Pinochet o el mal absolut.

La mort del general Augusto Pinochet Ugarte tanca un dels capítols més ominosos de la història d’Amèrica Llatina. Més de 3.000 morts, un terç d’ells detinguts que després van desaparèixer, desenes de milers de presos i torturats i uns 300.000 exiliats van ser el llegat del cop militar de l’any 1973 contra el règim democràtic d’Allende. L’aixecament de Pinochet va ser vist a Espanya com una reedició del cop del 1936 portat aterme per Franco, heroi del general xilè.

En la biografia de Pinochet es barregen la traïció del personatge al president Salvador Allende i al seu Govern --que li havien conferit la màxima autoritat militar--, la sang de les seves víctimes i el xantatge als seus parents, sotmesos al pànic del terrorisme d'Estat. Des de l'11 de setembre de 1973, la figura del tirà xilè ho és també del mal absolut, entès com el menyspreu pels drets humans, l'imperi de la llei i l'Estat democràtic.

Potser altres carnissers de la història llatinoamericana --Videla, Duvalier, Somoza i molts més-- reuneixen tants títols o més que el general xilè per reclamar per a si l'encarnació del mal sense límits, però l'arrogància exhibida per Pinochet fins al seu últim sospir, la seva burla permanent als jutges, el converteixen en una figura sense comparació. En un continent devastat per motins i pronunciaments de tota mena i condició, aquesta característica ho diu gairebé tot sobre el personatge.

Sense judici ni presó

El general ha mort després d'evitar la presó, els judicis en tota regla --és encomiable aquí l'esforç del jutge Baltasar Garzón--, i sense ni un bri de penediment o de compassió. El general ha deixat d'existir sense ni una ombra de preocupació per haver dirigit la caravana de la mort, haver autoritzat l'aniquilació dels seus opositors i haver intentat perpetuar la tutela castrense sobre l'exemplar transició del seu país cap a un règim democràtic. El general ha expirat, en fi, sense haver donat compte de les seves malifetes, protegit per una legió d'advocats i per la ultradreta del seu país, convertida en la cort dels miracles del dictador.

Però seria poc rigorós amb la història imaginar que Pinochet pels seus propis mitjans s'hauria pogut convertir en sant i senya de la vesània universal. El govern del militar va ser possible perquè va comptar amb l'ajuda inestimable dels Estats Units, amb la decisió del president Richard Nixon i del secretari d'Estat Henry Kissinger de contenir l'esquerra allà on comencés a mostrar-se, dins de la perversa lògica general de laguerra freda, on, més que mai, el fi va justificar sempre els mitjans. En aplicació de la cèlebre frase del general Vernon Walters --"són uns fills de puta, però són els nostres fills de puta"--, l'Administració nord-americana va preferir la degolladissa a córrer el risc que s'assentés el Govern d'unitat popular que va arribar al poder a Xile amb la victòria de Salvador Allende a les urnes el 1970.

Segurament, va ser l'entitat dels crims que van seguir el bombardeig del palau de La Moneda, unit al cop dels militars argentins, l'any 1976, el que va establir un punt sense retorn. Pinochet, com més tard Videla i els seus sequaços, va aconseguir una rara unanimitat en el repudi del seu règim, per sobre fins i tot de la divisió ideològica tradicional de la guerra freda. Va aconseguir que ni tan sols la democràcia cristiana, que va minar l'estabilitat de la Unitat Popular d'Allende fins a cotes indefensables, tornés sobre els seus passos per contenir el lliberticida i restaurar la decència.

Un món millor

No deixa de ser una paradoxa que el general hagi mort el Dia Internacional dels Drets Humans, que l'ONU celebra cada any per recordar al món que aixopluga una legió de desposseïts. Entre aquests hi ha tots els que van veure com el general els arrabassava la vida, els privava dels seus drets, els condemnava a l'exili o els perseguia amb acarnissament. Cap d'ells rebrà mai el regal d'una sentència condemnatòria del seu victimari, però tots han vist reconegut el seu sacrifici i restablerta la seva dignitat a mesura que la figura del general quedava sepultada sota una muntanya d'oprobi.

Si hem de ser francs, aquest procés de desprestigi incontenible del tirà i d'homenatge permanent a les seves víctimes és una autèntica lliçó de la història. El món és avui millor que el 1973 perquè, amb el transcurs del temps, ha corregit en la mesura del que era possible els efectes del crim col.lectiu comès per l'Exèrcit xilè comandat per Pinochet. Ni la propaganda posada al servei de la causa pinochetista pels Estats Units ni la por van poder evitar que creixés la reacció internacional en contra seu.

Abans de Pinochet no eren pocs els que creien que és possible la impunitat permanent. Però, en la societat de la informació global, la barra lliure per als botxins té data de caducitat. El general ho va comprovar, assetjat pels tribunals fins al taüt.