Surt el sol a la caverna.

Joan Barril. Publicat a El Periodico de Catalunya. 7 de novembre de 2006.

El meu despertar és ara més benigne. Fa fred, però ja no és de nit. A la vora del quiosc, una petita tertúlia de gent antiga, d'aquells que encara preferim les notícies de paper de pagament per sobre dels rumors gratuïts.

Es comenta que ja hi ha Govern i que un diari arriba tard perquè l'envien a imprimir molt lluny. De la premsa diària es passa a parlar dels llibres eterns. Un parroquià li recomana al quiosquer que llegeixi El Banquet, de Plató. Amb aquests consells literaris de tan alt calibre, el nou dia em porta fins a Buenos Aires, aquell lloc on a les llibreries de vell s'hi apilaven les precioses biblioteques que els intel.lectuals argentins havien hagut de vendre per necessitat durant la crisi de Menem.

En lloc de novetats, que aquelles sempre eren massa cares, s'oferien als aparadors de Corrientes El Decameró, El comte de Montecristo, les obres de Shakespeare i, molt probablement, aquell Banquet en què Sòcrates i els seus amics parlen sobre l'amor. El més sorprenent d'aquesta conversa matutina no és haver llegit una obra clàssica i difícil, sinó la naturalitat amb què s'ha insistit en aquesta recomanació. Aquests dies de tardor en què les paraules són lleugeres i gasoses, reconforta saber que fa 2.500 anys algú es va prendre la molèstia de pensar i d'escriure perquè contrastéssim la nostra vida a la llum dels sentits.

M'acomiado d'aquests amics efímers que reparteixen filosofia clàssica com qui reparteix els dònuts frescos de cada matí. Deixo els diaris del dia i abans de llegir-los m'acosto a Plató. Encadenat a la caverna, veig com van passant ombres que es reflecteixen a la paret. Al món de les idees, aquestes ombres han estat durant molts anys l'única realitat possible: sempre manaven els mateixos i ens feia por acostar- nos a la llum real. Avui dia les coses són diferents. La segona oportunitat impedeix caure en els errors dels aprenents atabalats. Governant no hi ha Govern: es fa Govern al manar.

Les ràdios comencen a tocar a morts. Ens queda Plató, aquell filòsof que, segons relatava Diògenes Laerci, en el curs de la seva vida ningú el va veure riure mai.La història amb retardAvegades val la pena viure alguns anys més per arribar a experimentar les sorpreses històriques. Si la vida fos un vídeo --o un DVD, que és el que ara mola--, es veuria que el 1986, l'any de l'OTAN, no hi havia grans expectatives de canvi.

Catalunya estava dividida en funció d'una banca i d'una querella. La puresa de sang i el clientelisme, l'anomenat desencant i el jacobinisme socialista formaven part del paisatge. ¿Com s'hauria viscut 20 anys enrere un Govern presidit per un cordovès de Cornellà, investit amb vots independentistes, amb un alt compromís social i amb aspectes tan sensibles com la seguretat i l'habitatge en mans de l'anomenada esquerra transformadora? Això comença ara. Tot s'aprèn. La coalició tenaç i l'oposició penitencial. És així com les nacions es mantenen vives.

Fatalitat

Ens toca fer alguna cosa amb la qual no estem d'acord. Una conversa, un plet, una advertència. Algú a qui sempre vam voler protegir sortirà perjudicat per una decisió de la qual no ens podem desvincular. Entre la necessitat i la vilesa, assistim al naixement d'un dolor que arribarà més enllà de la nostra mort.