REFLEXIÓ SOBRE L’IMPORTÀNCIA CABDAL DE L’EDUCACIÓ

L’Educació és una missió clau. L’article 27 de la nostra Constitució de 1978 diu textualment:

“L’educació tindrà per objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i llibertats fonamentals”. (Art. 21.- Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006).

L’educació, segons l’article 26 de la Declaració Universal sobre els Drets Humans de 1948, afavorirà la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions i tots els grups ètnics i religiosos, i promourà el desenvolupament de les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.

I, finalment, segons l’article 9 de la Constitució espanyola (article per a mi fonamental). Correspon als poders públics: l. Promoure les condicions per tal què la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en què s’integra siguin reals i efectives. 2. Remoure els obstacles que impedeixen o dificulten la seva plenitud. I 3. Facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.

A l’inici del segle XXI i en la societat global fortament interconectada hem de fer un exercici de reflexió per tal de saber si la nova realitat que ens envolta, batejada de tantes maneres (societat del risc, segons U. Beck, o societat líquida, segons Baumann) exigeix nous coneixements i tècniques (i ben segur que sí) però també una reinterpretació i adequació dels valors que es van filtrant pels espais intersticials d’uns entorns substancialment diferents i en procés de canvi, allò que Inglehart ha denominat la revolució dels valors o la revolució silenciosa.

El complex teixit d’una democràcia cosmopolita pot exigir de fet recursos polítics diferenciats a nivell global i local, però també regional i estatal. Aquesta realitat multidimensional demana la seva clarificació fins allí on sigui possible. Cal eliminar zones d’ombra on els riscos evidents es converteixen de fet en una consolidació del que HI HA, sense fer un esforç per analitzar les causes d’allò què se’ns ven com quelcom ineludible, fruit del destí i de l’evolució natural de les coses. Som on som perquè actors i grups amb les seves ideologies i projectes sobre el món han pres, al llarg de la Història, unes decisions determinades.

No és cert que el món sigui una realitat incontrovertible, l’única possible. Si fos cert, això afavoriria els que s’oposen a la transformació de la societat en un dels sentits possibles fent-la més lliure, més igual i més solidària.

Crec que la por que genera una societat plena de reptes i riscos pot ser una prolongació de la gàbia de ferro en la que voluntàriament ens arraulim sota el lema, “ más vale lo malo conocido que lo bueno por conocer”. La desmoralització és sovint una estratègia d’adaptació.

La fita de la societat del coneixement és justament definir la realitat en evolució i analitzar els projectes alternatius il·luminant el model a on condueixen determinats programes i també els valors que s’activen en el procés.

Educar ha de ser forçosament donar eines als ciutadans i ciutadanes per reflexionar cap a on hauria d’anar aquest món per ser sostenible i amb els seus recursos ben repartits. La complexitat exigeix reflexió, claredat, denúncia de la manipulació. En definitiva: no fer passar els interessos privats per necessitats públiques com avisava Agnès Celler.

La societat que es percep a si mateixa com a societat del RISC ha d’esdevenir, com ja he dit, forçosament reflexiva, i els seus objectius i programes s’han de convertir en objecte de controvèrsies científiques i en polítiques públiques. En el seu dia, Foucault, Horkheimer i Adorno, entre altres, varen presentar la societat moderna com a una presó tecnocràtica d’institucions burocràtiques i coneixements d’experts, en la qual les persones són només engranatges de la gran màquina racional.

Contràriament, en la modernitat reflexiva de la societat global, de la societat del risc, s’obren, al menys intel·lectualment, escletxes que permeten moure i remoure circumstàncies aparentment rígides. En la gàbia de ferro de Max Weber calia sacrificar davant l’altar de la racionalitat, però a la societat del risc global les institucions comencen a canviar. La teoria de la societat del risc incorpora la utopia d’una modernitat responsable; de fet, de moltes modernitats a inventar i experimentar en diverses cultures i parts del món.

Parlem d’un viatge sense retorn. En l’ERA del Risc Global qualsevol intent de tornar enrere a la teoria política de la modernitat industrial està condemnat al fracàs. No podem mantenir la il·lusió (jo diria més aviat el deliri) de què les institucions en disgregació de la modernitat industrial (famílies nuclears, mercats laborals estables, rols de gènere rígidament diferenciats, sectors socials amb gairebé nul.la mobilitat, estats-nació, etc.) poden sobreviure front a les onades de modernització reflexiva que invaeixen l’Occident. Aplicar idees del segle XIX als segles XX i XXI ha estat un error categoria com recorda Bec. Per tant, és absolutament necessari, en l’anàlisi la societat del risc global, acceptar que els riscos no sorgeixen d’un magma opac i tel·lúric, si no que han estat creats per l’home i combinen la política, l’ètica, les matemàtiques, els mitjans de comunicació, les tecnologies, a més de les DEFINICIONS I PERCEPCIONS CULTURALS.

Aquests diversos elements no poden ser separats si hom vol entendre en profunditat la dinàmica cultural i política de la nova realitat globalitzada. I ací ve la gran pregunta: ¿com educar per tal de ser capaços de bastir un projecte personal/social en la societat del risc?.

El repte és aquest. En el complex entorn al qual m’he referit ¿com trobar rutes de sentit i cartografiarles?

En general, la vida pública està desmobilitzada: fallen els principis. Davant de les contínues tensions socio-polítiques hi ha un sentiment d’impotència. I en un segon moment, per tal de serenar l’esperit, moltes ciutadanes i ciutadans renuncien a participar en la política i es refugien en ONGs, accions cíviques concretes, defugint l’esforç de les argumentacions i contrargumentacions sobre com modificar la decebedora realitat d’un món en què es violen sistemàticament els drets humans fonamentals.

La desmoralització és la dificultat d’establir un ajust entre una situació problemàtica i la realitat individual. Una persona desmoralitzada no té objectius. I les societats democràtiques precisament exigeixen a l’individu unes virtuts, sense les quals els drets defensats per la democràcia són inviables. Es tracta de l’anomenada virtut cívica que ha d’acompanyar la deliberació que és l’exercici democràtic per excel·lència.

La vida en comú exigeix que acceptem les condicions necessàries per tal que la llibertat sigui un dret individual compartit, com la igualtat i la solidaritat.

És cert que no seria difícil acordar quins són els problemes clau del nostre temps. Una altra qüestió és decidir de comú acord com resoldre’ls. A parer meu hi ha una contradicció radical que tensiona i dificulta avançar substantivament en la consecució per a tots d’educació, treball i vivenda dignes, i assistència sanitària de qualitat, entre d’altres. El motiu rau en què aquests objectius tan justos i cobejables xoquen amb l’anomenada “llibertat dels moderns”, que és individualista i que fomenta l’interès privat més que l’interès comú.

El sistema educatiu, ens recorda J. Prats, es clau per bastir un projecte personal/social que proporcioni eines no només per gestionar si no, i sobre tot, per transformar la societat complexa del segle XXI en benefici de l’interès comú.

I pel que fa al treball que ha estat històricament agent forjador del caràcter i de les actituds front al món, en la societat del risc que s’adapta acríticament als canvis i que impulsa més del que seria necessari programes a curt termini ha canviat de ser referent dur i sacrificat orientat al futur a font d’inseguretat i angoixa.

En l’univers del treball flexible les persones prenen consciència de ser PRESCINDIBLES i, per tant, no experimenten la dignitat de poder ser personalment útils a la societat. Però, com be diu Sennet, aquesta versió actual del capitalisme que provoca aquest desassossec a la ciutadania en general i als treballadors en particular no pot preservar per molt temps la seva legitimitat.

Els partits polítics, haurien d’impulsar la reflexió per tal de recuperar el sentit de ciutadania, perquè ser ciutadà és servir els interessos comuns. Mentre els partits siguin prioritàriament aparells programats per guanyar eleccions no s’ocupen d’ allò que és fonamental: exemplificar una manera de viure que motivi els ciutadans a fer compatible la dimensió individual i la col·lectiva. Cal una ètica, uns valors substantius que responguin a una idea de ser humà i que superin la democràcia merament instrumental, que es concreta simplement en un conjunt de regles procedimentals per a la formació de la decisió col·lectiva.

De fet, però, el centre del joc avui per avui és en bona part competició pels vots per tal d’assolir el poder i que el guanyador o coalició guanyadora prengui decisions polítiques. Els ciutadans deleguen amb el seu vot la seva quota de poder, sovint a favor de qui, per personalitat o programa, aconsegueix atreure’ls.

Faré aquí un incís. El marketing substitueix la política per la tècnica d’influir i pot, per desgràcia, embolcallar fum i res més que fum. Per tant, la formació per a una ciutadania informada va en la línia d’assolir que aquesta domini els conceptes bàsics de la política i sigui més immune als enganys i manipulacions. Benvingut el DES-ENGANY per què solament la veritat ens farà lliures!

Si la democràcia només és instrumental, ¿què li dóna contingut? ¿Potser ens podem conformar amb uns principis ètics constitucionals o de drets humans? ¿N’hi ha prou amb els valors del liberalisme, la tolerància, la llibertat o la diversitat? ¿Pot haver-hi acord en ampliar aquest nucli bàsic amb drets relacionats amb l’Estat de Benestar que, de fet, pretén corregir els abusos d’un mercat cec respecte a la justícia? ¿El nucli bàsic de valors podria ampliar-se amb la solidaritat, la responsabilitat individual o el civisme?.

La resposta és afirmativa i ha d’anar en la línia del necessari CONTRAPES ENTRE DRETS I DEURES. Uns drets solament proclamats i uns deures no exigits rigorosament col·laboren a la falta de credibilitat general. És impossible una educació per a la ciutadania sense una ètica prèvia de mínims exigible intersubjectivament.
¿Què és l’ètica cívica? És l’ètica dels ciutadans i ciutadanes que comparteixen un nucli de valors. L’Estat no pot imposar una ètica de màxims, un programa de vida personal i social complert. El ciutadà i la ciutadana que viuen en una comunitat política cal que comparteixin, en canvi, com a mínim, uns acords ètics de justícia amb els altres conciutadans i que aquests mínims hagin estat acordats mitjançant el diàleg en una situació el més simètrica possible segons proposa Rawls.

L’objectiu d’una educació per la ciutadania es descobrir quins valors ja compartim i establir un diàleg al seu entorn, no tant (tot i que també) sobre els seus fonaments, sinó sobre formes concretes d’aplicabilitat. El nostre país no ha estat propici a tenir un coixí de valors compartits, i quan ens sembla que hem superat una etapa de projectes totalment enfrontats, s’obre la ferida mal tancada i ens trobem de nou amb el nostres vells dimonis familiars. Tanmateix, els pactes de la nostra transició política a la democràcia i la nova constitució democràtica de 1978 són la base per afegir els valors mínims compartits al currículum escolar per tal d’oferir una reflexió pública a les aules sobre qüestions cabdals que facilitaran de ben segur la convivència a la plaça pública de la Ciutat. En un dels manuals de la nova assignatura és diu senzillament: “aquesta assignatura vol ajudar-te a conviure amb els altres i a participar en la vida de la col·lectivitat”.

No sembla raonable, i a mi no m’ho sembla en absolut, que la introducció d’aquesta matèria en el currículum escolar hagi obert la caixa dels trons fins al punt que força representants de la jerarquia de l’Església catòlica i altres líders conservadors s’hagin manifestat contraris, perdent tot capteniment i neutralitat. Potser darrere de tant rebombori hi ha la creença de què, en general, és més fàcil “guiar” ideològicament i/o alienar i desmobilitzar a través dels mitjans de comunicació i el marketing a persones precària i esbiaxadament informades, que no compten sovint amb les eines necessàries per poder interpretar i criticar correctament i amb precisió les paraules i les accions dels polítics.

Els mitjans de comunicació són la clau d’una societat moderna que pretengui ser democràtica i justa i en la què els ciutadans siguin lliures, iguals i solidaris. A més de la família i l’escola, ARA són els mass-mèdia els màxims agents socials d’una educació cívica. Però, la seva dependència dels interessos econòmics particulars fa que, en la pràctica, no solament no siguin educadors cívics, si no que, de fet, es converteixen sovint en l’instrument més eficaç i negatiu de tota una estratègia del poder econòmic per tal de mantenir els ciutadans en una mentalitat i una actitud dòcil, resignada i favorable a la dominació i reproducció del referit poder. Sense la creació d’uns mitjans de comunicació dirigits i programats per una élite ciutadana moralment lliure d’aquesta estratègia dels poders econòmics serà molt difícil la tasca educadora respecte als valors cívics que la Constitució consagra i exigeix dels governants i dels ciutadans.

Per acabar, crec que els parlament autonòmics podrien col·laborar eficaçment a la pedagogia política dels seus representats acordant un programa sobre drets i deures de la ciutadania, en el qual s’expliquessin les diferents institucions, funcions, límits i controls dels poders públics, així com l’anàlisi de la democràcia representativa en relació amb la participativa i la necessitat de la complementació d’ambdues. Aquesta formació general, de caràcter voluntari, podria tenir efectes molt importants en la dinamització de la participació ciutadana, en la comunicació intergeneracional i en l’adquisició de capacitats de lideratge dels joves. Aquests programes serien descentralitzats territorialment i, per descomptat, no tindrien res a veure amb un adoctrinament partidista. El seu objectiu seria fomentar l’interès per la política fent a la gent conscient de què només sabent posar nom als perills que ens assetgen i aprenent les possibilitats d’enfrontar-los amb èxit disminuirà el desassossec fruit de defugir l’esperit col.lectiu de la nostra convivència. Tan de bo que l’exemple dels parlaments fos seguit, de forma complementària, a nivell local, i fins i tot, de barri.

Seria bo que el Parlament de Catalunya liderés un programa pedagògic d’aquest estil. Recordem que aquest país ha estat capdavanter d’importants innovacions en el terreny de l’educació (Ferrer i Guardia, les escoles de la República, Marta Mata i l’Escola Rosa Sensat).

Dit això quin dubte hi ha que els partits tenen també l’obligació d’educar els seus militants i simpatitzants en l’aprofundiment de la seva identitat ideològica i en la deconstrucció i reconstrucció d’objectius i processos per tal d’adaptar-los al canvi accelerat de la societat global en xarxa.

L’escola de formació Xavier Soto ha de transmetre una ètica de màxims afrontant entre d’altres qüestions una valoració rigurosa de l’ètica neoliberal que va més enllà d’una ètica de l’empresa i una ètica dels negocis que també son necessàries. Però l’objectiu és més ambiciós, és fer diana en el cor mateix de les escandaloses diferències en la distribució de la riquesa proposant polítiques innovadores a favor de la preservació del medi i de compensació de les desigualtats socials.
L’Escola Xavier Soto no dubto que és un exemple de responsabilitat vers la formació de militats i simpatitzants socialistes, actuals i futurs líders, preparats per participar activament en política i posar en pràctica els valors capaços de transformar un país.

La tasca que hem de fer els formadors i educadors té la compensació d’esperonar la creativitat per tal d’innovar contínuament els missatges perquè responguin a unes interpel·lacions canviants.

No hi haurà societat del coneixement si no hi ha capacitat d’inventar, de crear, de deslliurar-se del so dels vells tambors.

Crec què ser formador, educador és una tasca molt important, és l’espina dorsal que dóna coherència al procés de maduració i progrés de la humanitat. Cal inventar rutes i polir tècniques de navegació, per tal d’assolir els ports desitjats.

Nosaltres hem de sotmetre’ns també a un aprenentatge continuat per tal de colpir als que duran el timó en el futur.

Aquesta commoció significa sacsejar les aigües més profundes i alliberar energies transformadores latents.

I encara que l’expressió sembli perdre’s en el fons del temps l’educador ha de ser coherent amb el què pretén ensenyar...ha de predicar amb l’exemple. Les paraules se les endur el vent i els missatges escrits a la sorra s’esborren. Cal aprendre a deliberar sobre principis i objectius, és a dir, construir sobre terra ferma. Aquest és el nostre servei i la nostra dignitat.

Rosa Virós.