decidir si les polítiques de la Generalitat adopten un sentit conservador o un sentit progressista

El candidat socialista recorda que "la Generalitat té un pressupost molt elevat, i competències en temes que afecten directament la vida quotidiana dels ciutadans, com l´habitatge, el suport a les famílies, la seguretat o la cultura"
El candidat del PSC a la presidencia de la Generalitat, José Montilla, ha fet avui una crida a participar en les eleccions que se celebren demà passat. Montilla ha destacat que “són unes eleccions molt importants” per decidir si les polítiques en què la Generalitat té competències adopten un sentit conservador o un sentit progressista. El candidat socialista ha afirmat en una entrevista a Radio TeleTaxi que “es pot decidir en un sentit progressista, o pot haver un pas enrere si guanyen posicions conservadores, de la dreta”.“Si volem un govern progressista, fort, sòlid, seriós, rigorós, això és el que representen el PSC i el seu candidat”, ha dit Montilla. “Volem un govern que sumi, que governi pensant en tots, i també governi amb els ajuntaments, com ha fet el de Pasqual Maragall, i no va fer CiU, que els veia com una administració per competir, i no amb qui treballar plegats”, ha afegit. Montilla ha assegurat que “a l´hora de defensar els interessos de Catalunya ningú ens guanyarà”. El candidat socialista ha recordat que “la Generalitat té un pressupost important i competències en polítiques que afecten directament la vida quotidiana dels ciutadans, com l´habitatge, el suport a les famílies, la seguretat o la cultura”. Per això ha advertit que “fa dècades que la gent tenia la sensació que les eleccions importants eren les generals, però ara això ja és passat” , gràcies amb ampliacions del marc de l´autogovern que s´han aconseguit, per exemple, amb l´aprovació de l´Estatut.

La Asociación de Victimas del Terrorismo en manos de un personaje dantesco.

El patético responsable de la Asociación Española de Victimas del Terrorismo esta perdiendo el control de su juguete, este personaje impresentable, totalmente mediatizado y agradecido al Partido Popular que le ha alimentado de manera copiosa durante los últimos años, intenta seguir insultando a la memoria de las victimas.

Alcaraz, de profesión peluquero, consiguió el control de la Asociación de Victimas del Terrorismo de la mano de otro personaje nefasto, el Ministro de Interior en el mayor atentado terrorista que ha sufrido nuestro país, el Señor Acebes.

Una de las primeras decisiones que tomó Alcaraz fue nombrar a su esposa como responsable jurídica de la AVT, la cual como merito tenia haber sido pescadera, una buena pescadera de Jaén.

Este individuo que perdió a su hermano guardia civil en el atentado de ETA en Zaragoza, ha convertido su odio y su dependencia del PP en el objetivo de su vida, este triste personaje esta destruyendo lo que podíamos considerar como una asociación verdaderamente necesaria y la esta convirtiendo en un esperpento de las mentiras y la demencia del Partido Popular.

Media docena de las asociaciones más importantes que formaban parte de la AVT han decidido segregarse de esta parodia de lo que tendría de ser una asociación de victimas del terrorismo sufrido por el Estado Español durante los últimos años, evidenciando que la manipulación política del sentimiento humano no lleva a ningún sitio.

Cuando hablamos de paz, Alcaraz habla de rencor, cuando hablamos de acercamiento Alcaraz habla de odio, cuando el PP liberaba terroristas Etarras Alcaraz no decía nada. Podéis encontrar en la Web de la asociación un listado de terroristas, donde estos irresponsables incluyen al Presidente del Gobierno. http://www.avt.org/

Todos los que nos podemos considerar victimas del terrorismo, no podemos entender que una persona tan sectaria, enferma y claramente incapacitada pueda representar a las victimas del terrorismo, finalmente el tiempo pone a cada uno en su sitio y Alcaraz lo que tiene que hacer es volver a su peluquería y su señora a la pescadería, que seguro aportaran mucho más a nuestra sociedad de lo que ahora aportan a la sociedad española.

Leed el artículo de El Plural dedicado a este personaje. www.elplural.com/politica/detail.php?id=4374

Montilla: "El vot socialista és l'únic que assegura la derrota de CiU"

El candidat fa una crida als votants d'esquerres perquè votin PSC "com a garantia de Govern d'esquerres" i als convergents disgustats amb la forma de fer política d'Artur Mas.

El candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, José Montilla, ha assegurat aquest matí que “el vot socialista és l´únic que assegura la derrota de CiU”. Durant un esmorzar – col·loqui organitzat per Nueva Economía Fórum a Barcelona, Montilla ha fet una crida “als votants d´esquerres” perquè votin PSC “com a garantia d´un Govern d´esquerres” i també als votants de CiU que no els agrada la forma de fer política d´Artur Mas, que “està molt lluny de la forma de fer de la gent del país".

Segons el candidat, només els socialistes catalans asseguren “fer una política diferent” i ha demanat la seva confiança “com a garantia d´un Govern que fa país, d´un Govern sòlid i d´un Govern amb seny” . Durant la seva intervenció, José Montilla també ha descartat un pacte amb CiU després de les eleccions, ja que aquesta mena d´aliances es donen en situacions “d´emergència o quan no hi ha una altra sortida”. “No crec que la situació de Catalunya sigui ni l´una ni l´altra” , ha afegit.

El candidat també ha explicat que “la meva aspiració no és reeditar el tripartit” perquè la situació ha canviat respecte el 2003, “quan Aznar governava amb majoria absoluta” i a Catalunya tres formacions polítiques treballaven “per millorar l´autogovern”. Montilla ha dit ben clar que ara les prioritats “són altres”, com posar l´Estatut “al servei de la gent” .

L'Eurocambra aprova la resolució de suport al procés de pau a Euskadi.

EFE ESTRASBURG (FRANÇA)

La proposta socialista tira endavant malgrat l'oposició del Partit Popular Europeu.

El Parlament Europeu ha adoptat per 321 vots a favor, 311 en contra i 24 abstencions una resolució que recolza "la iniciativa de pau al País Basc empresa per les institucions democràtiques espanyoles en el marc de les seves competències exclusives".

El ple de l'Eurocambra ha assumit la proposta de resolució conjunta que havien plantejat els grups Socialista, Liberal, Els Verds-Aliança Lliure Europea i Esquerra Unitària Europea. El text manifesta a més una condemna a la violència i la "solidaritat amb les víctimes del terrorisme".

Prèviament, la Cambra ha rebutjat la proposta del Grup Popular Europeu, que considerava que ETA no ha "fet els canvis necessaris" ni es donen les "condicions fixades" pel Congrés dels Diputats espanyol el maig de 2005 per al diàleg amb l'organització terrorista. Aquesta votació ha hagut de repetir-se, amb un resultat final de 302 vots a favor, 322 en contra i 31 abstencions.

Iniciativa frustradaLa iniciativa del líder dels socialistes espanyols Enrique Barón de promoure un text de consens basat en la intervenció del vicepresident de la Comissió Europea, Franco Frattini, en el debat previ no ha arribat a plantejar-se en ferm pel rebuig de la resta de grups que patrocinaven la declaració comuna, segons fonts socialistes.

La resolució adoptada pel ple assumeix la declaració del Consell Europeu del març passat en què celebrava "la notícia donada pel president del Govern espanyol [José Luis Rodríguez Zapatero] sobre l'anunci d'un alto el foc permanent fet pel grup terrorista ETA".

Montilla: "Votar al PSC val doble: és l'única garantia d'un Govern d´esquerres i sòlid"

El candidat dels socialistes catalans explica que "percebem que les coses ens van bé per l'interès que desperten les nostres propostes"
El candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, José Montilla, ha assegurat aquest matí des de Cornellà que “votar al PSC val doble, perquè és la garantia d´un Govern d´esquerres i també garantia d´un Govern sòlid i estable, sense hipoteques i amb garanties de governar Catalunya durant el proper període”.“Les coses ens van bé” explicat Montilla, que ha afegit que “ho percebem en el conjunt del partit, dels militants i simpatitzants, per l´interès que desperten les nostres propostes”. El candidat s´ha mostrat segur que “la majoria dels ciutadans de Catalunya tenen molt clar que hi haurà un govern progressista si hi ha una majoria socialista” .Per això Montilla ha explicat que en els propers dies “incrementarem els nostres esforços per transmetre aquest missatge i aquesta idea” .CiU perd confiança José Montilla ha insistit en la percepció “no meva, bastant generalitzada”, que les “ocurrències insolvents de CiU se´ls giren en contra”. El candidat creu que les darreres propostes de la federació fa que “perdin la confiança de ciutadans que normalment els votarien, per la seva prepotència, arrogància i escassa consistència de les seves propostes programàtiques” .

El PP arracona l'11-M i passa a l'ofensiva contra el procés de pau

· Els populars admeten que assetjar Zapatero amb ETA és més útil de cara als seus votants.

· El Govern, preocupat perquè les acusacions al Parlament voregen la imputació de delictes

Ara, aquesta és la prioritat. Ens hi juguem molt i hem de convèncer els espanyols de l'amenaça". La frase, d'un diputat del PP, justifica la decisió del seu partit de relegar la teoria de la conspiració ordida al voltant de l'11-M per centrar-se en l'atac al procés de pau per a Euskadi que promou José Luis Rodríguez Zapatero. La virulència dels atacs preocupa el Govern, que detecta com s'ha passat de la crítica severa a vorejar la imputació de delictes, com ara acusar Zapatero de connivència amb ETA.L'entusiasme amb el qual el PP ha desplegat aquesta estratègia es va constatar dimecres al Congrés i al Senat. Mariano Rajoy va acusar el cap del Govern de "rendir-se" davant ETA. Pío García Escudero es va acarnissar i va dir que s'havien "consentit" contactes amb la banda mentre aquesta assassinava el socialista Joseba Pagazaurtundua. El que García Escudero va reconèixer com una "frase dura però necessària" va ser qualificada de "vilesa" i d'"infàmia" per Alfredo Pérez Rubalcaba, ministre de l'Interior. Rubalcaba assegura que el PP s'acarnissa ara en el procés de diàleg establert perquè comprova que "el disbarat de l'11-M ja no els rendeix".DEBILITAR LA POSICIÓEl Govern ha discutit com afrontar aquest gir perquè tem que debiliti la seva posició en el procés. Els continus dubtes que sembra el PP poden transmetre que Zapatero no negocia en nom dels espanyols, sinó tan sols en el dels seus votants. D'aquest grau de preocupació en dóna mostres la vicepresidenta, María Teresa Fernández de la Vega, que ha demanat a Ángel Acebes "decència democràtica" després d'insistir que ella treballa "per a tots els espanyols".El número dos del PP ja ho va avisar quan va prometre fer del debat sobre ETA una qüestió permanent. Feia setmanes que en les sessions de control a l'hemicicle no se sentia parlar de "zones fosques", "conspiracions" o de la distinció entre "autors materials i intel.lectuals" de l'atemptat islamista. La versió oficial del PP és que preguntaran per l'11-M "quan hi hagi alguna cosa nova". Fins fa poc només Josep Piqué, Alberto Ruiz-Gallardón i Jaume Matas s'atrevien a defensar que la massacre no havia de ser l'eix central. Alguns diputats addueixen a més que "els mitjans que descorrien les cortines de fum del Govern" ja no els proveeixen de tanta munició.EL PP, SATISFETEl que intranquil.litza l'Executiu serveix de bàlsam per als populars, convençuts que aquesta batalla és "més fàcil d'entendre" per als seus votants. "Estaven una mica desorientats per les diferents sensibilitats" percebudes al voltant de la massacre, admeten. El gir també complau els que veien l'afany d'Eduardo Zaplana com una tàctica perillosa que feia la sensació de cremar l'últim cartutx. I veure que tampoc provoca divisió entre els cercles de la dreta --com les especulacions sobre l'11-M-- fa que al PP es respiri profundament.

EL PERIODICO DE CATALUNYA.

LUZ SANCHIS MADRID.

La gent del PP vota CIU.

Ahir al matí el PP va superar un altre frontera, aquests feixistes son capaços de dir que el President del Govern ha tolerat els atemptats d’ETA, quant els Peperos governaven amb el suport de CIU, quins nassos, quins sapastres.

Aquestes mentires no son punibles legalment? Es possible que qualsevol persona menteixi, amenaci i insulti de manera impune?

Evidentment soc un defensor de la democràcia i de la llibertat d’expressió, no obstant el diputats i senadors de PP estan superant els límits democràtics i la fiscalia tindria d’actuar.

Per consum intern aquests personatges son els que CIU va donar el poder, els que decidien el nostre futur i que acabaren amb l’atemptat islamista de Madrid, els mateixos que ens portaren a la guerra il·legal d’Iraq, els mateixos del Pla Hidrologic intentant dessecar el Delta de l’Ebre, els amics del Bush, els que porten el retorn dels papers de Salamanca al Tribunal Constitucional, els que edifiquen als Parcs Naturals, els de Terra Mítica i totes les corrupteles annexes.

Aquests son els que CIU i Mas necessitant per governat a Catalunya, els que donaran suport al Mas per decidir el futur de les catalanes i catalans, amb l’únic interès d’agredir al Partit Socialista.

Hem de pensar de manera molt clara qui volem que decideixi el futur de Catalunya, jo tinc clar el que toca, toca Jose Montilla, toca una persona seriosa, respectuosa, eficient i treballadora.

Els vividors del PP i de CIU que administrin les empreses dels seus pares, i desgraciadament del interessos del capital més reaccionari, com els d’Endesa. Pizarro vota PP, pro a Catalunya votaria Convergència i Unió, perquè te clar que CIU defensarà els interessos del capital i de la dreta més reaccionaria.

Votem amb responsabilitat per el que ens estem jugant, el més important els darrers anys, Jose Montilla ets la normalitat i el nostre President.

La paciencia.

PACIENCIA: La paciencia no es pasividad ante el sufrimiento, no reaccionar o un simple aguantarse: es fortaleza para aceptar con serenidad el dolor y las pruebas que la vida pone a nuestra disposición para el continuo progreso interno.
A veces las prisas nos impiden disfrutar del presente. Disfrutar de cada instante sólo es posible con unas dosis de paciencia, virtud que podemos desarrollar y que nos permitirá vivir sin prisas. La paciencia nos permite ver con claridad el origen de los problemas y la mejor manera de solucionarlos.
La paciencia es la virtud por la que soportamos con ánimo sereno los males y los avatares de la vida, no sea que por perder la serenidad del alma abandonemos bienes que nos han de llevar a conseguir otros mayores.
La paciencia es una virtud bien distinta de la mera pasividad ante el sufrimiento; no es un no reaccionar, ni un simple aguantarse: es parte de la virtud de la fortaleza, y lleva a aceptar con serenidad el dolor y las pruebas de la vida, grandes o pequeñas. Identificamos entonces nuestra voluntad con la de esa “chispa” divina de la que procedemos, y eso nos permite mantener la fidelidad en medio de las persecuciones y pruebas, y es el fundamento de la grandeza de animo y de la alegría de quien está seguro de hacer lo que le dicta su propia conciencia.
La paciencia es un rasgo de personalidad madura. Esto hace que las personas que tienen paciencia sepan esperar con calma a que las cosas sucedan ya que piensan que a las cosas que no dependen estrictamente de uno hay que darles tiempo.
La persona paciente tiende a desarrollar una sensibilidad que le va a permitir identificar los problemas, contrariedades, alegrías, triunfos y fracasos del día a día y, por medio de ella, afrontar la vida de una manera optimista, tranquila y siempre en busca de armonía.
Es necesario tener paciencia con todo el mundo, pero, en primer lugar, con uno mismo.
Paciencia también con quienes nos relacionamos más a menudo, sobre todo si, por cualquier motivo, hemos de ayudarles en su formación, en su enfermedad. Hay que contar con los defectos de las personas que tratamos –muchas veces están luchando con empeño por superarlos-, quizá con su mal genio, con faltas de educación, suspicacias... que, sobre todo cuando se repiten con frecuencia, podrían hacernos faltar a la caridad, romper la convivencia o hacer ineficaz nuestro interés en ayudarlos. El discernimiento y la reflexión nos ayudará a ser pacientes, sin dejar de corregir cuando sea el momento más indicado y oportuno. Esperar un tiempo, sonreír, dar una buena contestación ante una impertinencia puede hacer que nuestras palabras lleguen al corazón de esas personas.
Paciencia con aquellos acontecimientos que llegan y que nos son contrarios: la enfermedad, la pobreza, el excesivo calor o frío... los diversos infortunios que se presentan en un día corriente: el teléfono que no funciona o no deja de comunicar, el excesivo trafico que nos hace llegar tarde a una cita importante, el olvido del material del trabajo, una visita que se presenta en el momento más inoportuno. Son las adversidades, quizá no muy trascendentales, que nos llevarían a reaccionar quizá con falta de paz. En esos pequeños sucesos se ha de poner la paciencia.

Estem en campanya.

La campanya electoral de les Eleccions al Parlament de Catalunya ha començat, ens estem jugant el Govern dels propers quatre anys i la defensa de les millores que hem aconseguit aquests darrers anys.

No podem permetre un govern de dretes, barroer i mentider a Catalunya, no podem permetre que una persona amb un perfil tan baix com en Mas en vulgui governar, hem de tenir clar el que ens juguem i demostrar que Catalunya es progressista, d’esquerres i respectuosa, no som un boixos irresponsables.

Jose Montilla es una persona que te molts valors, que ha sigut capaç de encapçalar un projecte extraordinari, que ha fet un programa electoral impressionant, no dubtem, Jose Montilla es el nostre candidat i serà el proper President de la Generalitat.

Per primer cop, tindrem un President de la Generalitat que no viu a Barcelona, una persona de la Comarca del Baix Llobregat, una persona propera a les ciutadanes i ciutadans de la nostre comarca.

Fem la nostra part de la feina i votem tots junts el proper 1 de novembre, per els nostres fills, per els nostres avis, per nosaltres.

Una vida més.

La calidesa de l’entorn hem fa pensar que estic en un espai segur, una temperatura correcte, un silenci moderat, un entorn humit, hem sento com un astronauta dins de la nau espacial.

Sento veus, interpreto que alguna cosa important esta a punt de produir·se, nervis, una mica de crispació, cops, fredor en alguns moments, tinc una mica de por, por al desconegut, no sabria interpretar si el que esta passant es bo o dolent.

Dubto entre sentir preocupació o tranquil·litat, jo hem trobo be, hem sento confortable, no sento dolor, ni fred, no gana. Estic conectat amb un tub a una font d’alimentació, escolto una veu que reconec, es la meva mare, esta nerviosa, pateig.

Hem dormo, al cap d’una estona torno a despertar, silenci, puc veure una mica de llum, difuminada, fa una mica de fred, silenci.

Hem torno a despertar, puc escoltar algunes veus, al meu voltant sento la presencia de diverses persones, ha aparegut una llum als meus peus, una llum blanca, freda, hem dona por no se perquè, pro hem sembla la porta a un mon desconegut.

Algú crida, sembla la veu de la meva mare, crispada, esta patint, jo no volia que la meva mare patis, no se que puc fer, pot ser la llum es la solució, miro la llum i penso que tindria de dirigir el meu esforç a trobar·la, no puc mourem, el meu cos no hem respon, no tinc força, hem sento molt petit.

He tornat a dormir, no se quanta estona ha passat, silenci un cop més, la llum es més gran, pràcticament la puc tocar, si la llum es la solució intentaré arribar a ella. La llum es bona, la foscor hem fa por.

Sento dolor, hem falta l’aire, les meves extremitats es crispen, estic lluitant i no se amb qui, ni amb que.

Estic entrant a la llum, tinc fred, molt fred, algú hem toca, la meva mare crida, estic espantat, no puc respirar, estic a la llum, la llum hem crida, l’aire hem manca, m’ofego.

Silenci, ja no tinc fred, ja no sento dolor, ningú crida, ploro, no se perquè pro ploro, hem trobo be, no hem fa mal res, pro ploro.

Silenci, ningú diu res, no sento a la meva mare, no sento a les altres persones, no tinc por, hem sento reconfortat, càlid, tranquil, estic a la llum i la llum m’agafa en els seus braços, càlida i reconfortant, desprès del patiment i la por.

Tot ha acabat, les llums s’apaguen, el silenci hem rodeja per un moment hem puc observar, no se com, pro hem puc sortir del meu cos i hem puc observar, trencat a la taula del quiròfan, trencat com una nina i no se perquè.

Veig una imatge, com la repetició d’una jugada de futbol, pro a camera ràpida, torno a casa, la nit es fosca, de cop una llum i un impacte, he mort.

Montilla garantirà el futur de Catalunya.

Jose Montilla garantirà una Catalunya més ben gestionada, lluny de les corrupcions de Convergència i Unió, dels seus socis del PP, Catalunya necessita un govern fort i seriós en els seus plantejaments i en el seu compromís amb les ciutadanes i ciutadans.Més de vint anys de “pijos” de dretes, de fills de papa, fills del regim Pujolisme, d´interessats i de mercaders. Catalunya no és mereix això, necessitem un President de la Generalitat seriós, que no apliqui una política d´amics i enemics, de tu ets català i tu no, prou de mercantilistes interessats que fan de la política el seu “modus vivendi” i el dels seus fills.Catalunya parlarà el dia 1 de novembre i Pallejà també, hem de fer que el nostre suport a Jose Montilla sigui clar, per Catalunya i per Pallejà, Montilla és la millor opció, l´única veritable opció per a la millora del nostre país i del nostre municipi.

Ningú no farà més pels catalans.

Montilla engega la campanya proclamant que "la nostra proposta és l'Estat de Benestar, i davant d'això CiU vol que Madí, autor d'un milió de mentides, estigui al capdavant de TV3 i l'economia del país en mans de Fernández Teixidó"

El candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, José Montilla, ha proclamat aquesta nit, en l´acte d´inici de la campanya electoral, que "la nostra proposta és l´Estat de Benestar, i davant d´això CiU vol que Madí, l´autor d´un milió de mentides, estigui al capdavant de TV3 i l´economia del país en mans de Fernández Teixidó"."Guanyarem les eleccions", ha afirmat Montilla, i d´aquesta manera "treballarem per millorar l´Estat de Benestar, per les persones dependents, per defensar la llengua i la cultura catalanes, per tenir millors infraestructures". El candidat socialista ha destacat que el govern de Pasqual Maragall "ha deixat un excel·lent balanç", i que el nou govern, encapçalat per un socialista, "aprofundirà en les polítiques socials i posarà el nou Estatut al servei de les persones". Dues opcions: Mas, i cap enrere; o Montilla, i cap endavant En la seva intervenció durant l´acte d´inici de campanya, el president del PSC, Pasqual Maragall, ha destacat que "el dia 1 de novembre, només hi pot haver dos resultats: o Mas, i anar cap enrere; o Montilla, i anar cap endavant". "Mas vol dir progrés per a uns quants, i Montilla vol dir el progrés de tots", ha afegit.Maragall ha acabat la seva intervenció afirmant: "Ara és l´hora de fer Montilla president: ningú no farà més per Catalunya".

TV-3 insisteix a CiU que ha de retirar el documental.

TVC va reiterar ahir a CiU que ha de retirar la pel.lícula electoral contra el tripartit, que es distribuirà avui encartada en diversos diaris, perquè s'hi utilitzen imatges de TV-3 sense permís. D'acord amb un portaveu de la cadena de televisió, la federació nacionalista va demanar en un primer moment a TVC que li subministrés material audiovisual, però després va dir que ja comptava amb les imatges que necessitava. "Quan vam veure el vídeo ja editat vam comprovar que hi havia imatges sobre les quals TV-3 no tenia drets", va explicar el portaveu. "Per això es va demanar a CiU que retirés del vídeo les imatges de la cadena". La televisió, al Telenotícies vespre d'ahir, va insistir en aquesta versió.
El Sindicat de Periodistes de Catalunya, d'altra banda, va denunciar el DVD al considerar que "vulnera el dret a la imatge dels professionals de TV-3". L'organització també va advertir als diaris que, si distribueixen la cinta, podrien estar col.laborant en un delicte.

Montilla: un catalanisme generós.

MANUEL Chaves, president del PSOE i de la Junta d'Andalusia

En la recent Conferència Política del PSOE, celebrada el mes passat, em referia a José Montilla com l'encarnació del millor del catalanisme, d'això que ell mateix ha denominat el catalanisme social. I també em vaig referir a ell com un home que és garantia de serietat i de feina ben feta, al mateix temps que li vaig aconsellar, si bé en to menor, que hauria de somriure més perquè té un somriure bonic, un somriure franc i sense falsedat. Ara voldria afegir-hi que Montilla representa, segons la meva manera de veure-ho, precisament això: un catalanisme sense falsedats, un catalanisme integrador i realista, un catalanisme d'àmplies mires que va per camí dret i que sempre té la mirada posada abans en els ciutadans que en les banderes, abans en les coses que en les paraules, abans, en fi, en les concrecions tangibles que en les abstraccions solemnes.CATALUNYA afrontarà d'aquí a uns dies un procés electoral al qual els socialistes assistim amb les piles ben recarregades. No seran unes eleccions fàcils, però els que fa temps que ens dediquem a la política sabem perfectament a aquestes altures que no hi ha mai eleccions que siguin fàcils. No n'hi ha mai enlloc; però, per ser francs, potser a Catalunya encara ho són menys que en cap altre lloc, segurament perquè en les eleccions autonòmiques catalanes hi ha un fort pes del discurs nacionalista, que tendeix a embolcallar --a vegades, a enredar-- en les seves banderes fins i tot aquells que no són pròpiament nacionalistes.Seguir assentant a Catalunya una veu institucional pròpia, insubornablement catalana, però a la vegada integradora; una veu forta i ambiciosa, però tranquil.la; una veu que vagi més enllà del victimisme: aquesta és, segons el meu parer, una tasca amb la qual els socialistes catalans estan plenament compromesos. Crec que a Catalunya li convé comptar amb un president integrador. Integrador de les diferents formes de viure Catalunya, però també integrador de tots aquells que tenen menys, però han de comptar amb drets suficients per poder fer una vida digna i cada dia millor.A part d'això, em sento especialment pròxim tant en l'àmbit polític com en l'àmbit personal a José Montilla per moltes raons, entre les quals no m'importa incloure el meu orgull com a andalús davant el fet que encapçali les llistes del Partit Socialista de Catalunya (PSC) un català nascut a Còrdova. Però no esperin de mi cap exercici de narcisisme andalusista.SÓC DELS que pensen que el lloc de naixement és una mera contingència i que, com a tal, no convé fer-ne l'eix central i monogràfic de la vida personal o política. Sóc dels que consideren que està bé ser andalusista, catalanista, espanyolista o fins i tot europeista, però que cal ser-ho sempre dins d'un ordre, sense perdre mai de vista el fet incontrovertible que, al cap i a la fi, un és andalús, català, espanyol o europeu una mica per casualitat, una mica perquè sí, de manera que no em sembla el més sensat convertir en el centre mateix de la pròpia vida o de les pròpies idees una cosa que li ha passat a un sense que un mateix hagi tingut amb prou feines res a veure-hi.José Montilla crec que encaixa bé en aquest retrat de l'home seriós, fiable i prudent que fuig de tot fonamentalisme i es mostra atent i sensible als ciutadans, als homes i a les dones, als seus drets i a les seves necessitats. Tant és així, que comparteixo plenament moltes de les propostes concretes del seu projecte polític per a Catalunya com a candidat a la Presidència de la Generalitat. La seva aposta per l'excel.lència empresarial, per la competitivitat, per l'acostament de la universitat i l'empresa, per l'ocupació de qualitat, per la innovació, per la col.laboració amb els agents socials i amb els agents econòmics, per la generalització del coneixement de l'anglès: tot això ho comparteixo plenament. De la mateixa manera que comparteixo el seu compromís amb l'ampliació de drets i amb determinades polítiques socials, com la reducció dels temps de diagnòstic o d'intervenció quirúrgica en la sanitat pública, o l'extensió de prestacions bucodentals als nens: fins a tal punt les comparteixo que, de fet, moltes d'aquestes mesures les estem posant en marxa amb èxit des de fa cert temps a Andalusia.ESTIC convençut que els companys catalans obtindran un gran resultat en les eleccions que se celebraran l'1 de novembre. A l'Espanya diversa i plural que estem reforçant amb els diferents processos de reforma estatutària, Catalunya --de la mateixa manera que Andalusia-- té un paper de crucial importància, un paper que es resisteixen a acceptar certs sectors de la dreta més retrògrada i centralista, sempre disposada a sentir-se ofesa en els seus sentiments patriòtics --com si tan sols ella tingués pàtria-- i sempre disposada a fer anticatalanisme, completament cega al fet que tirar pedres contra Catalunya és tirar-les contra aquest espai compartit de convivència que és Espanya.Si abans parlava del caràcter integrador de Montilla, ara cordo la idea: enfront d'una dreta recelosa de Catalunya que curiosament aposta pel nacionalisme com a mal menor davant l'empenta dels socialistes catalans; enfront dels que han donat mostres d'immaduresa i irreflexibilitat en l'acció de govern, res millor que un home integrador com ho és Montilla. Ho demostrarà amb fets, amb paraules. I, per què no, amb algun somriure de tant en tant.

El cap de l'Exèrcit britànic provoca una gran polèmica al demanar la ràpida sortida de l'Iraq

El general Richard Dannatt ha afirmat que la seva presència al país "exacerba els problemes de seguretat"

Blair ha expressat el "suport total" al militar, que ha matisat que no proposa una retirada immediata

AGÈNCIES LONDRES

El cap de les Forces Armades britàniques, el general Richard Dannatt, ha desencadenat una gran polèmica al Regne Unit al demanar una ràpida retirada de les tropes de l'Iraq perquè la seva presència "exacerba els problemes de seguretat". Hores després ha negat que tingui diferències amb el Govern de Tony Blair o que pretengui forçar una retirada immediata. Tony Blair ha expressat el seu "suport total" a Dannat per mitjà del seu portaveu: "El general tés tot el suport del primer ministre", ha afirmat.En declaracions al diari Daily Mail, Dannatt ha advertit que si els soldats britànics no deixen "aviat" el país àrab la situació empitjorarà a l'Iraq i a la mateixa societat britànica. "La nostra presència a l'Iraq exacerba les dificultats amb què ens enfrontem a tot el món", assenyala a l'entrevista, de la qual segons sembla no havia informat el ministeri de Defensa."Un cop de peu a la porta"Davant l'argument del Govern de Tony Blair que les tropes internacionals estan en el país àrab per impulsar la democràcia i ajudar l'Executiu electe, el general recorda: "Estem en un país musulmà, i l'opinió dels musulmans sobre els estrangers que són al seu país és bastant clara"."Com a estranger, pots ser benvingut si et conviden a un país, però a nosaltres no ens van convidar els iraquians en aquell moment", ha dit Dannatt. La campanya militar del 2003 va ser, en la pràctica, "una puntada de peu a la porta" per entrar al país, ha assegurat. No hi va haver un pla coherentSegons el militar, el Govern laborista va ser "ingenu" al plantejar-se com a repte instaurar una democràcia liberal favorable a Occident en aquest país de l'Orient Mitjà. "Crec que la història demostrarà que la planificació del que havia de passar després de l'exitosa fase inicial de combat va ser pobra, probablement fonamentada més en l'optimisme que en un pla coherent", ha afirmat. "Qualsevol tipus de consentiment dels iraquians que haguéssim pogut tenir al principi s'ha tornat intolerància", ha explicat. Cristià devot, el general alerta també que "el buit moral" que hi ha a l'Iraq permetrà que progressi "l'amenaça islamista". Quan s'acabi la missióDavant la polèmica, Dannatt, que té el càrrec de cap de l'Estat Major de l'Exèrcit des de fa menys de dos mesos, ha assegurat que la petició d'una ràpida retirada de les tropes no suposa que aquestes no hagin d'acabar primer la feina que tenen assignada a l'Iraq."El que vull dir és que quan la nostra missió es completi, hem d'anar-nos-en", ha matisat, en declaracions a la Ràdio 4 de la BBC. "Com que fa uns tres anys i mig que som a l'Iraq, bastant temps, i això ens ha posat sota una gran pressió --igual que als nostres socis de la coalició--, llavors, quan finalitzi la missió hem de marxar".Resposta del GovernEn un comunicat, el Govern britànic ha destacat que les tropes són a l'Iraq perquè l'Executiu iraquià "democràticament elegit" ho ha sol·licitat, i li han de donar suport en compliment d'una resolució de l'ONU. Per la seva part, el Ministeri de Defensa ha repetit aquest argument i ha destacat que "l'estratègia a l'Iraq és clara".Després de fer-se públiques les seves crítiques, l'oposició conservadora ha demanat al Govern que aclareixi si hi ha hagut algun canvi de política a l'Iraq, mentre que els liberals demòcrates han assegurat que l'estratègia de l'Executiu al país àrab "està fracassant".

La presència del castellà en la política i l'antiespanyolisme baladrer entren en els debats.

Antonio Franco

Periodista

Encara que l'etapa preelectoral ha estat manifestament freda, amb l'opinió pública catalana donant mostres d'estar molt cansada i molt decebuda dels seus polítics, hi ha indicis que d'aquí a l'1 de novembre la campanya pot acabar sent més viva que les anteriors. O, si més no, diferent. Per primera vegada, a les qüestions ja habituals que apareixen davant d'aquest tipus de comicis (les conjectures sobre els possibles pactes i el mercat d'ofertes de millores socials), s'hi sumen uns altres temes. Coses que, per la pressió de cenyir-se al que és políticament correcte o al que sempre se n'ha dit "que convé a Catalunya", o per "no donar armes als enemics", van ser poc airejades amb normalitat durant les campanyes dels anys pujolistes. La principal, l'acceptació política del castellà en la política de Catalunya, que ha fet la seva aparició arran de la proposta d'uns cara a cara televisius que va demanar Convergència. Una altra, els usos i costums de l'antiespanyolisme baladrer --exhibit ara a Martorell contra el PP-- d'alguns sectors radicals, i com reacciona davant d'això el conjunt de la gent.A L'OFICINAelectoral d'Artur Mas hi deu haver preocupació pel caire que està prenent el pols lingüístic sobre els cara a cara. Malgrat que José Montilla tingui una dicció catalana millorable (una cosa habitual, per altra banda, al nostre país), és poc atacable pels nacionalistes en la qüestió de la llengua. Defensa públicament, a Madrid i a Barcelona, el model d'immersió escolar, el reconeixement del català com a llengua pròpia dels catalans i la lògica que el primer debat electoral s'ha de fer naturalment en aquest idioma. Però, al mateix temps, per ideologia, és a dir, no només per conveniència electoral, expressa el seu respecte pels castellanoparlants que a Catalunya o a la resta d'Espanya vulguin conèixer de primera mà les propostes i idees que hi ha en joc en unes eleccions que els afecten. L'intent nacionalista d'establir certa equiparació entre això i el que diu i representa Vidal-Quadras crec que ha estat percebut com una immensa equivocació per gairebé tota la gent amb sentit comú.Algú ha mesurat malament les coses a l'atribuir a aquesta postura de Montilla la cantarella segons la qual anar pel món provocarà una fractura a Catalunya, perquè això fa pensar tant en la legitimitat de la postura d'aquest dirigent socialista com en la nostra realitat, més heterogènia que mai. Ja existeixen, i de moment sense fractura, lingüísticament parlant, diverses Catalunyes.Com ha assenyalat algun analista intel.ligent, Mas sembla partir de la idea que la societat catalana està absolutament catalanitzada des del punt de vista lingüístic, i això no és cert. O que no és necessari que la Catalunya no lingüísticament catalanitzada rebi bona informació directa de les ofertes electorals. Si dic que s'han mesurat malament les coses és perquè, a partir d'aquest missatge, als seus autors se'ls pot despertar la fera, parlant en llenguatge col.loquial, que fins ara mostrava indiferència davant de les eleccions autonòmiques. ¡Potser tenia raó, des d'un punt de vista partidista, Pujol quan no volia debats! ¡Igual no els rebutjava pel fons, sinó per no debatre la forma!En qualsevol cas, amb la dada oferta per aquest diari fa pocs dies en el sentit que dos de cada cinc electors del PSC no solen veure TV en català, o que la majoria dels tele- espectadors de Catalunya s'informen habitualment en llengua castellana, la pròxima vegada que des del nacionalisme aflorin lamentacions pel problema polític de distanciament de les institucions pròpies que reflecteix la baixa participació en les eleccions autonòmiques, es farà imprescindible un somriure.L'altre tema que s'obre camí en aquestes eleccions, després de la coacció agressiva d'alguns radicals contra el PP, és l'assentament a Catalunya de l'antiespanyolisme baladrer i públic. No ens hauríem d'escandalitzar per aquest tipus d'incidents minoritaris, que tam- bé passen en altres llocs, si no fos perquè, en la seva reiteració, van acompanyats de moltes crítiques verbals urgents, però de poca rotunditat democràtica en actes. Encara que aquesta vegada Montilla ha ordenat una expulsió fulminant.És habitual sentir l'argument, cada vegada més dominant, segons el qual el PP, amb les seves paraules i postures, ha provocat aquesta violència. Com si en política estigués justificat respondre a les paraules i postures amb agressions físiques. Per altra banda, hi ha el fet que les formacions catalanes han impedit durant molts anys que les seves branques juvenils o els seus grups annexos tinguin comportaments públics violents i organitzats.SOM DAVANT d'un quadro que, a part de ser encarat per la policia i per la justícia, ha de ser combatut, i de veritat, pels líders polítics. Que consti que, sobre aquestes qüestions, fins i tot sent greu, és menys preocupant la mala imatge que després pinten determinats mitjans, donant a entendre que la vida a Catalunya és insuportable, que la realitat que consentim coses lamentables al nostre país i que la contestació interior no és suficient. Perquè els catalans, per civisme, però també per sentit democràtic nacional, no hem de fer el mateix que critiquem als mentiders que ens ataquen amb generalitzacions falses. I ja saben vostès a qui --líders, sigles, ràdios, diaris, etcètera-- m'estic referint.

Article publicat a El Periodico de Catalunya.

Un informe independent eleva la xifra de morts a l'Iraq a 655.000

El nombre de morts cada dia a la guerra de l'Iraq ha deixat de ser notícia a les portades dels mitjans de comunicació. Però hi ha xifres que obliguen a trencar aquesta tendència. Un informe publicat ahir a la revista mèdica britànica The Lancet estima en 655.000 les persones que han perdut la vida des que les tropes anglo-nord-americanes van envair el país àrab el 20 de març del 2003, xifra que situa en 500 la mitjana de morts per jornada. Esgarrifós.L'informe està basat en un treball de camp fet entre els mesos de maig i juliol per un equip de vuit metges iraquians de la Universitat Mustansiriya de Bagdad. Aquests metges van ser dirigits a distància per experts de l'Escola de Salut Pública de la Universitat Johns Hopkins amb seu a Baltimore (EUA).Els autors de l'estudi assenyalen que la xifra de morts és una projecció i que correspon al nombre de persones que probablement encara estarien amb vida si no hagués esclatat el conflicte. El document s'ha fet públic quan les enquestes pronostiquen una sonora derrota dels republicans, promotors de la guerra, en les eleccions legislatives que tindran lloc als EUA el pròxim 7 de novembre.CERTIFICATS DE DEFUNCIÓPer elaborar l'estudi, el grup d'experts iraquians va visitar un total de 1.849 llars a tot l'Iraq. Cada una tenia almenys set integrants. Van preguntar a cada família quants familiars havien mort al llarg dels 14 mesos anteriors a la guerra i quants durant el mateix període després de la invasió. En la majoria dels casos, els decessos anaven acompanyats del corresponent certificat de defunció. Aquest estudi va xifrar en 629 el nombre de morts des del mes de març del 2003 sobre una població de 12.800 persones. Els experts van extrapolar el resultat als 26 milions d'habitants del país.L'informe divideix el nombre total de morts en dos grups. En un hi ha els decessos per malalties o altres causes relacionades indirectament amb el conflicte bèl.lic, un total de 54.000. La resta, és a dir 601.000 persones, van perdre la vida víctimes d'accions violentes, més de la meitat per ferides de bala, mentre que el 14% van morir com a resultat d'atemptats o atacs amb explosius. Els morts per accions de les tropes de la Força Multinacional són al voltant de 190.000.RECOMPTE BASAT EN LA POBLACIÓ"Les nostres estimacions són molt més elevades que les altres perquè ens hem basat en la població, no en recomptes de cadàvers als dipòsits de cadàvers o en la recopilació de xifres ofertes pels mitjans de comunicació", va afirmar ahir Gilbert Burnham, director de l'estudi, en referència a les xifres recollides pel Govern iraquià, que estima en una mica més de 70.000 les víctimes mortals de la guerra.A més, els números de la Universitat John Hopkins multipliquen per 20 els que va facilitar el mes de desembre passat, en una roda de premsa, el president dels EUA, George Bush, que ahir es va apressar a qualificar l'estudi de "poc creïble". Per un altre costat, el cap de l'Estat Major de l'Exèrcit nord-americà, el general Peter J. Shoomaker, va dir que el Pentàgon mantindrà a l'Iraq l'actual nombre de tropes, més de 130.000 homes, fins a l'any 2010. "Tenim suficient munició a la recambra com per seguir disparant tant de temps com ells vulguin seguir disparant-nos", va dir.Una última dada de l'informe. L'índex de mortalitat a l'Iraq ha passat de 5,5 persones per 1.000 habitants a l'any a 13,3 durant els 44 mesos que s'ha prolongat l'ocupació de les tropes estrangeres. Ahir, almenys 11 persones van morir en diferents accions armades al país, una part d'elles en l'explosió de tres cotxes bomba.

La llibertat es el primer.

Tots sabem que algun partit polític esta generant crispació a la nostre societat, tots ens despertem cada dia amb les mentires i amenaces llençades per la extrema dreta representada per el PP, no obstant nosaltres som els defensors de la Democràcia, de les llibertats i de la convivència.

No dic això per un atac d’orgull, dic això perquè es la veritat, hem viscut 8 anys de segrest democràtic generat per el Partit Popular i amb el suport de Convergència i Unió, i evidentment mediatitzat per els seus mitjans de comunicació.

Per aquesta raó hem de rebutjar de manera clara i enèrgica qualsevol agressió a la llibertat d’expressió, a la convivència democràtica i evidentment a la convivència dels ciutadans i ciutadanes de la nostre comarca.

Evidentment ens sentim molt distants dels posicionaments polítics del PP, no obstant ofereixo als responsables d’aquest partit l’oportunitat de celebrar un acte públic al nostre municipi, a fi i efecte de demostrar de manera clara que aquí, a Catalunya, no es limita la capacitat d’expressió de ningú.

Guanyarem les eleccions al Parlament de Catalunya, Jose Montilla serà un excel·lent president de la Generalitat, pro no podem permetre que altres rebin el que estem reben nosaltres. Perquè dic això? La resposta es fàcil, aquesta legislatura hem rebut actituds totalitàries molt especialment d’Esquerra Republicana, Pesoes, Botiflers, Espanyolistes, com si això fossin insults, fem un esforç per aconseguir que aquesta societat recuperi la tranquil·litat, i la millor manera de respondre als insults del PP o d’ERC es no fer apressi.

332.000 catalans es beneficiaran de la llei de dependència de l'esquerra

PSC, ERC i ICV reivindiquen l'"avanç social" i atribueixen el rebuig de CiU a la "deriva neoliberal"

La llei de dependència, que enfronta l'extint tripartit amb CiU, comença a colar-se a la precampanya catalana. Convençuts de les bondats del que consideren el principal avanç social d'aquesta legislatura, el PSC, Esquerra i ICV han recompost la seva fràgil aliança per fer front comú davant la federació nacionalista, que rebutja el projecte perquè estima que envaeix les competències de la Generalitat. Les xifres, en tot cas, són prou eloqüents: la llei beneficiarà 1,3 milions d'espanyols --d'ells, 332.000 catalans-- que no poden valer-se per si mateixos, a més a més de les seves famílies.El batejat com a quart pilar de l'Estat de benestar començarà a rutllar l'1 de gener que ve. Abans, aquest dijous, el Congrés dels Diputats remetrà al Senat, amb el suport de més del 90% dels diputats, el projecte de llei de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Un nivell d'acord tan insòlit com aquest és fruit de la recent adhesió del PP a una iniciativa que, impulsada pel ministre de Treball i Afers Socials, Jesús Caldera, va comptar des del principi amb el suport d'ERC i IU-ICV, a les quals s'han anat sumant --juntament amb sindicats i empresaris-- tots els grups restants tret de dos: CiU i el PNB.DIFERÈNCIES CALDERA-DURANEl maig passat el Grup Català va estar a punt de donar suport a la llei, però l'acord --plasmat fins i tot per escrit-- es va frustrar finalment per les discrepàncies entre Caldera i el democristià Josep Antoni Duran Lleida sobre com escenificar la firma. El larvat enfrontament entre les forces d'esquerres i CiU es va agreujar la setmana passada al sumar-se al pacte els populars, accentuant així l'aïllament de la federació nacionalista. I tot això, és clar, amb les eleccions catalanes de l'1 de novembre com a teló de fons.Més enllà de disputes electorals i discussions competencials, l'objectiu de la norma és que l'atenció a les persones dependents no estigui condicionada, com ara, a les disponibilitats pressupostàries de cada administració, sinó que sigui un dret subjectiu i universal.CATÀLEG DE SERVEISSegons les dades del Llibre Blanc de la Dependència i del Departament de Benestar Social, el 4,6% de la població catalana pateix alguna mena de discapacitat que la converteix en dependent, en més o menys grau. Gràcies al projecte de llei en marxa, doncs, uns 332.000 catalans --96.000 afectats de dependència severa i 210.000 més grans de 65 anys-- es beneficiaran gradualment d'un catàleg de serveis que inclourà, entre altres, la teleassistència, l'ajuda a domicili, l'ingrés en residències públiques o concertades i l'atenció en centres de dia. Part de la factura anirà a càrrec dels usuaris, segons el nivell de renda de cadascú.En els dos anys vinents, a més a més, uns 4.000 catalans amb familiars dependents al seu càrrec percebran ajudes per contractar assistents professionals. Fins al 2015, quan finalitzi el desenvolupament del nou Sistema Nacional de Dependència, el nombre de places residencials i de centres de dia creixerà un 20%, de manera que, segons estimacions oficials, a Catalunya es crearan 40.000 llocs de treball. Com a administració responsable en els serveis socials, la Generalitat gestionarà, ja l'any que ve, un percentatge a convenir dels 400 milions d'euros pressupostats per l'Estat per sufragar aquestes prestacions.I darrere les dades, la picabaralla política. Daniel Fernández, coordinador del PSC a les Corts, atribueix aquest "avanç social" a "l'existència d'una majoria progressista" al Congrés, i atribueix el rebuig manifestat per CiU a una "deriva neoliberal" que la situa "a la dreta del PP". Com a exemple d'aquesta suposada dretanització, el PSC esgrimeix la idea d'Artur Mas que la Generalitat entregui xecs a les famílies perquè així puguin rebaixar la factura de la sanitat i l'educació privades.Carles Campuzano (CiU) es defensa de les crítiques al.legant que aquesta llei, "la més centralista de la legislatura", vulnera l'Estatut, que atorga a la Generalitat competència exclusiva sobre serveis socials."En lloc de pàtries, CiU defensa patrimonis", diu Joan Tardà (ERC), que culpa CiU d'"amagar darrere la bandera competencial" el seu desigþque "els mercats entrin amb fúria en els serveis públics".Carme García (IU-ICV) nega que la norma envaeixi les atribucions de la Generalitat, ja que es limita a fixar una garantia de prestacions mínimes per a tots els dependents i deixa el posterior desenvolupament a les mans de les autonomies.

Palmira i la pantera.

La Palmira era una dona que vivia sola, sola de veritat. Els anys i les malalties havien fet que aquesta dona menuda es quedes sola en el mon. Els pares, morts fa anys, l’edat i les privacions d’una guerra i encara més d’una postguerra els deixaren ferits de mort. El marit, 35 anys casats, no era mal home, una mica sonso, una mica soca, una mica golfo, pro no era mal home. Els fills, la Joana i el Ramon, aquests si que els trobava a faltar, la Palmira sempre havia imaginat el seu enterrament, amb els fills i els nets plorant, pot ser amb el marit, encara que això no li feia tanta il·lusió, potser aquells fills, recordant els seus fideus de diumenge, o els pastissos de poma que els feia quant eren petits i no volien menjar, quina feinada tirar endavant dos fills amb un sou de merda, amb un marit sempre absent, amb uns avis difunts. Aquells tems eren durs per a tothom, o gairebé per a tothom, i encara foren més durs amb la malaltia de la Joana, un es posa malalt d’un dia per l’altre, la Joana va passar de jugar al carrer amb els nens del barri, mai en tenia prou, era com un nen, va passar de destrossar les sabates, ha dormit tot el dia, i finalment ha dormir eternament. Que de ràpid es perden les coses que un estima. La Palmira intentava recordar quant va aparèixer en la seva cara l’expressió de la tristesa, una tristesa propera, del dia a dia, d’una vida trista pro en cap cas inútil. La Palmira no recordava el dia que va morir en Ramon, veritablement per a ella no va morir, no el va veure mort, no li van deixar, els danys de l’accident, les hores passades al dipòsit, o potser la imatge de feblesa que ella transmetia, tota de negre, amb la pell tant blanca. La Palmira no agafava mai el telèfon, a ella no la trucava ningú, era dona de poques paraules. Aquell dia, o millor dit aquella nit, la Palmira es despertà amb un sotrac, la mare que'l va parir, s’ha deixat les claus i torna a les tantes, va pensar, pro no era en Ramon, en Ramon feia moltes hores que era mort, era un policia seriós, nerviós, amb la camisa i l’anima arrugada, que portava la noticia més cruel que podien dur a una mare. Aquell sabor agre a la boca, aquell sabor de sortir la vida per el coll, de cor trencat, la Palmira no va dir res, es va posar la roba que havia fet servir per la vetlla del seu marit, va agafar els papers de la funerària de la tauleta de nit que pagava des que es va casar, va apagar els llums i sens dir res es dirigí a l’hospital. Era el mateix hospital on curaven al seu marit, al seu marit els metges deien que tenia càncer, no obstant ella sabia la veritat, era la pena de la mort, era el forat que la Joana va deixar al seu cor el que el va matar, va morir serè, resignat, com treien un pes de sobre, ell no va poder viure amb la tristesa i el seu cos trencat per el patiment va deixar de respirar un mati molt fred, com els que ell desitjava. Al mati quant es llevava per anar a treballar, sempre treia la ma per la finestra i deia, aquest mati fa fred, el fred era l’acompanyant del seu darrer viatge. La Palmira era una dona que vivia sola, sola de veritat. Els any i les malalties havien fet que aquesta dona menuda es quedes sola en el mon. Amb la solitud del record, del que ha tingut i ja no te, del que en els sorolls de la nit interpreta la tos d’un fill, d’un marit que s’aixeca a treballar com cada dia, d’una filla que somnia amb els seus jocs infantils. Ells ja no hi son, només queda la Palmira i la pantera que li esgarrapa el cor cada nit, mentre ella dorm.