Article d’en JOSEP PERNAU al Periódico de Catalunya de dilluns dia 17 de novembre de 2008.
He llegit un text aquests dies que m'ha fet retrocedir mig segle en el túnel del temps. No pels fets que narra, que són rigorosament dels nostres dies, sinó perquè és una lectura modèlica per a una família d'ordre i bons costums. L'autor narra la vida al Pròxim Orient, especialment a l'Iraq, on la guerra per una causa justa va depurar la societat de la perfídia de Saddam Hussein, aplicant-li el càstig que es mereixia, cosa que va fer possible un canvi que les generacions admiraran. S'ha extingit la violència i pares i fills van a la mesquita els divendres a resar per la llibertat que el poble ha descobert, i perquè governants seriosos i responsables segueixin sent mereixedors de la confiança que els atorga la ciutadania. I tota aquesta gran obra ha estat possible perquè la democràcia s'ha imposat en una terra que no l'havia conegut en tots els seus segles d'història.
¿I a qui les generacions futures hauran d'agrair una obra tan gran? Doncs, naturalment, al president nord-americà George W. Bush, que va voler convertir les velles terres de Babilònia en un paradís terrenal posat al dia. Però tota gran obra requereix un cronista d'excepció, i en aquest cas ha estat José María Aznar, que al diari francès Le Figaro ha posat la seva ploma al servei d'un gran projecte, que ell va recolzar des del primer moment. Es nota en el text l'orgull del col·laborador espanyol, que va acompanyar el president nord-americà en hores de soledat i incomprensió. No va ser tan neta l'operació com la pinta el cronista i no han estat tan col·laterals com els presenta els danys causats a les persones.
Tot i així, es comprèn l'emoció de qui escriu. El seu admirat George acaba el seu mandat i, en el moment de l'adéu, una llàgrima li rellisca per la galta.
