La calidesa de l’entorn hem fa pensar que estic en un espai segur, una temperatura correcte, un silenci moderat, un entorn humit, hem sento com un astronauta dins de la nau espacial.
Sento veus, interpreto que alguna cosa important esta a punt de produir·se, nervis, una mica de crispació, cops, fredor en alguns moments, tinc una mica de por, por al desconegut, no sabria interpretar si el que esta passant es bo o dolent.
Dubto entre sentir preocupació o tranquil·litat, jo hem trobo be, hem sento confortable, no sento dolor, ni fred, no gana. Estic conectat amb un tub a una font d’alimentació, escolto una veu que reconec, es la meva mare, esta nerviosa, pateig.
Hem dormo, al cap d’una estona torno a despertar, silenci, puc veure una mica de llum, difuminada, fa una mica de fred, silenci.
Hem torno a despertar, puc escoltar algunes veus, al meu voltant sento la presencia de diverses persones, ha aparegut una llum als meus peus, una llum blanca, freda, hem dona por no se perquè, pro hem sembla la porta a un mon desconegut.
Algú crida, sembla la veu de la meva mare, crispada, esta patint, jo no volia que la meva mare patis, no se que puc fer, pot ser la llum es la solució, miro la llum i penso que tindria de dirigir el meu esforç a trobar·la, no puc mourem, el meu cos no hem respon, no tinc força, hem sento molt petit.
He tornat a dormir, no se quanta estona ha passat, silenci un cop més, la llum es més gran, pràcticament la puc tocar, si la llum es la solució intentaré arribar a ella. La llum es bona, la foscor hem fa por.
Sento dolor, hem falta l’aire, les meves extremitats es crispen, estic lluitant i no se amb qui, ni amb que.
Estic entrant a la llum, tinc fred, molt fred, algú hem toca, la meva mare crida, estic espantat, no puc respirar, estic a la llum, la llum hem crida, l’aire hem manca, m’ofego.
Silenci, ja no tinc fred, ja no sento dolor, ningú crida, ploro, no se perquè pro ploro, hem trobo be, no hem fa mal res, pro ploro.
Silenci, ningú diu res, no sento a la meva mare, no sento a les altres persones, no tinc por, hem sento reconfortat, càlid, tranquil, estic a la llum i la llum m’agafa en els seus braços, càlida i reconfortant, desprès del patiment i la por.
Tot ha acabat, les llums s’apaguen, el silenci hem rodeja per un moment hem puc observar, no se com, pro hem puc sortir del meu cos i hem puc observar, trencat a la taula del quiròfan, trencat com una nina i no se perquè.
Veig una imatge, com la repetició d’una jugada de futbol, pro a camera ràpida, torno a casa, la nit es fosca, de cop una llum i un impacte, he mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada