Palmira i la pantera.

La Palmira era una dona que vivia sola, sola de veritat. Els anys i les malalties havien fet que aquesta dona menuda es quedes sola en el mon. Els pares, morts fa anys, l’edat i les privacions d’una guerra i encara més d’una postguerra els deixaren ferits de mort.

El marit, 35 anys casats, no era mal home, una mica sonso, una mica soca, una mica golfo, pro no era mal home. Els fills, la Joana i el Ramon, aquests si que els trobava a faltar, la Palmira sempre havia imaginat el seu enterrament, amb els fills i els nets plorant, pot ser amb el marit, encara que això no li feia tanta il·lusió, potser aquells fills, recordant els seus fideus de diumenge, o els pastissos de poma que els feia quant eren petits i no volien menjar, quina feinada tirar endavant dos fills amb un sou de merda, amb un marit sempre absent, amb uns avis difunts.

Aquells tems eren durs per a tothom, o gairebé per a tothom, i encara foren més durs amb la malaltia de la Joana, un es posa malalt d’un dia per l’altre, la Joana va passar de jugar al carrer amb els nens del barri, mai en tenia prou, era com un nen, va passar de destrossar les sabates, ha dormit tot el dia, i finalment ha dormir eternament.

Que de ràpid es perden les coses que un estima. La Palmira intentava recordar quant va aparèixer en la seva cara l’expressió de la tristesa, una tristesa propera, del dia a dia, d’una vida trista pro en cap cas inútil. La Palmira no recordava el dia que va morir en Ramon, veritablement per a ella no va morir, no el va veure mort, no li van deixar, els danys de l’accident, les hores passades al dipòsit, o potser la imatge de feblesa que ella transmetia, tota de negre, amb la pell tant blanca.

La Palmira no agafava mai el telèfon, a ella no la trucava ningú, era dona de poques paraules. Aquell dia, o millor dit aquella nit, la Palmira es despertà amb un sotrac, la mare que'l va parir, s’ha deixat les claus i torna a les tantes, va pensar, pro no era en Ramon, en Ramon feia moltes hores que era mort, era un policia seriós, nerviós, amb la camisa i l’anima arrugada, que portava la noticia més cruel que podien dur a una mare.

Aquell sabor agre a la boca, aquell sabor de sortir la vida per el coll, de cor trencat, la Palmira no va dir res, es va posar la roba que havia fet servir per la vetlla del seu marit, va agafar els papers de la funerària de la tauleta de nit que pagava des que es va casar, va apagar els llums i sens dir res es dirigí a l’hospital.

Era el mateix hospital on curaven al seu marit, al seu marit els metges deien que tenia càncer, no obstant ella sabia la veritat, era la pena de la mort, era el forat que la Joana va deixar al seu cor el que el va matar, va morir serè, resignat, com treien un pes de sobre, ell no va poder viure amb la tristesa i el seu cos trencat per el patiment va deixar de respirar un mati molt fred, com els que ell desitjava.

Al mati quant es llevava per anar a treballar, sempre treia la ma per la finestra i deia, aquest mati fa fred, el fred era l’acompanyant del seu darrer viatge.

La Palmira era una dona que vivia sola, sola de veritat. Els anys i les malalties havien fet que aquesta dona menuda es quedes sola en el mon. Amb la solitud del record, del que ha tingut i ja no te, del que en els sorolls de la nit interpreta la tos d’un fill, d’un marit que s’aixeca a treballar com cada dia, d’una filla que somnia amb els seus jocs infantils. Ells ja no hi son, només queda la Palmira i la pantera que li esgarrapa el cor cada nit, mentre ella dorm.