El Govern de la Generalitat va aprovar ahir bonificacions per convertir en gratuïts tres peatges per als veïns i usuaris habituals (Mollet, Alella i les Fonts) així com el del túnel del Cadí per als residents de les comarques adjacents. El mateix dia, la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques va aprovar també la resolució amb l'actualització de les tarifes de tots els peatges que depenen de la Generalitat i que tindran un augment mitjà del 3,28%, gairebé mig punt per sota de l'increment mitjà dels peatges que depenen de l'Administració central. Les pujades s'aplicaran a partir de l'1 de gener vinent i les noves bonificacions, l'1 de febrer.
Les rebaixes beneficiaran un col.lectiu total de 66.500 usuaris, segons les previsions del Govern: 16.000, a Alella; 14.500, al túnel del Cadí; 16.000, a Mollet, i 20.000, a les Fonts (Terrassa).
La gratuïtat més clara es donarà al Túnel del Cadí. Per a totes les persones físiques (no inclou empreses) "amb residència habitual i permanent" en qualsevol municipi del Berguedà, la Cerdanya i l'Alt Urgell s'amplia al 100% el descompte actual del 50%.
MILLORES AL VALLÈS
Al'accés de les Fonts (Vallès Occidental) el peatge serà gratuït durant tota la setmana, des del primer viatge (i no si se'n fan un mínim de vuit, com ara) i s'amplien els trams actualment bonificats (Sant Cugat i Rubí) a tots aquells amb origen i destí a Barcelona "per afavorir els usuaris habituals per raons de mobilitat local obligada". Per beneficiar-se del descompte es necessita equipar al vehicle un dispositiu electrònic (teletac) autoritzat per l'empresa concessionària "independentment del tipus de vehicle i de la residència habitual dels beneficiaris". Un mateix teletac es pot destinar en aquest cas per a dues matrícules diferents.
Per als usuaris habituals del peatge de Mollet, que ja tenien un descompte del 100% en el percentatge de la tarifa que correspon al Govern central, després de l'acord d'ahir disposaran també d'una rebaixa del 100% en el tram de la Generalitat, però amb limitacions: només valdrà per a viatges realitzats de dilluns a dissabtes no festius. Els festius, la rebaixa serà del 48,5% i en els dos casos, mitjançant teletac.
La rebaixa d'Alella té un caràcter més reduït, ja que només s'aplica als usuaris habituals amb vehicles lleugers que facin vuit o més viatges mensuals. I també és una bonificació temporal, que durarà "mentre no es construeixin i es posin en servei les futures calçades laterals de l'autopista C-32".
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, va xifrar el cost anual d'aquestes bonificacions en uns 12 milions d'euros. En principi, aquest cost anirà a càrrec de l'Estat i forma part de l'augment de dotacions pressupostàries per a infraestructures per als pròxims set anys previst en el nou Estatut. El fet que no s'apliqui fins a l'1 de febrer s'explica perquè durant el gener s'haurà de firmar el conveni entre la Generalitat i els ministeris de Foment i Economia per sufragar aquests costos, i que no es pot elaborar fins que no estiguin aprovats els Pressupostos Generals de l'Estat per al 2007.
Joaquim Nadal va explicar que el rescat total d'aquests peatges, en lloc de les rebaixes selectives per als usuaris més habituals, pujaria a 1.200 milions d'euros i, davant la magnitud d'aquesta xifra, va defensar la fórmula de les bonificacions parcials.
REPERCUSSIÓ DE L'IPC
Respecte a l'augment de les tarifes dels peatges (una actualització obligatòria per llei), Política Territorial va autoritzar ahir un augment mitjà del 3,28%, segons els càlculs del Govern. La pujada inclou la repercussió del 95% de l'IPC del 2006 i una part d'increments que es van ajornar el 2003, i de l'augment de l'IVA del 7% al 16%, mesures adoptades pels Governs de CiU que van revocar els tribunals. La pujada més gran per aquests motius es registra als peatges de la C-32, i els Túnels del Garraf, que s'encariran un 5,8%, mentre que l'augment més baix es registra a l'autopista C-33, Barcelona-Montmeló, a Mollet, que puja el 2,4%.
22.12.06
La Agencia Catalana del Aigua, se muestra impotente ante CEPSA.
CEPSA está construyendo una gasolinera en el término municipal de Pallejà, a la cual le falta la autorización preceptiva al estar construida en una zona de especial protección del acuífero del Llobregat.
El Alcalde del Municipio otorgó licencia de obras ilegal al faltar también esta autorización . Ante la denuncia de los vecinos de Pallejà y del Grupo Municipal Socialista, la Agencia Catalana del Agua ha comunicado en repetidas ocasiones la obligación de suspender las obras, refiriéndose a lo previsto por la ley .
Ante la negativa del Ayuntamiento de Pallejà a cumplir con la orden de paralización, teóricamente podría ser paralizada por la ACA ; no obstante, nuestra sorpresa es que no la paraliza y permite que CEPSA siga construyendo sin las autorizaciones oportunas.
Si la administración no es capaz de aplicar las leyes que ella misma ha generado, ¿para qué sirve?
¿En todos los incumplimientos de la ley se produce la misma situación, o solamente cuando se trata de una gran empresa?
¿Para qué ha mandado tantas cartas amenazadoras al Ayuntamiento de Pallejà para que cumpla la ley, si ella misma tampoco la cumple?
Sinceramente la decepción generada por la actuación del alcalde Jordana es grande, pero la indignación por la inoperancia del ACA es mayor.
Casi mejor que por el dinero que cuesta esta Agencia , si demuestra que no es capaz de hacer respetar la ley, mejor la disolvemos y evitamos tirar el dinero público en algo que no funciona .
Sí, ya sé que me dirán que hacen otras cosas, pero si no son capaces de hacer respetar la ley, para mi y para la mayoría de las vecinas y vecinos de Pallejà son cómplices de los que no respetan la respetan.
El Alcalde del Municipio otorgó licencia de obras ilegal al faltar también esta autorización . Ante la denuncia de los vecinos de Pallejà y del Grupo Municipal Socialista, la Agencia Catalana del Agua ha comunicado en repetidas ocasiones la obligación de suspender las obras, refiriéndose a lo previsto por la ley .
Ante la negativa del Ayuntamiento de Pallejà a cumplir con la orden de paralización, teóricamente podría ser paralizada por la ACA ; no obstante, nuestra sorpresa es que no la paraliza y permite que CEPSA siga construyendo sin las autorizaciones oportunas.
Si la administración no es capaz de aplicar las leyes que ella misma ha generado, ¿para qué sirve?
¿En todos los incumplimientos de la ley se produce la misma situación, o solamente cuando se trata de una gran empresa?
¿Para qué ha mandado tantas cartas amenazadoras al Ayuntamiento de Pallejà para que cumpla la ley, si ella misma tampoco la cumple?
Sinceramente la decepción generada por la actuación del alcalde Jordana es grande, pero la indignación por la inoperancia del ACA es mayor.
Casi mejor que por el dinero que cuesta esta Agencia , si demuestra que no es capaz de hacer respetar la ley, mejor la disolvemos y evitamos tirar el dinero público en algo que no funciona .
Sí, ya sé que me dirán que hacen otras cosas, pero si no son capaces de hacer respetar la ley, para mi y para la mayoría de las vecinas y vecinos de Pallejà son cómplices de los que no respetan la respetan.
18.12.06
Minorías versus Mayorías.
La Plataforma en contra de la Línea de Alta Tensión realiza un acto público, en la foto que reproducen los periódicos no veo a más de 50 personas.
Un grupo de vecinos en contra de devolver a sus legítimos propietarios una fábrica, no veo a más de un centenar.
Un grupo de vecinos se manifiesta por la falta de seguridad en su urbanización, construida y en la que han comprado sus casas sin prever ni pensar el ello, ya vendrá la administración a solucionarme el problema que con este modelo urbanístico estamos entre todos generando, no veo a más de treinta vecinos.
Podría dar muchísimos ejemplos, todos ellos reales y que reciben una cobertura espectacular de los medios de comunicación, parece que la noticia es más importante que la incidencia de la cuestión en la sociedad.
Tengo la sensación de que no valoramos de manera igual la opinión de colectivos minoritarios frente a la inmensa mayoría de la población.
La contaminación por partículas, generada principalmente por los vehículos a motor es insostenible en algunos municipios del Área Metropolitana, entre ellos el mió Pallejà. Escucho las declaraciones de un representante de no se que plataforma que cuestiona la medida ya aplicada en otras capitales Europeas de reducir la velocidad de los vehículos es este área.
¿A quien representa? ¿Por qué mayoría de ciudadanos ha sido elegido? ¿Qué proceso democrático la legitimidad a su aparición en los medios de comunicación?
Creo que en muchos casos estamos dando el minuto de gloria a personas o colectivos minoritarios que representan muy poco en nuestra sociedad y que evidentemente defienden solo sus propios intereses en contra de los de la inmensa mayoría de la población, que mediante los procesos democráticos escoge a sus representantes.
El Partido Popular miente de manera evidente, al ciudadano menos informado de nuestra sociedad le es fácil descubrir la mentira y la manipulación que este partido realiza de la realidad, no obstante los medios de comunicación dan el mismo valor a sus patrañas que a las explicaciones bien argumentadas y basadas en informes serios que da la Administración.
No podemos ser espectadores pasivos, los periodistas tienen que validar las informaciones que transmiten y no pueden servir como voceros de la mentira y de los intereses ocultos o egoístas de algunos colectivos minoritarios.
Nuestra sociedad necesita saber la verdad y no podemos permitir que los medios de comunicación apliquen un doctrina de prensa amarilla, sin contrastar las noticias y sin transmitir cual es la verdad de las cosas o por lo menos, la realidad de las cosas.
Un grupo de vecinos en contra de devolver a sus legítimos propietarios una fábrica, no veo a más de un centenar.
Un grupo de vecinos se manifiesta por la falta de seguridad en su urbanización, construida y en la que han comprado sus casas sin prever ni pensar el ello, ya vendrá la administración a solucionarme el problema que con este modelo urbanístico estamos entre todos generando, no veo a más de treinta vecinos.
Podría dar muchísimos ejemplos, todos ellos reales y que reciben una cobertura espectacular de los medios de comunicación, parece que la noticia es más importante que la incidencia de la cuestión en la sociedad.
Tengo la sensación de que no valoramos de manera igual la opinión de colectivos minoritarios frente a la inmensa mayoría de la población.
La contaminación por partículas, generada principalmente por los vehículos a motor es insostenible en algunos municipios del Área Metropolitana, entre ellos el mió Pallejà. Escucho las declaraciones de un representante de no se que plataforma que cuestiona la medida ya aplicada en otras capitales Europeas de reducir la velocidad de los vehículos es este área.
¿A quien representa? ¿Por qué mayoría de ciudadanos ha sido elegido? ¿Qué proceso democrático la legitimidad a su aparición en los medios de comunicación?
Creo que en muchos casos estamos dando el minuto de gloria a personas o colectivos minoritarios que representan muy poco en nuestra sociedad y que evidentemente defienden solo sus propios intereses en contra de los de la inmensa mayoría de la población, que mediante los procesos democráticos escoge a sus representantes.
El Partido Popular miente de manera evidente, al ciudadano menos informado de nuestra sociedad le es fácil descubrir la mentira y la manipulación que este partido realiza de la realidad, no obstante los medios de comunicación dan el mismo valor a sus patrañas que a las explicaciones bien argumentadas y basadas en informes serios que da la Administración.
No podemos ser espectadores pasivos, los periodistas tienen que validar las informaciones que transmiten y no pueden servir como voceros de la mentira y de los intereses ocultos o egoístas de algunos colectivos minoritarios.
Nuestra sociedad necesita saber la verdad y no podemos permitir que los medios de comunicación apliquen un doctrina de prensa amarilla, sin contrastar las noticias y sin transmitir cual es la verdad de las cosas o por lo menos, la realidad de las cosas.
11.12.06
Pinochet o el mal absolut.
La mort del general Augusto Pinochet Ugarte tanca un dels capítols més ominosos de la història d’Amèrica Llatina. Més de 3.000 morts, un terç d’ells detinguts que després van desaparèixer, desenes de milers de presos i torturats i uns 300.000 exiliats van ser el llegat del cop militar de l’any 1973 contra el règim democràtic d’Allende. L’aixecament de Pinochet va ser vist a Espanya com una reedició del cop del 1936 portat aterme per Franco, heroi del general xilè.
En la biografia de Pinochet es barregen la traïció del personatge al president Salvador Allende i al seu Govern --que li havien conferit la màxima autoritat militar--, la sang de les seves víctimes i el xantatge als seus parents, sotmesos al pànic del terrorisme d'Estat. Des de l'11 de setembre de 1973, la figura del tirà xilè ho és també del mal absolut, entès com el menyspreu pels drets humans, l'imperi de la llei i l'Estat democràtic.
Potser altres carnissers de la història llatinoamericana --Videla, Duvalier, Somoza i molts més-- reuneixen tants títols o més que el general xilè per reclamar per a si l'encarnació del mal sense límits, però l'arrogància exhibida per Pinochet fins al seu últim sospir, la seva burla permanent als jutges, el converteixen en una figura sense comparació. En un continent devastat per motins i pronunciaments de tota mena i condició, aquesta característica ho diu gairebé tot sobre el personatge.
Sense judici ni presó
El general ha mort després d'evitar la presó, els judicis en tota regla --és encomiable aquí l'esforç del jutge Baltasar Garzón--, i sense ni un bri de penediment o de compassió. El general ha deixat d'existir sense ni una ombra de preocupació per haver dirigit la caravana de la mort, haver autoritzat l'aniquilació dels seus opositors i haver intentat perpetuar la tutela castrense sobre l'exemplar transició del seu país cap a un règim democràtic. El general ha expirat, en fi, sense haver donat compte de les seves malifetes, protegit per una legió d'advocats i per la ultradreta del seu país, convertida en la cort dels miracles del dictador.
Però seria poc rigorós amb la història imaginar que Pinochet pels seus propis mitjans s'hauria pogut convertir en sant i senya de la vesània universal. El govern del militar va ser possible perquè va comptar amb l'ajuda inestimable dels Estats Units, amb la decisió del president Richard Nixon i del secretari d'Estat Henry Kissinger de contenir l'esquerra allà on comencés a mostrar-se, dins de la perversa lògica general de laguerra freda, on, més que mai, el fi va justificar sempre els mitjans. En aplicació de la cèlebre frase del general Vernon Walters --"són uns fills de puta, però són els nostres fills de puta"--, l'Administració nord-americana va preferir la degolladissa a córrer el risc que s'assentés el Govern d'unitat popular que va arribar al poder a Xile amb la victòria de Salvador Allende a les urnes el 1970.
Segurament, va ser l'entitat dels crims que van seguir el bombardeig del palau de La Moneda, unit al cop dels militars argentins, l'any 1976, el que va establir un punt sense retorn. Pinochet, com més tard Videla i els seus sequaços, va aconseguir una rara unanimitat en el repudi del seu règim, per sobre fins i tot de la divisió ideològica tradicional de la guerra freda. Va aconseguir que ni tan sols la democràcia cristiana, que va minar l'estabilitat de la Unitat Popular d'Allende fins a cotes indefensables, tornés sobre els seus passos per contenir el lliberticida i restaurar la decència.
Un món millor
No deixa de ser una paradoxa que el general hagi mort el Dia Internacional dels Drets Humans, que l'ONU celebra cada any per recordar al món que aixopluga una legió de desposseïts. Entre aquests hi ha tots els que van veure com el general els arrabassava la vida, els privava dels seus drets, els condemnava a l'exili o els perseguia amb acarnissament. Cap d'ells rebrà mai el regal d'una sentència condemnatòria del seu victimari, però tots han vist reconegut el seu sacrifici i restablerta la seva dignitat a mesura que la figura del general quedava sepultada sota una muntanya d'oprobi.
Si hem de ser francs, aquest procés de desprestigi incontenible del tirà i d'homenatge permanent a les seves víctimes és una autèntica lliçó de la història. El món és avui millor que el 1973 perquè, amb el transcurs del temps, ha corregit en la mesura del que era possible els efectes del crim col.lectiu comès per l'Exèrcit xilè comandat per Pinochet. Ni la propaganda posada al servei de la causa pinochetista pels Estats Units ni la por van poder evitar que creixés la reacció internacional en contra seu.
Abans de Pinochet no eren pocs els que creien que és possible la impunitat permanent. Però, en la societat de la informació global, la barra lliure per als botxins té data de caducitat. El general ho va comprovar, assetjat pels tribunals fins al taüt.
En la biografia de Pinochet es barregen la traïció del personatge al president Salvador Allende i al seu Govern --que li havien conferit la màxima autoritat militar--, la sang de les seves víctimes i el xantatge als seus parents, sotmesos al pànic del terrorisme d'Estat. Des de l'11 de setembre de 1973, la figura del tirà xilè ho és també del mal absolut, entès com el menyspreu pels drets humans, l'imperi de la llei i l'Estat democràtic.
Potser altres carnissers de la història llatinoamericana --Videla, Duvalier, Somoza i molts més-- reuneixen tants títols o més que el general xilè per reclamar per a si l'encarnació del mal sense límits, però l'arrogància exhibida per Pinochet fins al seu últim sospir, la seva burla permanent als jutges, el converteixen en una figura sense comparació. En un continent devastat per motins i pronunciaments de tota mena i condició, aquesta característica ho diu gairebé tot sobre el personatge.
Sense judici ni presó
El general ha mort després d'evitar la presó, els judicis en tota regla --és encomiable aquí l'esforç del jutge Baltasar Garzón--, i sense ni un bri de penediment o de compassió. El general ha deixat d'existir sense ni una ombra de preocupació per haver dirigit la caravana de la mort, haver autoritzat l'aniquilació dels seus opositors i haver intentat perpetuar la tutela castrense sobre l'exemplar transició del seu país cap a un règim democràtic. El general ha expirat, en fi, sense haver donat compte de les seves malifetes, protegit per una legió d'advocats i per la ultradreta del seu país, convertida en la cort dels miracles del dictador.
Però seria poc rigorós amb la història imaginar que Pinochet pels seus propis mitjans s'hauria pogut convertir en sant i senya de la vesània universal. El govern del militar va ser possible perquè va comptar amb l'ajuda inestimable dels Estats Units, amb la decisió del president Richard Nixon i del secretari d'Estat Henry Kissinger de contenir l'esquerra allà on comencés a mostrar-se, dins de la perversa lògica general de laguerra freda, on, més que mai, el fi va justificar sempre els mitjans. En aplicació de la cèlebre frase del general Vernon Walters --"són uns fills de puta, però són els nostres fills de puta"--, l'Administració nord-americana va preferir la degolladissa a córrer el risc que s'assentés el Govern d'unitat popular que va arribar al poder a Xile amb la victòria de Salvador Allende a les urnes el 1970.
Segurament, va ser l'entitat dels crims que van seguir el bombardeig del palau de La Moneda, unit al cop dels militars argentins, l'any 1976, el que va establir un punt sense retorn. Pinochet, com més tard Videla i els seus sequaços, va aconseguir una rara unanimitat en el repudi del seu règim, per sobre fins i tot de la divisió ideològica tradicional de la guerra freda. Va aconseguir que ni tan sols la democràcia cristiana, que va minar l'estabilitat de la Unitat Popular d'Allende fins a cotes indefensables, tornés sobre els seus passos per contenir el lliberticida i restaurar la decència.
Un món millor
No deixa de ser una paradoxa que el general hagi mort el Dia Internacional dels Drets Humans, que l'ONU celebra cada any per recordar al món que aixopluga una legió de desposseïts. Entre aquests hi ha tots els que van veure com el general els arrabassava la vida, els privava dels seus drets, els condemnava a l'exili o els perseguia amb acarnissament. Cap d'ells rebrà mai el regal d'una sentència condemnatòria del seu victimari, però tots han vist reconegut el seu sacrifici i restablerta la seva dignitat a mesura que la figura del general quedava sepultada sota una muntanya d'oprobi.
Si hem de ser francs, aquest procés de desprestigi incontenible del tirà i d'homenatge permanent a les seves víctimes és una autèntica lliçó de la història. El món és avui millor que el 1973 perquè, amb el transcurs del temps, ha corregit en la mesura del que era possible els efectes del crim col.lectiu comès per l'Exèrcit xilè comandat per Pinochet. Ni la propaganda posada al servei de la causa pinochetista pels Estats Units ni la por van poder evitar que creixés la reacció internacional en contra seu.
Abans de Pinochet no eren pocs els que creien que és possible la impunitat permanent. Però, en la societat de la informació global, la barra lliure per als botxins té data de caducitat. El general ho va comprovar, assetjat pels tribunals fins al taüt.
8.12.06
Cop del Suprem a les tesis del PP.
La decisió de la Sala Penal del Tribunal Suprem d'arxivar la querella del grup ultradretà Mans Netes contra el Govern i la direcció del PSOE i del PSE per haver entaulat converses amb Arnaldo Otegi, dirigent de la il.legalitzada Batasuna, tanca definitivament un absurd debat i posa una mica de seny en un dels aspectes més controvertits del pro- cés que hi ha actualment en marxa per accelerar el final del terrorisme d'ETA.
El que bàsicament assenyala el Suprem és que els jutges no tenen res a dir davant l'acció política de l'Executiu. És a dir, que si el Govern impulsa un diàleg amb els representants de l'esquerra abertzale, els tribunals s'han de mantenir al marge perquè no existeix una ordre expressa que impedeixi trobades amb membres de Batasuna, per més que aquesta sigui una organització declarada il.legal l'any 2003.
Al posar per sobre d'altres consideracions el principi de la divisió de poders, el Suprem aplica de forma impecable un principi constitucional que pretenen saltar-se els partidaris de judicialitzar la política, entre ells el grup Mans Netes i, el que encara és pitjor, el PP, que també va presentar una querella per aquest mateix assumpte. I aquí rau el més important de la decisió de la sala, ja que desmunta els arguments que els dirigents populars han esgrimit des que es va produir la reunió entre Patxi López, secretari general dels socialistes bascos, i Otegi, el 6 del juliol passat.
Per al PP, aquesta reunió ja va suposar una concessió a ETA. Es tracta d'una falsedat, perquè Batasuna segueix sense estar legalitzada i aquest diàleg tenia justament per objectiu acostar l'esquerraabertzale al territori democràtic, que passa per la condemna de la violència.
No obstant, el PP és molt lliure d'utilitzar un argument polític com aquest, encara que sigui fal.laç. Però el que pertorba la normalitat democràtica és l'intent de passar la pilota als jutges perquè siguin aquests els que controlin l'acció del Govern socialista en un assumpte tan delicat com és el del diàleg amb ETA. És al Parlament on s'exerceix aquest control, assenyala la resolució de l'alt tribunal. Òbviament, els dirigents del PP ho saben, però han tractat d'obstaculitzar per totes les vies el procés impulsat pel president Rodríguez Zapatero. Seria un exercici d'excessiu optimisme pensar que el PP en prendrà nota i que tornarà la pilota al terreny d'on no havia d'haver sortit mai: el de la política.
El que bàsicament assenyala el Suprem és que els jutges no tenen res a dir davant l'acció política de l'Executiu. És a dir, que si el Govern impulsa un diàleg amb els representants de l'esquerra abertzale, els tribunals s'han de mantenir al marge perquè no existeix una ordre expressa que impedeixi trobades amb membres de Batasuna, per més que aquesta sigui una organització declarada il.legal l'any 2003.
Al posar per sobre d'altres consideracions el principi de la divisió de poders, el Suprem aplica de forma impecable un principi constitucional que pretenen saltar-se els partidaris de judicialitzar la política, entre ells el grup Mans Netes i, el que encara és pitjor, el PP, que també va presentar una querella per aquest mateix assumpte. I aquí rau el més important de la decisió de la sala, ja que desmunta els arguments que els dirigents populars han esgrimit des que es va produir la reunió entre Patxi López, secretari general dels socialistes bascos, i Otegi, el 6 del juliol passat.
Per al PP, aquesta reunió ja va suposar una concessió a ETA. Es tracta d'una falsedat, perquè Batasuna segueix sense estar legalitzada i aquest diàleg tenia justament per objectiu acostar l'esquerraabertzale al territori democràtic, que passa per la condemna de la violència.
No obstant, el PP és molt lliure d'utilitzar un argument polític com aquest, encara que sigui fal.laç. Però el que pertorba la normalitat democràtica és l'intent de passar la pilota als jutges perquè siguin aquests els que controlin l'acció del Govern socialista en un assumpte tan delicat com és el del diàleg amb ETA. És al Parlament on s'exerceix aquest control, assenyala la resolució de l'alt tribunal. Òbviament, els dirigents del PP ho saben, però han tractat d'obstaculitzar per totes les vies el procés impulsat pel president Rodríguez Zapatero. Seria un exercici d'excessiu optimisme pensar que el PP en prendrà nota i que tornarà la pilota al terreny d'on no havia d'haver sortit mai: el de la política.
4.12.06
Rumsfeld també proposa retirar tropes de l'Iraq.
El cap del Pentàgon subratlla en un informe secret el fracàs de la campanya militar.
El document està datat el 6 de novembre, vigília de la derrota electoral.
La pressió sobre el president dels Estats Units, George Bush, per iniciar la retirada de tropes de l'Iraq es va disparar ahir al fer-se públic que fins i tot l'encara secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, hi dóna suport. Va ser una revelació sorprenent efectuada ahir per The New York Times, basada en un document secret on el cap del Pentàgon, defensor acèrrim de la invasió del país àrab, va confessar a més que la campanya militar a l'Iraq "no està funcionant prou bé o prou ràpid".
"És hora de fer un gran ajust", va indicar Rumsfeld en el document, datat el 6 de novembre, just un dia abans que es produís la derrota en els comicis legislatius del partit al poder, precisament a causa del descontentament popular respecte a la catastròfica marxa de la guerra a l'Iraq, a la qual no es veu final. El secretari de Defensa es va convertir llavors en el boc expiatori del desastre electoral republicà i va dimitir l'endemà que es conegués la pèrdua del control del Congrés per part del partit de Bush, que ha deixat el president lligat de peus i mans en els dos anys que li resten de mandat.
VICTÒRIA DEMÒCRATA.
La clau de la victòria demòcrata en aquells comicis va ser la proposta de retirar les tropes de l'Iraq, enfront de la tancada oposició de la Casa Blanca. Irònicament, però, el mateix Rumsfeld va presentar el mateix suggeriment al document secret revelat pel Times novaiorquès. S'ha d'iniciar "una retirada modesta", afirmava el secretari, i també reduir el nombre de bases militars, que actualment són 55, a només 5 de cara al juliol del 2007. En aquests moments hi ha més de 140.000 soldats dels EUA a l'Iraq i més de 2.800 han perdut la vida des del començament de la guerra, el 20 de març de 2003.
"Òbviament, ens agradaria començar a repatriar les tropes en algun moment", va dir ahir l'assessor de seguretat nacional, Stephen Hadley. A més, va afegir que les idees de Rumsfeld també serien considerades en l'ampli debat que domina Washington sobre la retirada de tropes de l'Iraq.
DIFÍCIL SORTIDA.
Polítics i comentaristes sospesen diverses opcions per a la difícil sortida de la nació àrab, mentre que Bush s'esforça per mostrar-se obert a totes les propostes sense fer la impressió que sortirà
corrent de la desastrosa aventura.
Tots els ulls estan posats, però, en les opcions que aquest dimecres presentarà el Grup d'Estudi en relació amb l'Iraq, la comissió encapçalada per l'exsecretari d'Estat, James Baker, precisament amb l'objectiu de proposar solucions a l'estancament al país àrab. Diverses informacions ja han avançat que el Grup proposarà una retirada gradual de les tropes de l'Iraq, en la mateixa línia que el lideratge de l'oposició demòcrata. Si Bush acceptés aquesta opció, l'encarregat de portar-la a terme seria Robert Gates, el successor de Rumsfeld. L'arribada de Gates al Pentàgon depèn només de la seva confirmació per part del Senat, que començarà a estudiar-la dimarts.
El document està datat el 6 de novembre, vigília de la derrota electoral.
La pressió sobre el president dels Estats Units, George Bush, per iniciar la retirada de tropes de l'Iraq es va disparar ahir al fer-se públic que fins i tot l'encara secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, hi dóna suport. Va ser una revelació sorprenent efectuada ahir per The New York Times, basada en un document secret on el cap del Pentàgon, defensor acèrrim de la invasió del país àrab, va confessar a més que la campanya militar a l'Iraq "no està funcionant prou bé o prou ràpid".
"És hora de fer un gran ajust", va indicar Rumsfeld en el document, datat el 6 de novembre, just un dia abans que es produís la derrota en els comicis legislatius del partit al poder, precisament a causa del descontentament popular respecte a la catastròfica marxa de la guerra a l'Iraq, a la qual no es veu final. El secretari de Defensa es va convertir llavors en el boc expiatori del desastre electoral republicà i va dimitir l'endemà que es conegués la pèrdua del control del Congrés per part del partit de Bush, que ha deixat el president lligat de peus i mans en els dos anys que li resten de mandat.
VICTÒRIA DEMÒCRATA.
La clau de la victòria demòcrata en aquells comicis va ser la proposta de retirar les tropes de l'Iraq, enfront de la tancada oposició de la Casa Blanca. Irònicament, però, el mateix Rumsfeld va presentar el mateix suggeriment al document secret revelat pel Times novaiorquès. S'ha d'iniciar "una retirada modesta", afirmava el secretari, i també reduir el nombre de bases militars, que actualment són 55, a només 5 de cara al juliol del 2007. En aquests moments hi ha més de 140.000 soldats dels EUA a l'Iraq i més de 2.800 han perdut la vida des del començament de la guerra, el 20 de març de 2003.
"Òbviament, ens agradaria començar a repatriar les tropes en algun moment", va dir ahir l'assessor de seguretat nacional, Stephen Hadley. A més, va afegir que les idees de Rumsfeld també serien considerades en l'ampli debat que domina Washington sobre la retirada de tropes de l'Iraq.
DIFÍCIL SORTIDA.
Polítics i comentaristes sospesen diverses opcions per a la difícil sortida de la nació àrab, mentre que Bush s'esforça per mostrar-se obert a totes les propostes sense fer la impressió que sortirà
corrent de la desastrosa aventura.
Tots els ulls estan posats, però, en les opcions que aquest dimecres presentarà el Grup d'Estudi en relació amb l'Iraq, la comissió encapçalada per l'exsecretari d'Estat, James Baker, precisament amb l'objectiu de proposar solucions a l'estancament al país àrab. Diverses informacions ja han avançat que el Grup proposarà una retirada gradual de les tropes de l'Iraq, en la mateixa línia que el lideratge de l'oposició demòcrata. Si Bush acceptés aquesta opció, l'encarregat de portar-la a terme seria Robert Gates, el successor de Rumsfeld. L'arribada de Gates al Pentàgon depèn només de la seva confirmació per part del Senat, que començarà a estudiar-la dimarts.
3.12.06
La fermesa de la democràcia.
Editorial de El Pedriodico de Catalunya, 3 de decembre de 2006.
Els etarres detinguts dimecres a la casa rural de Quézac van dir que eren escriptors que estaven treballant en una novel.la. En realitat, escrivien un capítol més de l'estratègia terrorista que va experimentar un notable canvi de ritme el 23 d'octubre, arran del robatori a Vauvert de les ja famoses 350 pistoles. Aquella acció va posar damunt la taula la inestabilitat de la treva, amb el fantasma que ja havia recorregut el penúltim alto el foc d'ETA, sota el mandat d'Aznar. Dit breument: més enllà de la sinceritat del procés de pau per part dels etarres s'imposava la sensació que la treva servia també per al rearmament.
El titular d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha declarat que "no hi ha res de més oposat a la pau que la violència: la violència i preparar-se per exercir-la". Si sumem a l'evident "preparar-se" d'ETA les explícites amenaces de kale borroka i les dures declaracions de l'entorn abertzale, tenim un panorama ben fosc.
Si a aquest panorama, a més a més, hi afegim la guerra mediàtica a través de vídeos d'atac i contraatac de PP i PSOE, algunes dissonants decisions judicials i una percebible desil.lusió de la ciutadania (concretada en les recents enquestes que escurcen distàncies entre els dos partits majoritaris), llavors ens trobem davant d'un Govern que veu com trontolla la principal aposta política de la legislatura.
L'Executiu, que treballa per la pau mantenint les essències de l'Estat de dret i la necessària protecció de les persones, no podia esperar més temps per moure peça en el tauler de l'autoritat. Les detencions de part de l'aparell logístic i d'altres militants d'ETA (aquest mateix dissabte) s'han de llegir, en aquesta partida d'escacs, com una jugada decisiva del Govern per prendre posicions avantatjoses. Però potser va més enllà. No hauríem d'estar només davant una tàctica, sinó davant d'una declaració de principis.
L'Estat, per definició, no pot abdicar de les seves responsabilitats policials. El rigor de la llei és una dada cabdal per establir, després, les bases de la negociació. Davant les acusacions de debilitat, el Govern avisa de la seva determinació.
Després es podrà parlar de política i d'escenaris possibles i lloables, com el de l'entrada de Batasuna en la normalitat de les eleccions. Abans, però, la fermesa de la democràcia s'havia d'imposar en aquest llibre que es va escrivint amb dificultats però encara amb esperança.
Els etarres detinguts dimecres a la casa rural de Quézac van dir que eren escriptors que estaven treballant en una novel.la. En realitat, escrivien un capítol més de l'estratègia terrorista que va experimentar un notable canvi de ritme el 23 d'octubre, arran del robatori a Vauvert de les ja famoses 350 pistoles. Aquella acció va posar damunt la taula la inestabilitat de la treva, amb el fantasma que ja havia recorregut el penúltim alto el foc d'ETA, sota el mandat d'Aznar. Dit breument: més enllà de la sinceritat del procés de pau per part dels etarres s'imposava la sensació que la treva servia també per al rearmament.
El titular d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha declarat que "no hi ha res de més oposat a la pau que la violència: la violència i preparar-se per exercir-la". Si sumem a l'evident "preparar-se" d'ETA les explícites amenaces de kale borroka i les dures declaracions de l'entorn abertzale, tenim un panorama ben fosc.
Si a aquest panorama, a més a més, hi afegim la guerra mediàtica a través de vídeos d'atac i contraatac de PP i PSOE, algunes dissonants decisions judicials i una percebible desil.lusió de la ciutadania (concretada en les recents enquestes que escurcen distàncies entre els dos partits majoritaris), llavors ens trobem davant d'un Govern que veu com trontolla la principal aposta política de la legislatura.
L'Executiu, que treballa per la pau mantenint les essències de l'Estat de dret i la necessària protecció de les persones, no podia esperar més temps per moure peça en el tauler de l'autoritat. Les detencions de part de l'aparell logístic i d'altres militants d'ETA (aquest mateix dissabte) s'han de llegir, en aquesta partida d'escacs, com una jugada decisiva del Govern per prendre posicions avantatjoses. Però potser va més enllà. No hauríem d'estar només davant una tàctica, sinó davant d'una declaració de principis.
L'Estat, per definició, no pot abdicar de les seves responsabilitats policials. El rigor de la llei és una dada cabdal per establir, després, les bases de la negociació. Davant les acusacions de debilitat, el Govern avisa de la seva determinació.
Després es podrà parlar de política i d'escenaris possibles i lloables, com el de l'entrada de Batasuna en la normalitat de les eleccions. Abans, però, la fermesa de la democràcia s'havia d'imposar en aquest llibre que es va escrivint amb dificultats però encara amb esperança.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)