El comerç a Catalunya i la transposició de la directiva de serveis.
Defensem el comerç a Catalunya?.
Quin comerç?.
El comerç tradicional?.
Que entenem per comerç tradicional?.
Existeix?.
Jo conec el comerç especialitzat, competitiu, quotidià, que ofereix bons productes i aquest tan sols necessita bones politiques de suport, no proteccionismes mal gestionats.
El defensem amb mesures restrictives que generen una estructura comercial absolutament desequilibrada i absurda, on els municipis no poden prendre decisions imprescindibles per dissenyar el seu teixit ciutadà i comercial.
On obliguem a les nostres ciutadanes i ciutadans a recórrer distancies molt importants per realitzar les seves compres, han un efecte negatiu en la mobilitat i la sostenibilitat.
Desprès alguns parlen del “botiguer”.
Quin botiguer?.
Un és botiguer depenent de la mida de la seva botiga?.
Si tinc un negoci de betes i fils amb una superfície de 200 metres quadrats soc un botiguer?.
Si la meva botiga es més gran hem converteixo en un perill per el teixit comercial de Catalunya?.
Quin teixit?.
El dels monopolis?.
El de que tots els centres comercials estan a les mateixes zones? .
El que algunes cadenes de grans magatzems “britànics” tan si com no acaben obrin a qualsevol lloc?.
On en un moments de crisi, amb una clara manca d’inversió i evidentment el creixement de l’atur, li diguem als empresaris, que no inverteixin, que nosaltres no necessitem generar activitat econòmica, que aquí som diferents, que comprem el pa a les benzineres i la roba a la capital.
Sisplau, parem de jugar i fer demagògia amb el comerç i treballem perquè amb la transposició de la directiva de serveis, creem un entorn legal que defensi el nostre comerç i el concilií amb les necessitats de les ciutadanes i ciutadans.
Prou d’integrismes seudocomercials proteccionistes. Necessitem uns municipis amb un teixit comercial saludable i sostenible.
24.2.09
José Zaragoza destaca la "visió de l´Espanya plural" del futur ministre de Justícia i assegura que "l´avala la seva trajectòria personal"
El secretari d´Organització del PSC respecta la decisió de Mariano Fernández Bermejo i acull el nomenament de Caamaño com una "bona notícia".
El secretari d´organització del PSC, José Zaragoza, ha manifestat el seu respecte per la decisió de Mariano Fernández Bermejo de dimitir del seu càrrec de ministre de Justícia, que ha qualificat de "decisió personal" que és "comprensible". Tammateix, Zaragoza ha rebut com una "bona notícia" el nomenament del fins ara secretari d´Estat de relacions amb les Corts, Francisco Caamaño. El dirigent socialista ha assegurat que "a Caamaño l´avala la seva trajectòria personal", de la qual ha destacat la seva "visió de l´Espanya plural".
La trilogia de Mas
Pel que fa a la pròxima reunió per parlar sobre respostes a la crisi econòmica que han de celebrar el President de la Generalitat, José Montilla, i el cap de l´oposició, Artur Mas, José Zaragoza ha refermat la disposició dels socialistes de "seure´ns i parlar" i ha recordat, alhora, que el govern de Catalunya ha demostrat dues coses: "que té majoria per desenvolupar les seves polítiques i que té la capacitat de pacte i entesa que permet incloure els partits de l´oposició en els grans acords".
En aquest sentit, el secretari d´organització del PSC ha lamentat que el líder convergent vagi a la reunió amb el precedent del que anomenat la trilogia de Mas, en referència a la seva proposta de "fer el pont al sistema bancari, l´acomiadament lliure i abaixar els impostos". José Zaragoza ha expressat el seu desig que Artur Mas faci propostes solvents i no "ofertes boges en economia" i ha posat com a exemple de les polítiques de sensatesa i rigor del Govern català el fet que "Catalunya serà en el 2009 el país de la Unió Europea que més invertirà en infraestructures, arribant al 5´6 per cent del seu PIB".
El secretari d´organització del PSC, José Zaragoza, ha manifestat el seu respecte per la decisió de Mariano Fernández Bermejo de dimitir del seu càrrec de ministre de Justícia, que ha qualificat de "decisió personal" que és "comprensible". Tammateix, Zaragoza ha rebut com una "bona notícia" el nomenament del fins ara secretari d´Estat de relacions amb les Corts, Francisco Caamaño. El dirigent socialista ha assegurat que "a Caamaño l´avala la seva trajectòria personal", de la qual ha destacat la seva "visió de l´Espanya plural".
La trilogia de Mas
Pel que fa a la pròxima reunió per parlar sobre respostes a la crisi econòmica que han de celebrar el President de la Generalitat, José Montilla, i el cap de l´oposició, Artur Mas, José Zaragoza ha refermat la disposició dels socialistes de "seure´ns i parlar" i ha recordat, alhora, que el govern de Catalunya ha demostrat dues coses: "que té majoria per desenvolupar les seves polítiques i que té la capacitat de pacte i entesa que permet incloure els partits de l´oposició en els grans acords".
En aquest sentit, el secretari d´organització del PSC ha lamentat que el líder convergent vagi a la reunió amb el precedent del que anomenat la trilogia de Mas, en referència a la seva proposta de "fer el pont al sistema bancari, l´acomiadament lliure i abaixar els impostos". José Zaragoza ha expressat el seu desig que Artur Mas faci propostes solvents i no "ofertes boges en economia" i ha posat com a exemple de les polítiques de sensatesa i rigor del Govern català el fet que "Catalunya serà en el 2009 el país de la Unió Europea que més invertirà en infraestructures, arribant al 5´6 per cent del seu PIB".
22.2.09
Els principals països de la Unió Europea (UE) han consensuat avui a Berlín un catàleg de set punts amb propostes per fer front a la crisi econòmica mundial, que contempla mesures estrictes de control dels mercats financers i atorga protagonisme al Fons Monetari Internacional (FMI).
El document resumeix les conclusions de la reunió prèvia a la cimera del G-20 de Londres que han celebrat a Berlín els caps d'Estat i de govern i els ministres de Finances dels països europeus del G-7 (Alemanya, França, el Regne Unit i Itàlia), a més d'Espanya, la República Txeca, Holanda i Luxemburg.
Entre altres propostes, reclamen que l'FMI i el fons d'estabilitat financera s'encarreguin d'impulsar i vigilar el compliment del pla d'acció acordat en la reunió de Washington del novembre passat.
Mecanisme de sancions.
Així mateix, exigeixen que tots els productes financers de risc, com els hedge funds, i les agències de qualificació de riscos (ràting) siguin sotmeses a una entitat reguladora que controli estrictament el seu funcionament.
El catàleg contempla el desenvolupament d'un mecanisme de sancions per a una millor protecció davant els perills que puguin sorgir de jurisdiccions que no cooperin, inclosos els paradisos fiscals. Els assistents a la cita de Berlín han destacat la necessitat que els bancs aprofitin les èpoques de bonança econòmica per crear "coixins de capital" en què es puguin recolzar en temps difícils.
Economia sostenible.
Els estats europeus han subratllat que a Londres es debatrà activament la carta global per a una economia sostenible, que aposta per una societat de mercat, i han coincidit que s'han de prendre mesures per evitar que es distorsioni la competència i subratllen que esperen el mateix de la resta dels membres del G-20 (grup de països rics i emergents) en la trobada de Londres.
En aquest sentit, es comprometen a no aplicar mesures proteccionistes i a impulsar la ronda de Doha de l'Organització Mundial del Comerç (OMC). Finalment, proposen duplicar els fons de l'FMI perquè pugui ajudar amb rapidesa i flexibilitat aquells membres amb problemes en les seves balances de pagament.
19.2.09
Daniel Fernández: “Defensem els costums i les festes relacionats amb la cultura del foc”
El socialistes presenten una iniciativa al Congrés per tal que la transposició de la Directiva Europea sobre pirotècnia no afecti les manifestacions culturals.
El Grup Socialista ha presentat al Congrés dels Diputats una proposició no de llei per tal que la transposició de la Directiva Europea sobre la posada al mercat d´articles de pirotècnia “no afecti elements bàsics de la cultura popular”, com són a Catalunya La Patum, els correfocs o els diables. La iniciativa explica que festes tan tradicionals i populars com aquestes són “patrimoni de tots” i, per tant, “no s´hi ha de renunciar tant des del punt de vista turístic com cultural”.
El diputat del PSC i portaveu adjunt del Grup Socialista al Congrés, Daniel Fernández, ha estat l´encarregat de presentar aquesta iniciativa, que demostra que els socialistes “defensem els costums i les festes relacionats amb la cultura del foc que, en el cas de Catalunya formen part de les tradicions més arrelades a la nostra cultura” .
Fernández ha destacat que la iniciativa presentada pel Grup Socialista demana que “en el procés d´elaboració de la llei que adaptarà la normativa europea es tinguin en compte els interessos i les opinions de les comunitats autònomes, els ens locals i, sobretot, les entitats i les associacions culturals” relacionades amb aquestes celebracions.
La proposició no de llei també demana que en la transposició de la Directiva Europea que regula la pirotècnia s´incloguin mesures que permetin la continuïtat de les costums i les manifestacions culturals vinculats a la cultura del foc, a més d´instar el Govern per tal que s´estableixi una normativa específica per a les activitats culturals i festives que utilitzin la pirotècnia.
El Grup Socialista ha presentat al Congrés dels Diputats una proposició no de llei per tal que la transposició de la Directiva Europea sobre la posada al mercat d´articles de pirotècnia “no afecti elements bàsics de la cultura popular”, com són a Catalunya La Patum, els correfocs o els diables. La iniciativa explica que festes tan tradicionals i populars com aquestes són “patrimoni de tots” i, per tant, “no s´hi ha de renunciar tant des del punt de vista turístic com cultural”.
El diputat del PSC i portaveu adjunt del Grup Socialista al Congrés, Daniel Fernández, ha estat l´encarregat de presentar aquesta iniciativa, que demostra que els socialistes “defensem els costums i les festes relacionats amb la cultura del foc que, en el cas de Catalunya formen part de les tradicions més arrelades a la nostra cultura” .
Fernández ha destacat que la iniciativa presentada pel Grup Socialista demana que “en el procés d´elaboració de la llei que adaptarà la normativa europea es tinguin en compte els interessos i les opinions de les comunitats autònomes, els ens locals i, sobretot, les entitats i les associacions culturals” relacionades amb aquestes celebracions.
La proposició no de llei també demana que en la transposició de la Directiva Europea que regula la pirotècnia s´incloguin mesures que permetin la continuïtat de les costums i les manifestacions culturals vinculats a la cultura del foc, a més d´instar el Govern per tal que s´estableixi una normativa específica per a les activitats culturals i festives que utilitzin la pirotècnia.
El cap de la trama va treballar per al PP més temps del que admet Rajoy
• El líder popular declara que va tallar amb Correa el 2004, però li va fer encàrrecs mesos més tard.
• El 2005 va confiar a Pasadena Viajes la caravana electoral de l'euroreferèndum i un acte a Vitòria.
A l'esclatar la trama de corrupció vinculada al PP, Mariano Rajoy va aixecar una muralla per protegir-se de la deflagració. El 9 de febrer, el líder conservador es va afanyar a aclarir que el 2004, tan aviat com va agafar les regnes del partit, va tallar relacions amb Francisco Correa, ara imputat com a cap de la trama, al sospitar dels seus mètodes.
Rajoy intentava així desvincular-se de l'escàndol, per més que autonomies i ajuntaments governats pel seu partit hagin seguit contractant Correa. Però el dic de contenció de Rajoy es comença a esquerdar: el PP va seguir treballant amb Pasadena Viajes, una de les firmes de Correa, almenys fins al 2005, segons la documentació que posseeix aquest diari.
Paral.lelament a l'ofensiva contra el jutge Baltasar Garzón i el Govern socialista, l'estratègia de defensa del líder popular s'ha basat a garantir que el seu equip no té res a veure amb la trama de corrupció investigada. "Nosaltres vam decidir que no hi hagués més contractacions amb aquesta empresa, que en èpoques anteriors al 2004 s'havien anat reduint (...), perquè vam tenir coneixement que algunes persones utilitzaven el nom del PP, fins i tot el de la direcció nacional, davant ajuntaments del nord-oest de Madrid", va declarar la setmana passada.
Dilluns passat, a Antena 3, va ser més explícit respecte a les dates: "El 2004 el tresorer em va dir que aquestes persones estaven usant indegudament el nom del partit, va proposar que no se'ls contractés més i jo vaig acceptar la seva petició." El llavors tresorer, Álvaro Lapuerta, es feia ressò de les denúncies d'alguns regidors madrilenys del PP, que després van motivar l'obertura de la causa que instrueix Garzón.
SOTA LA PRESIDÈNCIA DE RAJOY.
Però el relat cronològic del president del PP no s'ajusta amb exactitud a la realitat, si es tenen en compte les factures que un any més tard Pasadena Viajes va remetre als mitjans de comunicació que van seguir Rajoy durant la campanya del referèndum sobre la Constitució europea i la precampanya de les eleccions basques, totes dues el 2005. Rajoy, fins llavors secretari general, havia assumit la presidència del partit en el congrés celebrat a Madrid l'octubre del 2004.
Quan s'acosta una campanya electoral, els grans partits contracten a agències de viatges l'organització de la caravana que seguirà el líder en els seus mítings i altres actes pú- blics, a les quals s'integren els periodistes acreditats i el personal del partit. L'empresa escollida factura a cada mitjà de comunicació una quantitat tancada que inclou els vols per tot Espanya en un avió contractat per a l'ocasió, els desplaçaments entre els aeroports i les ciutats de destí i les nits d'hotel del periodista, entre altres despeses. L'a- gència, per tant, no la tria el mitjà, sinó el partit. I, en la campanya del sí a la Constitució europea, el febrer del 2005, el PP va escollir la firma de Correa.
LES TARIFES.
Una cosa semblant va passar en la precampanya de les eleccions basques del 2005. El PP va organitzar a Vitòria l'onzena reunió de la seva Unió Intermunicipal, que congrega els alcaldes i regidors populars de tot Espanya. Com que Rajoy la clausurava el 15 de març, el PP va encarregar a Pasadena Viajes la gestió de l'estada a l'Hotel Palacio Elorriaga dels periodistes que assistissin a la cita. La factura per una habitació individual va pujar a 235 euros. La tarifa que ahir oferia l'hotel era sensiblement més econòmica: 85 euros.
• El 2005 va confiar a Pasadena Viajes la caravana electoral de l'euroreferèndum i un acte a Vitòria.
A l'esclatar la trama de corrupció vinculada al PP, Mariano Rajoy va aixecar una muralla per protegir-se de la deflagració. El 9 de febrer, el líder conservador es va afanyar a aclarir que el 2004, tan aviat com va agafar les regnes del partit, va tallar relacions amb Francisco Correa, ara imputat com a cap de la trama, al sospitar dels seus mètodes.
Rajoy intentava així desvincular-se de l'escàndol, per més que autonomies i ajuntaments governats pel seu partit hagin seguit contractant Correa. Però el dic de contenció de Rajoy es comença a esquerdar: el PP va seguir treballant amb Pasadena Viajes, una de les firmes de Correa, almenys fins al 2005, segons la documentació que posseeix aquest diari.
Paral.lelament a l'ofensiva contra el jutge Baltasar Garzón i el Govern socialista, l'estratègia de defensa del líder popular s'ha basat a garantir que el seu equip no té res a veure amb la trama de corrupció investigada. "Nosaltres vam decidir que no hi hagués més contractacions amb aquesta empresa, que en èpoques anteriors al 2004 s'havien anat reduint (...), perquè vam tenir coneixement que algunes persones utilitzaven el nom del PP, fins i tot el de la direcció nacional, davant ajuntaments del nord-oest de Madrid", va declarar la setmana passada.
Dilluns passat, a Antena 3, va ser més explícit respecte a les dates: "El 2004 el tresorer em va dir que aquestes persones estaven usant indegudament el nom del partit, va proposar que no se'ls contractés més i jo vaig acceptar la seva petició." El llavors tresorer, Álvaro Lapuerta, es feia ressò de les denúncies d'alguns regidors madrilenys del PP, que després van motivar l'obertura de la causa que instrueix Garzón.
SOTA LA PRESIDÈNCIA DE RAJOY.
Però el relat cronològic del president del PP no s'ajusta amb exactitud a la realitat, si es tenen en compte les factures que un any més tard Pasadena Viajes va remetre als mitjans de comunicació que van seguir Rajoy durant la campanya del referèndum sobre la Constitució europea i la precampanya de les eleccions basques, totes dues el 2005. Rajoy, fins llavors secretari general, havia assumit la presidència del partit en el congrés celebrat a Madrid l'octubre del 2004.
Quan s'acosta una campanya electoral, els grans partits contracten a agències de viatges l'organització de la caravana que seguirà el líder en els seus mítings i altres actes pú- blics, a les quals s'integren els periodistes acreditats i el personal del partit. L'empresa escollida factura a cada mitjà de comunicació una quantitat tancada que inclou els vols per tot Espanya en un avió contractat per a l'ocasió, els desplaçaments entre els aeroports i les ciutats de destí i les nits d'hotel del periodista, entre altres despeses. L'a- gència, per tant, no la tria el mitjà, sinó el partit. I, en la campanya del sí a la Constitució europea, el febrer del 2005, el PP va escollir la firma de Correa.
LES TARIFES.
Una cosa semblant va passar en la precampanya de les eleccions basques del 2005. El PP va organitzar a Vitòria l'onzena reunió de la seva Unió Intermunicipal, que congrega els alcaldes i regidors populars de tot Espanya. Com que Rajoy la clausurava el 15 de març, el PP va encarregar a Pasadena Viajes la gestió de l'estada a l'Hotel Palacio Elorriaga dels periodistes que assistissin a la cita. La factura per una habitació individual va pujar a 235 euros. La tarifa que ahir oferia l'hotel era sensiblement més econòmica: 85 euros.
17.2.09
Si volguéssim un acord ràpid com els que feia Artur Mas ja el tindríem
El secretari d´organització del PSC assegura que “no hi ha acord perquè el govern català manté un exigència forta en aquesta qüestió”, a diferència del que passava amb els governs de CiU.
El secretari d´organització del PSC, José Zaragoza, ha assegurat, pel que fa a la negociació del nou sistema de finançament, que “si volguéssim un acord ràpid com els que feia Artur Mas, ja el tindríem”.
Segons Zaragoza, “el finançament s´està allargant perquè Catalunya no ha acceptat qualsevol acord”, i ha contraposat aquesta actitud negociadora amb la última negociació que van protagonitzar el Partit Popular i CiU, quan “el senyor Mas va negociar un intercanvi molt senzill: dos anys més de legislatura que li va donar el PP al Parlament de Catalunya a canvi d´acceptar la proposta de Zaplana”.
El dirigent socialista ha recordat que el fruït d´aquell acord, que CiU va vendre com el millor de la història, “s´ha demostrat nefast per a Catalunya”. Madrid, crisi d´un model.
El secretari d´organització del PSC ha fet aquestes declaracions en el decurs d´una entrevista al programa l´Oracle, de Catalunya Ràdio, on ha constatat que els reiterats escàndols al Partit Popular “posen en evidència la crisi d´un model, que a Madrid s´ha venut com el gran triunfo, i s´ha demostrat que tot allò és un gran fracàs, amb espies, corrupció, un desastre econòmic i de país”.
Zaragoza ha contraposat aquesta forma d´actuar amb “el model que nosaltres hem aplicat a Catalunya, que és més pausat i tranquil però que està donant sortida a iniciatives com la seu del Secretariat Permanent de la Unió per la Mediterrània, la compra d´Spanair per capital català i l´encarrilament de conflictes laborals com el de Nissan”. Un tribunal dividit José Zaragoza no ha volgut entrar a valorar les informacions sobre una hipotètica sentència restrictiva del Tribunal Constitucional a l´Estatut de Catalunya, però sí ha constatat que “el problema del tribunal és que està dividit, no és unànime, està fora de termini i està sesgat”. “És un tribunal ple de problemes que s´ha de renovar”, ha conclòs.
El secretari d´organització del PSC, José Zaragoza, ha assegurat, pel que fa a la negociació del nou sistema de finançament, que “si volguéssim un acord ràpid com els que feia Artur Mas, ja el tindríem”.
Segons Zaragoza, “el finançament s´està allargant perquè Catalunya no ha acceptat qualsevol acord”, i ha contraposat aquesta actitud negociadora amb la última negociació que van protagonitzar el Partit Popular i CiU, quan “el senyor Mas va negociar un intercanvi molt senzill: dos anys més de legislatura que li va donar el PP al Parlament de Catalunya a canvi d´acceptar la proposta de Zaplana”.
El dirigent socialista ha recordat que el fruït d´aquell acord, que CiU va vendre com el millor de la història, “s´ha demostrat nefast per a Catalunya”. Madrid, crisi d´un model.
El secretari d´organització del PSC ha fet aquestes declaracions en el decurs d´una entrevista al programa l´Oracle, de Catalunya Ràdio, on ha constatat que els reiterats escàndols al Partit Popular “posen en evidència la crisi d´un model, que a Madrid s´ha venut com el gran triunfo, i s´ha demostrat que tot allò és un gran fracàs, amb espies, corrupció, un desastre econòmic i de país”.
Zaragoza ha contraposat aquesta forma d´actuar amb “el model que nosaltres hem aplicat a Catalunya, que és més pausat i tranquil però que està donant sortida a iniciatives com la seu del Secretariat Permanent de la Unió per la Mediterrània, la compra d´Spanair per capital català i l´encarrilament de conflictes laborals com el de Nissan”. Un tribunal dividit José Zaragoza no ha volgut entrar a valorar les informacions sobre una hipotètica sentència restrictiva del Tribunal Constitucional a l´Estatut de Catalunya, però sí ha constatat que “el problema del tribunal és que està dividit, no és unànime, està fora de termini i està sesgat”. “És un tribunal ple de problemes que s´ha de renovar”, ha conclòs.
14.2.09
Catalunya avala les polítiques socials que impulsa el Govern de la Generalitat.
David Pérez destaca que la darrera enquesta del CEO consolida la figura del president Montilla
El portaveu adjunt del grup Socialistes-CpC al Parlament, David Pérez, ha afirmat avui que la darrera enquesta del Centre d´Estudis d´Opinió demostra que “la majoria de catalans aprova la gestió del Govern de la Generalitat i valora molt positivament la seva aposta per les polítiques per a les persones”.
En aquest sentit, ha subratllat que “el que més agrada als ciutadans són les polítiques socials que impulsa l'Executiu de José Montilla, i això constata que s´està treballant en la bona direcció per aconseguir sortir enfortits d´aquesta crisi”.
Pérez ha posat l´accent en què “malgrat l´empitjorament en economia i atur, la majoria de catalans destaquen la millora dels serveis socials i les infrastructures, una prova inequívoca que el Govern està complint en la seva tasca per millorar l´estat del benestar i per pal·liar els dèficits històrics d´aquest país”. El portaveu socialista també ha destacat els indicadors de sanitat, seguretat i transport públic, i l´estat de l´autogovern a Catalunya ja que a l´enquesta “s´hi reflecteix que els catalans han millorat la seva opinió sobre aquests aspectes, consolidant que el Govern ha sabut orientar bé les seves inversions”. “En definitiva –ha assenyalat Pérez– un 54,1 % dels enquestats aprova la gestió del Govern de la Generalitat de Catalunya” .
José Montilla referma el seu lideratge Entre els aspectes més ben valorats pels ciutadans dels dos anys de legislatura hi ha la figura del president Montilla. David Pérez considera que aquesta dada “referma el lideratge de José Montilla i revalida la confiança que hi dipositen els catalans per fer front als problemes del país” . En aquesta línia, Pérez ha destacat que, en resposta espontània, els ciutadans de Catalunya pensen que el president de la Generalitat “està entre el millor d´aquests dos anys de Govern”. “I també l´electorat de Convergència i Unió reconeix aquest lideratge de José Montilla” , ha afegit.
Aproven els ajuntaments Pel que fa a la confiança en les institucions, malgrat el suspens en l´administració de justícia, partits polítics i sindicats, Pérez ha ressaltat “la importància de l´aprovat que es dóna als ajuntaments, i per tant a les polítiques de proximitat, i al govern de la Generalitat” .
El portaveu adjunt del grup Socialistes-CpC al Parlament, David Pérez, ha afirmat avui que la darrera enquesta del Centre d´Estudis d´Opinió demostra que “la majoria de catalans aprova la gestió del Govern de la Generalitat i valora molt positivament la seva aposta per les polítiques per a les persones”.
En aquest sentit, ha subratllat que “el que més agrada als ciutadans són les polítiques socials que impulsa l'Executiu de José Montilla, i això constata que s´està treballant en la bona direcció per aconseguir sortir enfortits d´aquesta crisi”.
Pérez ha posat l´accent en què “malgrat l´empitjorament en economia i atur, la majoria de catalans destaquen la millora dels serveis socials i les infrastructures, una prova inequívoca que el Govern està complint en la seva tasca per millorar l´estat del benestar i per pal·liar els dèficits històrics d´aquest país”. El portaveu socialista també ha destacat els indicadors de sanitat, seguretat i transport públic, i l´estat de l´autogovern a Catalunya ja que a l´enquesta “s´hi reflecteix que els catalans han millorat la seva opinió sobre aquests aspectes, consolidant que el Govern ha sabut orientar bé les seves inversions”. “En definitiva –ha assenyalat Pérez– un 54,1 % dels enquestats aprova la gestió del Govern de la Generalitat de Catalunya” .
José Montilla referma el seu lideratge Entre els aspectes més ben valorats pels ciutadans dels dos anys de legislatura hi ha la figura del president Montilla. David Pérez considera que aquesta dada “referma el lideratge de José Montilla i revalida la confiança que hi dipositen els catalans per fer front als problemes del país” . En aquesta línia, Pérez ha destacat que, en resposta espontània, els ciutadans de Catalunya pensen que el president de la Generalitat “està entre el millor d´aquests dos anys de Govern”. “I també l´electorat de Convergència i Unió reconeix aquest lideratge de José Montilla” , ha afegit.
Aproven els ajuntaments Pel que fa a la confiança en les institucions, malgrat el suspens en l´administració de justícia, partits polítics i sindicats, Pérez ha ressaltat “la importància de l´aprovat que es dóna als ajuntaments, i per tant a les polítiques de proximitat, i al govern de la Generalitat” .
12.2.09
“Un govern ha de tenir la força i la intel•ligència de no deixar-se endur per les passions, sinó tenir paciència i negociar”
Zaragoza considera que l´important de la negociació del finançament “és que s´ha demostrat per primera vegada que el Govern de Catalunya té una posició ferma”
El secretari d´Organització del PSC, José Zaragoza, ha afirmat avui, en relació a la negociació del nou sistema de finançament, que “un govern ha de tenir la força i la intel·ligència de no deixar-se endur per les passions, sinó tenir paciència i negociar”. “L´estratègia que estem seguint és per no repetir el que va passar l´any 2001, la negociació s´està allargant per l´actitud del Govern de Catalunya de no acceptar un mal acord”, ha afegit.
Durant una entrevista al programa “El Món a RAC-1”, Zaragoza ha explicat que “l´important d´aquesta negociació és que s´ha demostrat per primera vegada que el Govern de Catalunya té una posició ferma, i això no havia passat mai”. “El 2001, el senyor Mas va acceptar un mal acord amb el senyor Zaplana que no contemplava ni mecanismes de revisió”, ha indicat el dirigent socialista, per qui “aquesta reforma del finançament li anirà bé a Espanya perquè Catalunya és el motor econòmic d´Espanya” .
En aquest sentit, Zaragoza ha contraposat l´estratègia negociadora del Govern amb la de CiU. “Passa una cosa molt curiosa: el senyor Tremosa diu que estava en contra de l´Estatut perquè no garantia el finançament i Mas en canvi creu que l´Estatut és la garantia del nou finançament” , ha dit.
Llei d´Educació: una reforma necessària Sobre la Llei d´Educació, el secretari d´Organització del PSC ha assegurat que “el sistema educatiu català necessita reformes i això és el que s´està fent; que la Llei és necessària ningú no ho discuteix”. “Un governant ha d´assumir els riscos de prendre decisions que no sempre agraden a tothom” , ha conclòs.
El secretari d´Organització del PSC, José Zaragoza, ha afirmat avui, en relació a la negociació del nou sistema de finançament, que “un govern ha de tenir la força i la intel·ligència de no deixar-se endur per les passions, sinó tenir paciència i negociar”. “L´estratègia que estem seguint és per no repetir el que va passar l´any 2001, la negociació s´està allargant per l´actitud del Govern de Catalunya de no acceptar un mal acord”, ha afegit.
Durant una entrevista al programa “El Món a RAC-1”, Zaragoza ha explicat que “l´important d´aquesta negociació és que s´ha demostrat per primera vegada que el Govern de Catalunya té una posició ferma, i això no havia passat mai”. “El 2001, el senyor Mas va acceptar un mal acord amb el senyor Zaplana que no contemplava ni mecanismes de revisió”, ha indicat el dirigent socialista, per qui “aquesta reforma del finançament li anirà bé a Espanya perquè Catalunya és el motor econòmic d´Espanya” .
En aquest sentit, Zaragoza ha contraposat l´estratègia negociadora del Govern amb la de CiU. “Passa una cosa molt curiosa: el senyor Tremosa diu que estava en contra de l´Estatut perquè no garantia el finançament i Mas en canvi creu que l´Estatut és la garantia del nou finançament” , ha dit.
Llei d´Educació: una reforma necessària Sobre la Llei d´Educació, el secretari d´Organització del PSC ha assegurat que “el sistema educatiu català necessita reformes i això és el que s´està fent; que la Llei és necessària ningú no ho discuteix”. “Un governant ha d´assumir els riscos de prendre decisions que no sempre agraden a tothom” , ha conclòs.
11.2.09
El Govern ofrece créditos por los daños del viento.
Executiu abre una línea de 10 millones de euros para los afectados y contratará a 1.000 personas para la limpieza de bosques
El Govern ha aprobado la apertura de una línea de préstamos de 10 millones de euros, que gestionará el Institut Català de Finances, encaminada a paliar los efectos dañinos de los vendavales en el ámbito de la pérdida de actividad económica de algunos sectores. También se crean partidas especiales por los daños sufridos en el medio natural, donde la caída de árboles y ramas también supone un riesgo ante futuros incendios o inundaciones por la acumulación de materiales en rieras, torrentes o cauces de los ríos.
Unos de los destinatarios de estos créditos oficiales es el sector empresarial, especialmente en zonas de cultivo o en ciertos polígonos industriales donde la afectación a obligado a la suspensión de la actividad. El Govern entiende que el titular de cualquier instalación donde se lleva a cabo una actividad productiva debe contar con su propio seguro. Sin embargo, también entiende que en ocasiones el cobro de los seguros se retrasa y el empresario debe adelantar el dinero o por el hecho de que se hayan visto afectadas instalaciones o bienes que habitualmente no están sujetos a seguro alguno.
El Govern se acuerda de sectores específicos, como la madera o el turismo rural, en los que el efecto sobre el mercado les ha causado graves daños, por lo que también pueden recurrir a estas ayudas. En lo referido al medio natural, el Consell Executiu también ha acordado medidas excepcionales. En este apartado, el Govern facilitó datos sobre los daños sufridos por el monte.
Así, unas 20.000 hectáreas de masa forestal se han visto muy afectadas. El 75% de esta superficie ha sufrido desperfectos calificados de graves o muy graves.
En estos momentos, la prevención se encamina especialmente a retirar todo material vegetal muerto y que reposa en el lecho del bosque. Estos trabajos han empezado ya y van encaminados a prevenir futuros incendios forestales. Estas tareas deben acabarse antes de la llegada del verano y por lo tanto del calor por el riesgo de incendio que conlleva. Si la limpieza de los bosques es cada año una tarea primordial para la prevención de los incendios, esta temporada el vendaval ha provocado una sobrecarga de maleza que en poco tiempo se secará y prendería como paja.
Por ese motivo, el Govern anunció la contratación de 1.000 personas durante tres meses para limpiar el bosque y retirar árboles, así como ayudas directas que gestionará el Departament de Medi Natural. El Govern también apoyará económicamente a aquellos ayuntamientos que hayan tenido que hacer un sobreesfuerzo para hacer frente a los vendavales.
El Govern ha aprobado la apertura de una línea de préstamos de 10 millones de euros, que gestionará el Institut Català de Finances, encaminada a paliar los efectos dañinos de los vendavales en el ámbito de la pérdida de actividad económica de algunos sectores. También se crean partidas especiales por los daños sufridos en el medio natural, donde la caída de árboles y ramas también supone un riesgo ante futuros incendios o inundaciones por la acumulación de materiales en rieras, torrentes o cauces de los ríos.
Unos de los destinatarios de estos créditos oficiales es el sector empresarial, especialmente en zonas de cultivo o en ciertos polígonos industriales donde la afectación a obligado a la suspensión de la actividad. El Govern entiende que el titular de cualquier instalación donde se lleva a cabo una actividad productiva debe contar con su propio seguro. Sin embargo, también entiende que en ocasiones el cobro de los seguros se retrasa y el empresario debe adelantar el dinero o por el hecho de que se hayan visto afectadas instalaciones o bienes que habitualmente no están sujetos a seguro alguno.
El Govern se acuerda de sectores específicos, como la madera o el turismo rural, en los que el efecto sobre el mercado les ha causado graves daños, por lo que también pueden recurrir a estas ayudas. En lo referido al medio natural, el Consell Executiu también ha acordado medidas excepcionales. En este apartado, el Govern facilitó datos sobre los daños sufridos por el monte.
Así, unas 20.000 hectáreas de masa forestal se han visto muy afectadas. El 75% de esta superficie ha sufrido desperfectos calificados de graves o muy graves.
En estos momentos, la prevención se encamina especialmente a retirar todo material vegetal muerto y que reposa en el lecho del bosque. Estos trabajos han empezado ya y van encaminados a prevenir futuros incendios forestales. Estas tareas deben acabarse antes de la llegada del verano y por lo tanto del calor por el riesgo de incendio que conlleva. Si la limpieza de los bosques es cada año una tarea primordial para la prevención de los incendios, esta temporada el vendaval ha provocado una sobrecarga de maleza que en poco tiempo se secará y prendería como paja.
Por ese motivo, el Govern anunció la contratación de 1.000 personas durante tres meses para limpiar el bosque y retirar árboles, así como ayudas directas que gestionará el Departament de Medi Natural. El Govern también apoyará económicamente a aquellos ayuntamientos que hayan tenido que hacer un sobreesfuerzo para hacer frente a los vendavales.
5.2.09
“Tremosa emula primer Braveheart i ara fa comentaris frívols al més pur estil Boris Izaguirre”
José Zaragoza destaca que, a la deriva sobiranista del candidat de CiU, ara se li suma la deriva neoliberal, amb els seus comentaris sobre l´escola pública.
El secretari d´Organització del PSC, José Zaragoza, ha destacat avui que Ramon Tremosa “ha volgut ser primer una mena de Braveheart abraçant consignes independentistes” i “ara ens soprèn a tots amb comentaris i brometes frívoles al més pur estil Boris Izaguirre”.
El dirigent socialista s´ha referit així a les declaracions avui del candidat de CiU a les eleccions europees assegurant que l´escola pública “no té glamour”.
José Zaragoza ha destacat que “a la deriva radical de Tremosa i de CiU se li ha de sumar ara clarament una deriva neoliberal sense complexes, de menyspreu pel sector públic”. Una actitud que, segons el secretari d´Organització dels socialistes catalans, “els delaten”.
Per Zaragoza, tot plegat és una mostra més de la “desorientació total” de Tremosa i dels dirigents de CiU als qui ha emplaçat a “prendre´s seriosament l´educació si és que es proposen prendre´s seriosament la defensa dels interessos de Catalunya”.
El secretari d´Organització del PSC, José Zaragoza, ha destacat avui que Ramon Tremosa “ha volgut ser primer una mena de Braveheart abraçant consignes independentistes” i “ara ens soprèn a tots amb comentaris i brometes frívoles al més pur estil Boris Izaguirre”.
El dirigent socialista s´ha referit així a les declaracions avui del candidat de CiU a les eleccions europees assegurant que l´escola pública “no té glamour”.
José Zaragoza ha destacat que “a la deriva radical de Tremosa i de CiU se li ha de sumar ara clarament una deriva neoliberal sense complexes, de menyspreu pel sector públic”. Una actitud que, segons el secretari d´Organització dels socialistes catalans, “els delaten”.
Per Zaragoza, tot plegat és una mostra més de la “desorientació total” de Tremosa i dels dirigents de CiU als qui ha emplaçat a “prendre´s seriosament l´educació si és que es proposen prendre´s seriosament la defensa dels interessos de Catalunya”.
4.2.09
Rocío Martínez-Sampere: La nueva ley de creación de la Autoridad Catalana de la Competencia se adecúa al nuevo Estatuto
La diputada socialista critica la oposición de CiU y asegura que "el proyecto es plenamente conforme con el Estatut en todos aquellos puntos, uno por uno", que la federación ponía en cuestión.
La diputada socialista en el Parlamento de Catalunya, Rocío Martínez-Sampere, ha puesto de manifiesto "nuestra satisfacción por poder aprobar la ley de creación de la Autoridad Catalana de la Competencia, que no tan sólo se adecúa al nuevo Estatuto sino que también se adecúa a los nuevos tiempos y a las nuevas necesidades con respecto a la política de competencia, que es tan importante para el bienestar de los ciudadanos".
Martínez-Sampere ha afirmado, en este sentido, que la nueva normativa permitirá lograr el doble objetivo "de profundizar en el autogobierno y modernizarnos de acuerdo con la jurisprudencia europea". Tras reconocer "el excelente trabajo de los órganos que hemos tenido hasta ahora", la diputada socialista ha reiterado la necesidad de crear un órgano "que pueda hacer frente al nuevo marco competencial con la máxima ambición, que se base en una concepción moderna y eficiente y que tenga toda la independencia y transparencia".
Con respecto al posicionamiento de los grupos de la oposición, Rocío Martínez-Sampere ha sido especialmente crítica con el voto contrario de los diputados de CIU puesto que, según ella, "el proyecto es plenamente conforme con el Estatuto en todos aquellos puntos, uno por uno, que CIU ponía en cuestión".
Así, Martínez-Sampere les ha recordado que "la independencia de la Autoridad Catalana de la Competencia y de sus órganos está correctamente instrumentada, la estructura organizativa no es contraría para nada al estatuto y el órgano diseñado por el Proyecto es un órgano independiente".
La diputada socialista en el Parlamento de Catalunya, Rocío Martínez-Sampere, ha puesto de manifiesto "nuestra satisfacción por poder aprobar la ley de creación de la Autoridad Catalana de la Competencia, que no tan sólo se adecúa al nuevo Estatuto sino que también se adecúa a los nuevos tiempos y a las nuevas necesidades con respecto a la política de competencia, que es tan importante para el bienestar de los ciudadanos".
Martínez-Sampere ha afirmado, en este sentido, que la nueva normativa permitirá lograr el doble objetivo "de profundizar en el autogobierno y modernizarnos de acuerdo con la jurisprudencia europea". Tras reconocer "el excelente trabajo de los órganos que hemos tenido hasta ahora", la diputada socialista ha reiterado la necesidad de crear un órgano "que pueda hacer frente al nuevo marco competencial con la máxima ambición, que se base en una concepción moderna y eficiente y que tenga toda la independencia y transparencia".
Con respecto al posicionamiento de los grupos de la oposición, Rocío Martínez-Sampere ha sido especialmente crítica con el voto contrario de los diputados de CIU puesto que, según ella, "el proyecto es plenamente conforme con el Estatuto en todos aquellos puntos, uno por uno, que CIU ponía en cuestión".
Así, Martínez-Sampere les ha recordado que "la independencia de la Autoridad Catalana de la Competencia y de sus órganos está correctamente instrumentada, la estructura organizativa no es contraría para nada al estatuto y el órgano diseñado por el Proyecto es un órgano independiente".
3.2.09
REFLEXIÓ SOBRE L’IMPORTÀNCIA CABDAL DE L’EDUCACIÓ
L’Educació és una missió clau. L’article 27 de la nostra Constitució de 1978 diu textualment:
“L’educació tindrà per objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i llibertats fonamentals”. (Art. 21.- Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006).
L’educació, segons l’article 26 de la Declaració Universal sobre els Drets Humans de 1948, afavorirà la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions i tots els grups ètnics i religiosos, i promourà el desenvolupament de les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.
I, finalment, segons l’article 9 de la Constitució espanyola (article per a mi fonamental). Correspon als poders públics: l. Promoure les condicions per tal què la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en què s’integra siguin reals i efectives. 2. Remoure els obstacles que impedeixen o dificulten la seva plenitud. I 3. Facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.
A l’inici del segle XXI i en la societat global fortament interconectada hem de fer un exercici de reflexió per tal de saber si la nova realitat que ens envolta, batejada de tantes maneres (societat del risc, segons U. Beck, o societat líquida, segons Baumann) exigeix nous coneixements i tècniques (i ben segur que sí) però també una reinterpretació i adequació dels valors que es van filtrant pels espais intersticials d’uns entorns substancialment diferents i en procés de canvi, allò que Inglehart ha denominat la revolució dels valors o la revolució silenciosa.
El complex teixit d’una democràcia cosmopolita pot exigir de fet recursos polítics diferenciats a nivell global i local, però també regional i estatal. Aquesta realitat multidimensional demana la seva clarificació fins allí on sigui possible. Cal eliminar zones d’ombra on els riscos evidents es converteixen de fet en una consolidació del que HI HA, sense fer un esforç per analitzar les causes d’allò què se’ns ven com quelcom ineludible, fruit del destí i de l’evolució natural de les coses. Som on som perquè actors i grups amb les seves ideologies i projectes sobre el món han pres, al llarg de la Història, unes decisions determinades.
No és cert que el món sigui una realitat incontrovertible, l’única possible. Si fos cert, això afavoriria els que s’oposen a la transformació de la societat en un dels sentits possibles fent-la més lliure, més igual i més solidària.
Crec que la por que genera una societat plena de reptes i riscos pot ser una prolongació de la gàbia de ferro en la que voluntàriament ens arraulim sota el lema, “ más vale lo malo conocido que lo bueno por conocer”. La desmoralització és sovint una estratègia d’adaptació.
La fita de la societat del coneixement és justament definir la realitat en evolució i analitzar els projectes alternatius il·luminant el model a on condueixen determinats programes i també els valors que s’activen en el procés.
Educar ha de ser forçosament donar eines als ciutadans i ciutadanes per reflexionar cap a on hauria d’anar aquest món per ser sostenible i amb els seus recursos ben repartits. La complexitat exigeix reflexió, claredat, denúncia de la manipulació. En definitiva: no fer passar els interessos privats per necessitats públiques com avisava Agnès Celler.
La societat que es percep a si mateixa com a societat del RISC ha d’esdevenir, com ja he dit, forçosament reflexiva, i els seus objectius i programes s’han de convertir en objecte de controvèrsies científiques i en polítiques públiques. En el seu dia, Foucault, Horkheimer i Adorno, entre altres, varen presentar la societat moderna com a una presó tecnocràtica d’institucions burocràtiques i coneixements d’experts, en la qual les persones són només engranatges de la gran màquina racional.
Contràriament, en la modernitat reflexiva de la societat global, de la societat del risc, s’obren, al menys intel·lectualment, escletxes que permeten moure i remoure circumstàncies aparentment rígides. En la gàbia de ferro de Max Weber calia sacrificar davant l’altar de la racionalitat, però a la societat del risc global les institucions comencen a canviar. La teoria de la societat del risc incorpora la utopia d’una modernitat responsable; de fet, de moltes modernitats a inventar i experimentar en diverses cultures i parts del món.
Parlem d’un viatge sense retorn. En l’ERA del Risc Global qualsevol intent de tornar enrere a la teoria política de la modernitat industrial està condemnat al fracàs. No podem mantenir la il·lusió (jo diria més aviat el deliri) de què les institucions en disgregació de la modernitat industrial (famílies nuclears, mercats laborals estables, rols de gènere rígidament diferenciats, sectors socials amb gairebé nul.la mobilitat, estats-nació, etc.) poden sobreviure front a les onades de modernització reflexiva que invaeixen l’Occident. Aplicar idees del segle XIX als segles XX i XXI ha estat un error categoria com recorda Bec. Per tant, és absolutament necessari, en l’anàlisi la societat del risc global, acceptar que els riscos no sorgeixen d’un magma opac i tel·lúric, si no que han estat creats per l’home i combinen la política, l’ètica, les matemàtiques, els mitjans de comunicació, les tecnologies, a més de les DEFINICIONS I PERCEPCIONS CULTURALS.
Aquests diversos elements no poden ser separats si hom vol entendre en profunditat la dinàmica cultural i política de la nova realitat globalitzada. I ací ve la gran pregunta: ¿com educar per tal de ser capaços de bastir un projecte personal/social en la societat del risc?.
El repte és aquest. En el complex entorn al qual m’he referit ¿com trobar rutes de sentit i cartografiarles?
En general, la vida pública està desmobilitzada: fallen els principis. Davant de les contínues tensions socio-polítiques hi ha un sentiment d’impotència. I en un segon moment, per tal de serenar l’esperit, moltes ciutadanes i ciutadans renuncien a participar en la política i es refugien en ONGs, accions cíviques concretes, defugint l’esforç de les argumentacions i contrargumentacions sobre com modificar la decebedora realitat d’un món en què es violen sistemàticament els drets humans fonamentals.
La desmoralització és la dificultat d’establir un ajust entre una situació problemàtica i la realitat individual. Una persona desmoralitzada no té objectius. I les societats democràtiques precisament exigeixen a l’individu unes virtuts, sense les quals els drets defensats per la democràcia són inviables. Es tracta de l’anomenada virtut cívica que ha d’acompanyar la deliberació que és l’exercici democràtic per excel·lència.
La vida en comú exigeix que acceptem les condicions necessàries per tal que la llibertat sigui un dret individual compartit, com la igualtat i la solidaritat.
És cert que no seria difícil acordar quins són els problemes clau del nostre temps. Una altra qüestió és decidir de comú acord com resoldre’ls. A parer meu hi ha una contradicció radical que tensiona i dificulta avançar substantivament en la consecució per a tots d’educació, treball i vivenda dignes, i assistència sanitària de qualitat, entre d’altres. El motiu rau en què aquests objectius tan justos i cobejables xoquen amb l’anomenada “llibertat dels moderns”, que és individualista i que fomenta l’interès privat més que l’interès comú.
El sistema educatiu, ens recorda J. Prats, es clau per bastir un projecte personal/social que proporcioni eines no només per gestionar si no, i sobre tot, per transformar la societat complexa del segle XXI en benefici de l’interès comú.
I pel que fa al treball que ha estat històricament agent forjador del caràcter i de les actituds front al món, en la societat del risc que s’adapta acríticament als canvis i que impulsa més del que seria necessari programes a curt termini ha canviat de ser referent dur i sacrificat orientat al futur a font d’inseguretat i angoixa.
En l’univers del treball flexible les persones prenen consciència de ser PRESCINDIBLES i, per tant, no experimenten la dignitat de poder ser personalment útils a la societat. Però, com be diu Sennet, aquesta versió actual del capitalisme que provoca aquest desassossec a la ciutadania en general i als treballadors en particular no pot preservar per molt temps la seva legitimitat.
Els partits polítics, haurien d’impulsar la reflexió per tal de recuperar el sentit de ciutadania, perquè ser ciutadà és servir els interessos comuns. Mentre els partits siguin prioritàriament aparells programats per guanyar eleccions no s’ocupen d’ allò que és fonamental: exemplificar una manera de viure que motivi els ciutadans a fer compatible la dimensió individual i la col·lectiva. Cal una ètica, uns valors substantius que responguin a una idea de ser humà i que superin la democràcia merament instrumental, que es concreta simplement en un conjunt de regles procedimentals per a la formació de la decisió col·lectiva.
De fet, però, el centre del joc avui per avui és en bona part competició pels vots per tal d’assolir el poder i que el guanyador o coalició guanyadora prengui decisions polítiques. Els ciutadans deleguen amb el seu vot la seva quota de poder, sovint a favor de qui, per personalitat o programa, aconsegueix atreure’ls.
Faré aquí un incís. El marketing substitueix la política per la tècnica d’influir i pot, per desgràcia, embolcallar fum i res més que fum. Per tant, la formació per a una ciutadania informada va en la línia d’assolir que aquesta domini els conceptes bàsics de la política i sigui més immune als enganys i manipulacions. Benvingut el DES-ENGANY per què solament la veritat ens farà lliures!
Si la democràcia només és instrumental, ¿què li dóna contingut? ¿Potser ens podem conformar amb uns principis ètics constitucionals o de drets humans? ¿N’hi ha prou amb els valors del liberalisme, la tolerància, la llibertat o la diversitat? ¿Pot haver-hi acord en ampliar aquest nucli bàsic amb drets relacionats amb l’Estat de Benestar que, de fet, pretén corregir els abusos d’un mercat cec respecte a la justícia? ¿El nucli bàsic de valors podria ampliar-se amb la solidaritat, la responsabilitat individual o el civisme?.
La resposta és afirmativa i ha d’anar en la línia del necessari CONTRAPES ENTRE DRETS I DEURES. Uns drets solament proclamats i uns deures no exigits rigorosament col·laboren a la falta de credibilitat general. És impossible una educació per a la ciutadania sense una ètica prèvia de mínims exigible intersubjectivament.
¿Què és l’ètica cívica? És l’ètica dels ciutadans i ciutadanes que comparteixen un nucli de valors. L’Estat no pot imposar una ètica de màxims, un programa de vida personal i social complert. El ciutadà i la ciutadana que viuen en una comunitat política cal que comparteixin, en canvi, com a mínim, uns acords ètics de justícia amb els altres conciutadans i que aquests mínims hagin estat acordats mitjançant el diàleg en una situació el més simètrica possible segons proposa Rawls.
L’objectiu d’una educació per la ciutadania es descobrir quins valors ja compartim i establir un diàleg al seu entorn, no tant (tot i que també) sobre els seus fonaments, sinó sobre formes concretes d’aplicabilitat. El nostre país no ha estat propici a tenir un coixí de valors compartits, i quan ens sembla que hem superat una etapa de projectes totalment enfrontats, s’obre la ferida mal tancada i ens trobem de nou amb el nostres vells dimonis familiars. Tanmateix, els pactes de la nostra transició política a la democràcia i la nova constitució democràtica de 1978 són la base per afegir els valors mínims compartits al currículum escolar per tal d’oferir una reflexió pública a les aules sobre qüestions cabdals que facilitaran de ben segur la convivència a la plaça pública de la Ciutat. En un dels manuals de la nova assignatura és diu senzillament: “aquesta assignatura vol ajudar-te a conviure amb els altres i a participar en la vida de la col·lectivitat”.
No sembla raonable, i a mi no m’ho sembla en absolut, que la introducció d’aquesta matèria en el currículum escolar hagi obert la caixa dels trons fins al punt que força representants de la jerarquia de l’Església catòlica i altres líders conservadors s’hagin manifestat contraris, perdent tot capteniment i neutralitat. Potser darrere de tant rebombori hi ha la creença de què, en general, és més fàcil “guiar” ideològicament i/o alienar i desmobilitzar a través dels mitjans de comunicació i el marketing a persones precària i esbiaxadament informades, que no compten sovint amb les eines necessàries per poder interpretar i criticar correctament i amb precisió les paraules i les accions dels polítics.
Els mitjans de comunicació són la clau d’una societat moderna que pretengui ser democràtica i justa i en la què els ciutadans siguin lliures, iguals i solidaris. A més de la família i l’escola, ARA són els mass-mèdia els màxims agents socials d’una educació cívica. Però, la seva dependència dels interessos econòmics particulars fa que, en la pràctica, no solament no siguin educadors cívics, si no que, de fet, es converteixen sovint en l’instrument més eficaç i negatiu de tota una estratègia del poder econòmic per tal de mantenir els ciutadans en una mentalitat i una actitud dòcil, resignada i favorable a la dominació i reproducció del referit poder. Sense la creació d’uns mitjans de comunicació dirigits i programats per una élite ciutadana moralment lliure d’aquesta estratègia dels poders econòmics serà molt difícil la tasca educadora respecte als valors cívics que la Constitució consagra i exigeix dels governants i dels ciutadans.
Per acabar, crec que els parlament autonòmics podrien col·laborar eficaçment a la pedagogia política dels seus representats acordant un programa sobre drets i deures de la ciutadania, en el qual s’expliquessin les diferents institucions, funcions, límits i controls dels poders públics, així com l’anàlisi de la democràcia representativa en relació amb la participativa i la necessitat de la complementació d’ambdues. Aquesta formació general, de caràcter voluntari, podria tenir efectes molt importants en la dinamització de la participació ciutadana, en la comunicació intergeneracional i en l’adquisició de capacitats de lideratge dels joves. Aquests programes serien descentralitzats territorialment i, per descomptat, no tindrien res a veure amb un adoctrinament partidista. El seu objectiu seria fomentar l’interès per la política fent a la gent conscient de què només sabent posar nom als perills que ens assetgen i aprenent les possibilitats d’enfrontar-los amb èxit disminuirà el desassossec fruit de defugir l’esperit col.lectiu de la nostra convivència. Tan de bo que l’exemple dels parlaments fos seguit, de forma complementària, a nivell local, i fins i tot, de barri.
Seria bo que el Parlament de Catalunya liderés un programa pedagògic d’aquest estil. Recordem que aquest país ha estat capdavanter d’importants innovacions en el terreny de l’educació (Ferrer i Guardia, les escoles de la República, Marta Mata i l’Escola Rosa Sensat).
Dit això quin dubte hi ha que els partits tenen també l’obligació d’educar els seus militants i simpatitzants en l’aprofundiment de la seva identitat ideològica i en la deconstrucció i reconstrucció d’objectius i processos per tal d’adaptar-los al canvi accelerat de la societat global en xarxa.
L’escola de formació Xavier Soto ha de transmetre una ètica de màxims afrontant entre d’altres qüestions una valoració rigurosa de l’ètica neoliberal que va més enllà d’una ètica de l’empresa i una ètica dels negocis que també son necessàries. Però l’objectiu és més ambiciós, és fer diana en el cor mateix de les escandaloses diferències en la distribució de la riquesa proposant polítiques innovadores a favor de la preservació del medi i de compensació de les desigualtats socials.
L’Escola Xavier Soto no dubto que és un exemple de responsabilitat vers la formació de militats i simpatitzants socialistes, actuals i futurs líders, preparats per participar activament en política i posar en pràctica els valors capaços de transformar un país.
La tasca que hem de fer els formadors i educadors té la compensació d’esperonar la creativitat per tal d’innovar contínuament els missatges perquè responguin a unes interpel·lacions canviants.
No hi haurà societat del coneixement si no hi ha capacitat d’inventar, de crear, de deslliurar-se del so dels vells tambors.
Crec què ser formador, educador és una tasca molt important, és l’espina dorsal que dóna coherència al procés de maduració i progrés de la humanitat. Cal inventar rutes i polir tècniques de navegació, per tal d’assolir els ports desitjats.
Nosaltres hem de sotmetre’ns també a un aprenentatge continuat per tal de colpir als que duran el timó en el futur.
Aquesta commoció significa sacsejar les aigües més profundes i alliberar energies transformadores latents.
I encara que l’expressió sembli perdre’s en el fons del temps l’educador ha de ser coherent amb el què pretén ensenyar...ha de predicar amb l’exemple. Les paraules se les endur el vent i els missatges escrits a la sorra s’esborren. Cal aprendre a deliberar sobre principis i objectius, és a dir, construir sobre terra ferma. Aquest és el nostre servei i la nostra dignitat.
Rosa Virós.
“L’educació tindrà per objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i llibertats fonamentals”. (Art. 21.- Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006).
L’educació, segons l’article 26 de la Declaració Universal sobre els Drets Humans de 1948, afavorirà la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions i tots els grups ètnics i religiosos, i promourà el desenvolupament de les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.
I, finalment, segons l’article 9 de la Constitució espanyola (article per a mi fonamental). Correspon als poders públics: l. Promoure les condicions per tal què la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en què s’integra siguin reals i efectives. 2. Remoure els obstacles que impedeixen o dificulten la seva plenitud. I 3. Facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.
A l’inici del segle XXI i en la societat global fortament interconectada hem de fer un exercici de reflexió per tal de saber si la nova realitat que ens envolta, batejada de tantes maneres (societat del risc, segons U. Beck, o societat líquida, segons Baumann) exigeix nous coneixements i tècniques (i ben segur que sí) però també una reinterpretació i adequació dels valors que es van filtrant pels espais intersticials d’uns entorns substancialment diferents i en procés de canvi, allò que Inglehart ha denominat la revolució dels valors o la revolució silenciosa.
El complex teixit d’una democràcia cosmopolita pot exigir de fet recursos polítics diferenciats a nivell global i local, però també regional i estatal. Aquesta realitat multidimensional demana la seva clarificació fins allí on sigui possible. Cal eliminar zones d’ombra on els riscos evidents es converteixen de fet en una consolidació del que HI HA, sense fer un esforç per analitzar les causes d’allò què se’ns ven com quelcom ineludible, fruit del destí i de l’evolució natural de les coses. Som on som perquè actors i grups amb les seves ideologies i projectes sobre el món han pres, al llarg de la Història, unes decisions determinades.
No és cert que el món sigui una realitat incontrovertible, l’única possible. Si fos cert, això afavoriria els que s’oposen a la transformació de la societat en un dels sentits possibles fent-la més lliure, més igual i més solidària.
Crec que la por que genera una societat plena de reptes i riscos pot ser una prolongació de la gàbia de ferro en la que voluntàriament ens arraulim sota el lema, “ más vale lo malo conocido que lo bueno por conocer”. La desmoralització és sovint una estratègia d’adaptació.
La fita de la societat del coneixement és justament definir la realitat en evolució i analitzar els projectes alternatius il·luminant el model a on condueixen determinats programes i també els valors que s’activen en el procés.
Educar ha de ser forçosament donar eines als ciutadans i ciutadanes per reflexionar cap a on hauria d’anar aquest món per ser sostenible i amb els seus recursos ben repartits. La complexitat exigeix reflexió, claredat, denúncia de la manipulació. En definitiva: no fer passar els interessos privats per necessitats públiques com avisava Agnès Celler.
La societat que es percep a si mateixa com a societat del RISC ha d’esdevenir, com ja he dit, forçosament reflexiva, i els seus objectius i programes s’han de convertir en objecte de controvèrsies científiques i en polítiques públiques. En el seu dia, Foucault, Horkheimer i Adorno, entre altres, varen presentar la societat moderna com a una presó tecnocràtica d’institucions burocràtiques i coneixements d’experts, en la qual les persones són només engranatges de la gran màquina racional.
Contràriament, en la modernitat reflexiva de la societat global, de la societat del risc, s’obren, al menys intel·lectualment, escletxes que permeten moure i remoure circumstàncies aparentment rígides. En la gàbia de ferro de Max Weber calia sacrificar davant l’altar de la racionalitat, però a la societat del risc global les institucions comencen a canviar. La teoria de la societat del risc incorpora la utopia d’una modernitat responsable; de fet, de moltes modernitats a inventar i experimentar en diverses cultures i parts del món.
Parlem d’un viatge sense retorn. En l’ERA del Risc Global qualsevol intent de tornar enrere a la teoria política de la modernitat industrial està condemnat al fracàs. No podem mantenir la il·lusió (jo diria més aviat el deliri) de què les institucions en disgregació de la modernitat industrial (famílies nuclears, mercats laborals estables, rols de gènere rígidament diferenciats, sectors socials amb gairebé nul.la mobilitat, estats-nació, etc.) poden sobreviure front a les onades de modernització reflexiva que invaeixen l’Occident. Aplicar idees del segle XIX als segles XX i XXI ha estat un error categoria com recorda Bec. Per tant, és absolutament necessari, en l’anàlisi la societat del risc global, acceptar que els riscos no sorgeixen d’un magma opac i tel·lúric, si no que han estat creats per l’home i combinen la política, l’ètica, les matemàtiques, els mitjans de comunicació, les tecnologies, a més de les DEFINICIONS I PERCEPCIONS CULTURALS.
Aquests diversos elements no poden ser separats si hom vol entendre en profunditat la dinàmica cultural i política de la nova realitat globalitzada. I ací ve la gran pregunta: ¿com educar per tal de ser capaços de bastir un projecte personal/social en la societat del risc?.
El repte és aquest. En el complex entorn al qual m’he referit ¿com trobar rutes de sentit i cartografiarles?
En general, la vida pública està desmobilitzada: fallen els principis. Davant de les contínues tensions socio-polítiques hi ha un sentiment d’impotència. I en un segon moment, per tal de serenar l’esperit, moltes ciutadanes i ciutadans renuncien a participar en la política i es refugien en ONGs, accions cíviques concretes, defugint l’esforç de les argumentacions i contrargumentacions sobre com modificar la decebedora realitat d’un món en què es violen sistemàticament els drets humans fonamentals.
La desmoralització és la dificultat d’establir un ajust entre una situació problemàtica i la realitat individual. Una persona desmoralitzada no té objectius. I les societats democràtiques precisament exigeixen a l’individu unes virtuts, sense les quals els drets defensats per la democràcia són inviables. Es tracta de l’anomenada virtut cívica que ha d’acompanyar la deliberació que és l’exercici democràtic per excel·lència.
La vida en comú exigeix que acceptem les condicions necessàries per tal que la llibertat sigui un dret individual compartit, com la igualtat i la solidaritat.
És cert que no seria difícil acordar quins són els problemes clau del nostre temps. Una altra qüestió és decidir de comú acord com resoldre’ls. A parer meu hi ha una contradicció radical que tensiona i dificulta avançar substantivament en la consecució per a tots d’educació, treball i vivenda dignes, i assistència sanitària de qualitat, entre d’altres. El motiu rau en què aquests objectius tan justos i cobejables xoquen amb l’anomenada “llibertat dels moderns”, que és individualista i que fomenta l’interès privat més que l’interès comú.
El sistema educatiu, ens recorda J. Prats, es clau per bastir un projecte personal/social que proporcioni eines no només per gestionar si no, i sobre tot, per transformar la societat complexa del segle XXI en benefici de l’interès comú.
I pel que fa al treball que ha estat històricament agent forjador del caràcter i de les actituds front al món, en la societat del risc que s’adapta acríticament als canvis i que impulsa més del que seria necessari programes a curt termini ha canviat de ser referent dur i sacrificat orientat al futur a font d’inseguretat i angoixa.
En l’univers del treball flexible les persones prenen consciència de ser PRESCINDIBLES i, per tant, no experimenten la dignitat de poder ser personalment útils a la societat. Però, com be diu Sennet, aquesta versió actual del capitalisme que provoca aquest desassossec a la ciutadania en general i als treballadors en particular no pot preservar per molt temps la seva legitimitat.
Els partits polítics, haurien d’impulsar la reflexió per tal de recuperar el sentit de ciutadania, perquè ser ciutadà és servir els interessos comuns. Mentre els partits siguin prioritàriament aparells programats per guanyar eleccions no s’ocupen d’ allò que és fonamental: exemplificar una manera de viure que motivi els ciutadans a fer compatible la dimensió individual i la col·lectiva. Cal una ètica, uns valors substantius que responguin a una idea de ser humà i que superin la democràcia merament instrumental, que es concreta simplement en un conjunt de regles procedimentals per a la formació de la decisió col·lectiva.
De fet, però, el centre del joc avui per avui és en bona part competició pels vots per tal d’assolir el poder i que el guanyador o coalició guanyadora prengui decisions polítiques. Els ciutadans deleguen amb el seu vot la seva quota de poder, sovint a favor de qui, per personalitat o programa, aconsegueix atreure’ls.
Faré aquí un incís. El marketing substitueix la política per la tècnica d’influir i pot, per desgràcia, embolcallar fum i res més que fum. Per tant, la formació per a una ciutadania informada va en la línia d’assolir que aquesta domini els conceptes bàsics de la política i sigui més immune als enganys i manipulacions. Benvingut el DES-ENGANY per què solament la veritat ens farà lliures!
Si la democràcia només és instrumental, ¿què li dóna contingut? ¿Potser ens podem conformar amb uns principis ètics constitucionals o de drets humans? ¿N’hi ha prou amb els valors del liberalisme, la tolerància, la llibertat o la diversitat? ¿Pot haver-hi acord en ampliar aquest nucli bàsic amb drets relacionats amb l’Estat de Benestar que, de fet, pretén corregir els abusos d’un mercat cec respecte a la justícia? ¿El nucli bàsic de valors podria ampliar-se amb la solidaritat, la responsabilitat individual o el civisme?.
La resposta és afirmativa i ha d’anar en la línia del necessari CONTRAPES ENTRE DRETS I DEURES. Uns drets solament proclamats i uns deures no exigits rigorosament col·laboren a la falta de credibilitat general. És impossible una educació per a la ciutadania sense una ètica prèvia de mínims exigible intersubjectivament.
¿Què és l’ètica cívica? És l’ètica dels ciutadans i ciutadanes que comparteixen un nucli de valors. L’Estat no pot imposar una ètica de màxims, un programa de vida personal i social complert. El ciutadà i la ciutadana que viuen en una comunitat política cal que comparteixin, en canvi, com a mínim, uns acords ètics de justícia amb els altres conciutadans i que aquests mínims hagin estat acordats mitjançant el diàleg en una situació el més simètrica possible segons proposa Rawls.
L’objectiu d’una educació per la ciutadania es descobrir quins valors ja compartim i establir un diàleg al seu entorn, no tant (tot i que també) sobre els seus fonaments, sinó sobre formes concretes d’aplicabilitat. El nostre país no ha estat propici a tenir un coixí de valors compartits, i quan ens sembla que hem superat una etapa de projectes totalment enfrontats, s’obre la ferida mal tancada i ens trobem de nou amb el nostres vells dimonis familiars. Tanmateix, els pactes de la nostra transició política a la democràcia i la nova constitució democràtica de 1978 són la base per afegir els valors mínims compartits al currículum escolar per tal d’oferir una reflexió pública a les aules sobre qüestions cabdals que facilitaran de ben segur la convivència a la plaça pública de la Ciutat. En un dels manuals de la nova assignatura és diu senzillament: “aquesta assignatura vol ajudar-te a conviure amb els altres i a participar en la vida de la col·lectivitat”.
No sembla raonable, i a mi no m’ho sembla en absolut, que la introducció d’aquesta matèria en el currículum escolar hagi obert la caixa dels trons fins al punt que força representants de la jerarquia de l’Església catòlica i altres líders conservadors s’hagin manifestat contraris, perdent tot capteniment i neutralitat. Potser darrere de tant rebombori hi ha la creença de què, en general, és més fàcil “guiar” ideològicament i/o alienar i desmobilitzar a través dels mitjans de comunicació i el marketing a persones precària i esbiaxadament informades, que no compten sovint amb les eines necessàries per poder interpretar i criticar correctament i amb precisió les paraules i les accions dels polítics.
Els mitjans de comunicació són la clau d’una societat moderna que pretengui ser democràtica i justa i en la què els ciutadans siguin lliures, iguals i solidaris. A més de la família i l’escola, ARA són els mass-mèdia els màxims agents socials d’una educació cívica. Però, la seva dependència dels interessos econòmics particulars fa que, en la pràctica, no solament no siguin educadors cívics, si no que, de fet, es converteixen sovint en l’instrument més eficaç i negatiu de tota una estratègia del poder econòmic per tal de mantenir els ciutadans en una mentalitat i una actitud dòcil, resignada i favorable a la dominació i reproducció del referit poder. Sense la creació d’uns mitjans de comunicació dirigits i programats per una élite ciutadana moralment lliure d’aquesta estratègia dels poders econòmics serà molt difícil la tasca educadora respecte als valors cívics que la Constitució consagra i exigeix dels governants i dels ciutadans.
Per acabar, crec que els parlament autonòmics podrien col·laborar eficaçment a la pedagogia política dels seus representats acordant un programa sobre drets i deures de la ciutadania, en el qual s’expliquessin les diferents institucions, funcions, límits i controls dels poders públics, així com l’anàlisi de la democràcia representativa en relació amb la participativa i la necessitat de la complementació d’ambdues. Aquesta formació general, de caràcter voluntari, podria tenir efectes molt importants en la dinamització de la participació ciutadana, en la comunicació intergeneracional i en l’adquisició de capacitats de lideratge dels joves. Aquests programes serien descentralitzats territorialment i, per descomptat, no tindrien res a veure amb un adoctrinament partidista. El seu objectiu seria fomentar l’interès per la política fent a la gent conscient de què només sabent posar nom als perills que ens assetgen i aprenent les possibilitats d’enfrontar-los amb èxit disminuirà el desassossec fruit de defugir l’esperit col.lectiu de la nostra convivència. Tan de bo que l’exemple dels parlaments fos seguit, de forma complementària, a nivell local, i fins i tot, de barri.
Seria bo que el Parlament de Catalunya liderés un programa pedagògic d’aquest estil. Recordem que aquest país ha estat capdavanter d’importants innovacions en el terreny de l’educació (Ferrer i Guardia, les escoles de la República, Marta Mata i l’Escola Rosa Sensat).
Dit això quin dubte hi ha que els partits tenen també l’obligació d’educar els seus militants i simpatitzants en l’aprofundiment de la seva identitat ideològica i en la deconstrucció i reconstrucció d’objectius i processos per tal d’adaptar-los al canvi accelerat de la societat global en xarxa.
L’escola de formació Xavier Soto ha de transmetre una ètica de màxims afrontant entre d’altres qüestions una valoració rigurosa de l’ètica neoliberal que va més enllà d’una ètica de l’empresa i una ètica dels negocis que també son necessàries. Però l’objectiu és més ambiciós, és fer diana en el cor mateix de les escandaloses diferències en la distribució de la riquesa proposant polítiques innovadores a favor de la preservació del medi i de compensació de les desigualtats socials.
L’Escola Xavier Soto no dubto que és un exemple de responsabilitat vers la formació de militats i simpatitzants socialistes, actuals i futurs líders, preparats per participar activament en política i posar en pràctica els valors capaços de transformar un país.
La tasca que hem de fer els formadors i educadors té la compensació d’esperonar la creativitat per tal d’innovar contínuament els missatges perquè responguin a unes interpel·lacions canviants.
No hi haurà societat del coneixement si no hi ha capacitat d’inventar, de crear, de deslliurar-se del so dels vells tambors.
Crec què ser formador, educador és una tasca molt important, és l’espina dorsal que dóna coherència al procés de maduració i progrés de la humanitat. Cal inventar rutes i polir tècniques de navegació, per tal d’assolir els ports desitjats.
Nosaltres hem de sotmetre’ns també a un aprenentatge continuat per tal de colpir als que duran el timó en el futur.
Aquesta commoció significa sacsejar les aigües més profundes i alliberar energies transformadores latents.
I encara que l’expressió sembli perdre’s en el fons del temps l’educador ha de ser coherent amb el què pretén ensenyar...ha de predicar amb l’exemple. Les paraules se les endur el vent i els missatges escrits a la sorra s’esborren. Cal aprendre a deliberar sobre principis i objectius, és a dir, construir sobre terra ferma. Aquest és el nostre servei i la nostra dignitat.
Rosa Virós.
2.2.09
Publicidad engañosa.
No digo ni que sí ni que no, pero todos reconoceréis que cuando alguien dice que Dios existe, se trata de un acto de fe, respetable, pero un acto de fe.
Verdaderamente nadie puede demostrar de manera fehaciente que Dios existe. Creo que posiblemente existe, pero igual que pienso esto, pueden existir otros ciudadanos y ciudadanas que piensen todo lo contrario.
Recuerdo un anuncio de cerveza en que los fabricantes obligados por la legislación vigente decía: "Probablemente la mejor cerveza del mundo". Probablemente. Yo pienso que la mencionada marca es la mejor del mundo, pero evidentemente se trata de mi opinión y otras personas pueden pensar lo contrario.
Por esta razón pienso que esta publicidad es engañosa, dado que si solicitamos a sus instigadores que demuestren la veracidad de su afirmación, tendrían verdaderos problemas. Por esta razón creo que esta publicidad debería decir en vez de “Dios existe, confía en él. El Partido Socialcrisiano"
Probablemente Dios existe, confía en ello.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)