30.3.10
21.3.10
17.3.10
Pujar l'IVA.
A qui li agradi que li pugin els impostos que aixequi la mà! El nombre de mans alçades, segurament, serà nul o insignificant.
Per això la posició anti pujada de l'IVA té assegurat un fort predicament. Li diu a la gent el que vol sentir. Però és el que li ha de dir? Sincerament, crec que no. Se sap que la pujada de l'IVA comportarà un increment dels preus. No hi ha tanta certesa, però sí una més que raonable expectativa, que pugui suposar una frenada momentània en la recuperació del consum intern. Per això des del punt de vista econòmic, social i polític aquesta mesura no és ni fàcil ni neutra.
Aleshores, perquè el Govern va incorporar en els pressupostos la modificació del IVA a partir de juliol? Per contenir el dèficit públic i perquè calcula que en aquell moment ja estarem creixent.
Per acabar d’entendre-ho cal recordar que:
· la modificació comportarà la puja en un 2% del tipus general (del 16 al 18 %) i en un 1% del tipus reduït (del 7 al 8 %), aquell que grava per exemple l’habitatge i l’hostaleria. També, cal deixar constància que aquesta modificació no afecta al tipus súper-reduït (del 4 %), que s’aplica als productes bàsics o de primera necessitat
· i que aquesta és una mesura que forma part d’un pla d'austeritat, que busca reduir el dèficit. Tot retallant despeses (50.000 m€ en tres anys) i incrementant ingressos. Amb aquest pla es vol aconseguir tornar l’any 2013 a la situació de dèficit públic (diferencia entre ingressos i despeses) permesa en la zona euro del 3%, com a màxim.
Avui el nostre dèficit públic esta situat en el 11%. No es que ens hagin tornat “manirrotos” com diuen alguns especuladors i aireja de forma irresponsable i exagerada els dirigents del PP, sinó que és el resultat la intervenció pública para evitar les nefastes conseqüències de la crisi. El governs de forma conjunta i coordinada (reunió del G-20) van acordar desenvolupar politiques públiques adreçades a: evitar el col·lapse financer; incentivar l’activitat econòmica; i desenvolupar els mecanismes de protecció social. Es tractava de evitar que la paralització dels sector privat, excessivament endeutat i recelós de si mateix, conduís al col·lapse financer i després a la depressió mundial. I això es va fer intervenint econòmicament en el mercats.
S’havia de fer i és va fer. El que resulta insultant és el fet que aquells que amb la seva cobdícia i irresponsabilitat van generar el problema siguin ara els que vulguin donar lliçons d’allò que s’ha de fer i defensant propostes regressives per a la majoria dels afectats.
Que s’hagués de fer, en el moment més crític, no vol dir que s’hagi de mantenir, ni tampoc que l’Estat s’hagi de retirar ja. En això, com em moltes altres coses, convé fer les coses amb mesura i equilibri.
Convé anar desacoblant l’economia del sobreesforç que, hores d’ara, estan suportant les finances públiques, perquè aquesta opció no és sostenible ni convenient de forma permanent. Ara bé cal fer-ho sense posar en perill el procés de sortida de crisi. De res serviria complir amb l’ortodòxia liberal econòmica, si això comporta una nova recaiguda en la crisi que l’aplicació de les seves tesis ha produït.
Per contra, mantenir el mateix ritme de dèficit anual, seria negatiu. D’una banda perquè tot i que ara no estem massa endeutats, acabaríem endeutant-nos en excés, transferint a les generacions futures el problema actual i d’una altre per la desconfiança que es generaria sobre la solvència futura de l’economia espanyola per fer front al pagament del seu deute provocaria que ja ara tinguessin que pagar més interessos pels diners amb els que ens estem finançant.
Destinar més diner a pagar interessos, significa tenir menys recursos per desenvolupar politiques anti crisi, de foment econòmic i de protecció social i en conseqüència alentir la sortida.
El pla d’austeritat presentant a la Unió Europea, cerca guardar aquest complicat equilibri. I dintre d’ell la modificació del IVA és un esforç plantejat per mantenir la credibilitat de l’economia espanyola i no encarir el nostre accés al crèdit internacional, necessari per finançar un ajust socialment menys dur.
Els opositors a la modificació de l’IVA haurien de explicar com volen resoldre aquest “sodoku”. És cert que tothom no s’oposa a les pujades per les mateixes raons. Com a mínim hi ha dues visions diferents. Des de les posicions més a la esquerra del Govern (IU-ICV, ERC) s’argumenta que aquesta actuació empobreix als febles, des de les posicions més a la dreta del govern (PP i CiU) que si l'Estat gestiona més recursos hi ha menys diner circulant per fer negocis.
En tot cas, convindria que, a més a més d’oposar-se, també fessin propostes constructives i equilibrades, per incrementar els ingressos en quantitats rellevants i determinar quines despeses s’han de reduir o contenir, perquè si es seguissin las seves propostes tindríem o més endeutament o més retalls socials i duresa en l'ajust.
Per això si, de veritat, es busca un pacte contra la crisi, no s'ha de fer electoralisme amb la no pujada de l'IVA ni plantejar com a qüestió no assumible sota cap concepte, com fan la dreta espanyola i catalana.
Per això la posició anti pujada de l'IVA té assegurat un fort predicament. Li diu a la gent el que vol sentir. Però és el que li ha de dir? Sincerament, crec que no. Se sap que la pujada de l'IVA comportarà un increment dels preus. No hi ha tanta certesa, però sí una més que raonable expectativa, que pugui suposar una frenada momentània en la recuperació del consum intern. Per això des del punt de vista econòmic, social i polític aquesta mesura no és ni fàcil ni neutra.
Aleshores, perquè el Govern va incorporar en els pressupostos la modificació del IVA a partir de juliol? Per contenir el dèficit públic i perquè calcula que en aquell moment ja estarem creixent.
Per acabar d’entendre-ho cal recordar que:
· la modificació comportarà la puja en un 2% del tipus general (del 16 al 18 %) i en un 1% del tipus reduït (del 7 al 8 %), aquell que grava per exemple l’habitatge i l’hostaleria. També, cal deixar constància que aquesta modificació no afecta al tipus súper-reduït (del 4 %), que s’aplica als productes bàsics o de primera necessitat
· i que aquesta és una mesura que forma part d’un pla d'austeritat, que busca reduir el dèficit. Tot retallant despeses (50.000 m€ en tres anys) i incrementant ingressos. Amb aquest pla es vol aconseguir tornar l’any 2013 a la situació de dèficit públic (diferencia entre ingressos i despeses) permesa en la zona euro del 3%, com a màxim.
Avui el nostre dèficit públic esta situat en el 11%. No es que ens hagin tornat “manirrotos” com diuen alguns especuladors i aireja de forma irresponsable i exagerada els dirigents del PP, sinó que és el resultat la intervenció pública para evitar les nefastes conseqüències de la crisi. El governs de forma conjunta i coordinada (reunió del G-20) van acordar desenvolupar politiques públiques adreçades a: evitar el col·lapse financer; incentivar l’activitat econòmica; i desenvolupar els mecanismes de protecció social. Es tractava de evitar que la paralització dels sector privat, excessivament endeutat i recelós de si mateix, conduís al col·lapse financer i després a la depressió mundial. I això es va fer intervenint econòmicament en el mercats.
S’havia de fer i és va fer. El que resulta insultant és el fet que aquells que amb la seva cobdícia i irresponsabilitat van generar el problema siguin ara els que vulguin donar lliçons d’allò que s’ha de fer i defensant propostes regressives per a la majoria dels afectats.
Que s’hagués de fer, en el moment més crític, no vol dir que s’hagi de mantenir, ni tampoc que l’Estat s’hagi de retirar ja. En això, com em moltes altres coses, convé fer les coses amb mesura i equilibri.
Convé anar desacoblant l’economia del sobreesforç que, hores d’ara, estan suportant les finances públiques, perquè aquesta opció no és sostenible ni convenient de forma permanent. Ara bé cal fer-ho sense posar en perill el procés de sortida de crisi. De res serviria complir amb l’ortodòxia liberal econòmica, si això comporta una nova recaiguda en la crisi que l’aplicació de les seves tesis ha produït.
Per contra, mantenir el mateix ritme de dèficit anual, seria negatiu. D’una banda perquè tot i que ara no estem massa endeutats, acabaríem endeutant-nos en excés, transferint a les generacions futures el problema actual i d’una altre per la desconfiança que es generaria sobre la solvència futura de l’economia espanyola per fer front al pagament del seu deute provocaria que ja ara tinguessin que pagar més interessos pels diners amb els que ens estem finançant.
Destinar més diner a pagar interessos, significa tenir menys recursos per desenvolupar politiques anti crisi, de foment econòmic i de protecció social i en conseqüència alentir la sortida.
El pla d’austeritat presentant a la Unió Europea, cerca guardar aquest complicat equilibri. I dintre d’ell la modificació del IVA és un esforç plantejat per mantenir la credibilitat de l’economia espanyola i no encarir el nostre accés al crèdit internacional, necessari per finançar un ajust socialment menys dur.
Els opositors a la modificació de l’IVA haurien de explicar com volen resoldre aquest “sodoku”. És cert que tothom no s’oposa a les pujades per les mateixes raons. Com a mínim hi ha dues visions diferents. Des de les posicions més a la esquerra del Govern (IU-ICV, ERC) s’argumenta que aquesta actuació empobreix als febles, des de les posicions més a la dreta del govern (PP i CiU) que si l'Estat gestiona més recursos hi ha menys diner circulant per fer negocis.
En tot cas, convindria que, a més a més d’oposar-se, també fessin propostes constructives i equilibrades, per incrementar els ingressos en quantitats rellevants i determinar quines despeses s’han de reduir o contenir, perquè si es seguissin las seves propostes tindríem o més endeutament o més retalls socials i duresa en l'ajust.
Per això si, de veritat, es busca un pacte contra la crisi, no s'ha de fer electoralisme amb la no pujada de l'IVA ni plantejar com a qüestió no assumible sota cap concepte, com fan la dreta espanyola i catalana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)