qualsevol ciutadà percep i els mateixos protagonistes reconeixen. Ho va denunciar, abans que ningú, l'esquerra abertzale i després ho han admès els partits democràtics i fins i tot el Govern. El ministre de l'Interior ho acaba de dir de manera gràfica: "El procés no arrenca". Ara bé, a l'hora d'establir les responsabilitats, les parts, com és natural, difereixen.

L'esquerra abertzale no ha deixat d'enumerar causes de naturalesa molt diversa des que el procés es va començar a torçar a mitjans del mes d'agost passat. Fins a aquella data, també per a la mateixa esquerra abertzale, tot va ser optimisme. Va arribar a qualificar de "fita històrica" la declaració que havia fet Zapatero a la sala de premsa del Congrés el 29 de juny passat. I fins i tot les citacions judicials a què diversos membres de la direcció de Batasuna van haver d'acudir els mesos d'abril i maig havien estat considerades incidències que dificultaven, però no impedien, la marxa del procés. Només a partir del 18 d'agost, quan ETA publica un comunicat en què adverteix de la reversibilitat de la seva decisió de treva, les dificultats es comencen a presentar com a obstacles insalvables.

Segons l'esquerra abertzale, són tres les causes que impedeixen avançar en el procés de pau i que provoquen, al seu torn, la recrudescència de la kale borroka: el tractament dels presos com a ostatges (inclosos en aquest punt els avatars judicials d'Iñaki de Juana Chaos), la persecució judicial contra significades persones de l'entramat civil i "el buidatge dels continguts polítics del procés". Sense pretendre treure importància a les dues primeres causes, és aquesta tercera la que realment alarma ETA.

En un determinat moment, arran, sobretot, del fet que el president del Govern anunciés, el 29 de juny, l'inici imminent dels contactes oficials amb la banda, aquesta entén que la negociació s'accelerava pels carrils estrictament tècnics (diàleg sobre desarmament i presos), sense que s'hagués aconseguit cap compromís al voltant dels aspectes polítics del conflicte (constitució i continguts de la taula de partits). A partir d'aleshores, la qüestió del buidatge s'erigeix en l'obstacle principal i, de moment, insalvable. ETA tem que, si les coses seguien a aquest ritme, la seva retirada seria interpretada com una derrota, i per això intenta forçar que la constitució de la taula de partits, amb compromisos sobre els seus continguts d'autodeterminació i territorialitat, la salvi d'un final humiliant.

EN EL CANVI d'actitud que s'aprecia en ETA entre les seves explícites exigències actuals i la seva ambigua declaració de l'alto el foc, hi ha pogut intervenir un debat en el si de l'organització en què s'hagin deixat sentir les sensibilitats contraposades de les dues generacions que hi conviuen.Però, sigui com sigui, el cas és que l'actual resistència d'ETA a retirar-se de l'escena sense haver arribat abans a compromisos polítics de futur xoca frontalment amb la resolució del Congrés del 17 de maig del 2005, en què s'establia el marc de resolució, i s'apartava, fins i tot, dels plantejaments que Batasuna va fer públics, el 14 de novembre del 2004, en la seva Declaració d'Anoeta.

Així doncs, la qüestió estructural del "preu polític" o del "primer la pau i després la política", i no qüestions conjunturals com la política penitenciària o l'actuació judicial, torna a ser l'autèntic obstacle que impedeix l'avançament del procés.

En això, els partits democràtics que han dialogat amb Batasuna hi estan d'acord. Han denunciat una involució en la postura d'aquesta última i no veuen la possibilitat de donar satisfacció a les seves demandes. Temen que ETA no ha renunciat a la seva inacceptable pretensió de seguir tutelant el procés. En aquesta situació, només esperen una improbable reconsideració per part d'ETA. El president Zapatero, en canvi, manté l'esperança. Potser algú, des de l'altre costat, li ha fet saber que ETA segueix compromesa amb la seva decisió del 22 de març.