Recordo de la meva infantessa els vespres d’hivern, il·luminats per bombetes de 25 Watts, com observava al meu avi, per a mi un heroi. Era una persona gran, tenia l’edat que gairebé jo tinc ara. Era una persona que veient les marques que el tems i els patiments havien escrit a la seva cara, es podia observar el pas del tems i dels disgustos.
L’avi va lluitar a la guerra civil, com l’avi de molts de nosaltres, a ell li va tocar la part dels perdedors, la presó, les pallisses, la condemna a mort, tot per haver defensat el govern legalment constituït, tot per lluitar per la llibertat vers els feixistes, colpistes, totalitaris i assassins.
Es veritat que bestieses en una guerra les fan tots i més en una guerra civil, de germans contra germans, de veïns contra veïns, pro encara i així, al final els colpistes, van ser el que van ser, desgraciadament el guanyadors.
L’avi no va voler parlar mai de la guerra, nomes en alguns moments molt puntuals i sempre inquirit per mi, es sentia suficientment compromès com per explicar al seu net, alguna de les vivències de la guerra, del seu període al Penal de Burgos, de la proximitat amb la mort, no per la guerra, sinó per la venjança dels guanyadors.
Per aquesta reprensió, les cicatrius dels maltractaments rebuts estaven presents en el seu cos fins el dia de la seva mort, recordo quant en algun d’aquests moments en que s’atrevia a parlar d’aquell tems el pànic a la mort i als maltractaments que va rebre per part dels seus carcellers, la gana, els polls, els companys ferits de mort, agonitzant per els cops dels seus botxins, els amics que eren despertats al trencar el dia i mai més tornaven perquè eren assassinats davant d’una tapia o a la vorera d’un camí.
Un imbecil de molt alt nivell del Partit Popular, i el qualifico així perquè no voldria barrejar el nom d’aquest neci amb el record del meu avi, diu que el tems de la dictadura va ser un tems plàcid. Possiblement te raó, pro va ser plàcid per els feixistes, per el colpistes i per els botxins i els seus hereus.
Per tant que no ens faixin renunciar a la memòria, al record del que va passar i perquè en aquest record aconseguim que mai més torni a existir la possibilitat de repetir els errors, la intransigència i la maldat d’aquell tems.
Felicitats President Zapatero, si l’avi encara estigues viu, amb la llei aprovada per el govern socialista, potser es sentiria capaç d’explicar al seu net, que va ser aquella guerra que per alguns sembla que encara els dona drets de guanyadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada