El Govern de la Generalitat va aprovar ahir bonificacions per convertir en gratuïts tres peatges per als veïns i usuaris habituals (Mollet, Alella i les Fonts) així com el del túnel del Cadí per als residents de les comarques adjacents. El mateix dia, la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques va aprovar també la resolució amb l'actualització de les tarifes de tots els peatges que depenen de la Generalitat i que tindran un augment mitjà del 3,28%, gairebé mig punt per sota de l'increment mitjà dels peatges que depenen de l'Administració central. Les pujades s'aplicaran a partir de l'1 de gener vinent i les noves bonificacions, l'1 de febrer.
Les rebaixes beneficiaran un col.lectiu total de 66.500 usuaris, segons les previsions del Govern: 16.000, a Alella; 14.500, al túnel del Cadí; 16.000, a Mollet, i 20.000, a les Fonts (Terrassa).
La gratuïtat més clara es donarà al Túnel del Cadí. Per a totes les persones físiques (no inclou empreses) "amb residència habitual i permanent" en qualsevol municipi del Berguedà, la Cerdanya i l'Alt Urgell s'amplia al 100% el descompte actual del 50%.
MILLORES AL VALLÈS
Al'accés de les Fonts (Vallès Occidental) el peatge serà gratuït durant tota la setmana, des del primer viatge (i no si se'n fan un mínim de vuit, com ara) i s'amplien els trams actualment bonificats (Sant Cugat i Rubí) a tots aquells amb origen i destí a Barcelona "per afavorir els usuaris habituals per raons de mobilitat local obligada". Per beneficiar-se del descompte es necessita equipar al vehicle un dispositiu electrònic (teletac) autoritzat per l'empresa concessionària "independentment del tipus de vehicle i de la residència habitual dels beneficiaris". Un mateix teletac es pot destinar en aquest cas per a dues matrícules diferents.
Per als usuaris habituals del peatge de Mollet, que ja tenien un descompte del 100% en el percentatge de la tarifa que correspon al Govern central, després de l'acord d'ahir disposaran també d'una rebaixa del 100% en el tram de la Generalitat, però amb limitacions: només valdrà per a viatges realitzats de dilluns a dissabtes no festius. Els festius, la rebaixa serà del 48,5% i en els dos casos, mitjançant teletac.
La rebaixa d'Alella té un caràcter més reduït, ja que només s'aplica als usuaris habituals amb vehicles lleugers que facin vuit o més viatges mensuals. I també és una bonificació temporal, que durarà "mentre no es construeixin i es posin en servei les futures calçades laterals de l'autopista C-32".
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, va xifrar el cost anual d'aquestes bonificacions en uns 12 milions d'euros. En principi, aquest cost anirà a càrrec de l'Estat i forma part de l'augment de dotacions pressupostàries per a infraestructures per als pròxims set anys previst en el nou Estatut. El fet que no s'apliqui fins a l'1 de febrer s'explica perquè durant el gener s'haurà de firmar el conveni entre la Generalitat i els ministeris de Foment i Economia per sufragar aquests costos, i que no es pot elaborar fins que no estiguin aprovats els Pressupostos Generals de l'Estat per al 2007.
Joaquim Nadal va explicar que el rescat total d'aquests peatges, en lloc de les rebaixes selectives per als usuaris més habituals, pujaria a 1.200 milions d'euros i, davant la magnitud d'aquesta xifra, va defensar la fórmula de les bonificacions parcials.
REPERCUSSIÓ DE L'IPC
Respecte a l'augment de les tarifes dels peatges (una actualització obligatòria per llei), Política Territorial va autoritzar ahir un augment mitjà del 3,28%, segons els càlculs del Govern. La pujada inclou la repercussió del 95% de l'IPC del 2006 i una part d'increments que es van ajornar el 2003, i de l'augment de l'IVA del 7% al 16%, mesures adoptades pels Governs de CiU que van revocar els tribunals. La pujada més gran per aquests motius es registra als peatges de la C-32, i els Túnels del Garraf, que s'encariran un 5,8%, mentre que l'augment més baix es registra a l'autopista C-33, Barcelona-Montmeló, a Mollet, que puja el 2,4%.
22.12.06
La Agencia Catalana del Aigua, se muestra impotente ante CEPSA.
CEPSA está construyendo una gasolinera en el término municipal de Pallejà, a la cual le falta la autorización preceptiva al estar construida en una zona de especial protección del acuífero del Llobregat.
El Alcalde del Municipio otorgó licencia de obras ilegal al faltar también esta autorización . Ante la denuncia de los vecinos de Pallejà y del Grupo Municipal Socialista, la Agencia Catalana del Agua ha comunicado en repetidas ocasiones la obligación de suspender las obras, refiriéndose a lo previsto por la ley .
Ante la negativa del Ayuntamiento de Pallejà a cumplir con la orden de paralización, teóricamente podría ser paralizada por la ACA ; no obstante, nuestra sorpresa es que no la paraliza y permite que CEPSA siga construyendo sin las autorizaciones oportunas.
Si la administración no es capaz de aplicar las leyes que ella misma ha generado, ¿para qué sirve?
¿En todos los incumplimientos de la ley se produce la misma situación, o solamente cuando se trata de una gran empresa?
¿Para qué ha mandado tantas cartas amenazadoras al Ayuntamiento de Pallejà para que cumpla la ley, si ella misma tampoco la cumple?
Sinceramente la decepción generada por la actuación del alcalde Jordana es grande, pero la indignación por la inoperancia del ACA es mayor.
Casi mejor que por el dinero que cuesta esta Agencia , si demuestra que no es capaz de hacer respetar la ley, mejor la disolvemos y evitamos tirar el dinero público en algo que no funciona .
Sí, ya sé que me dirán que hacen otras cosas, pero si no son capaces de hacer respetar la ley, para mi y para la mayoría de las vecinas y vecinos de Pallejà son cómplices de los que no respetan la respetan.
El Alcalde del Municipio otorgó licencia de obras ilegal al faltar también esta autorización . Ante la denuncia de los vecinos de Pallejà y del Grupo Municipal Socialista, la Agencia Catalana del Agua ha comunicado en repetidas ocasiones la obligación de suspender las obras, refiriéndose a lo previsto por la ley .
Ante la negativa del Ayuntamiento de Pallejà a cumplir con la orden de paralización, teóricamente podría ser paralizada por la ACA ; no obstante, nuestra sorpresa es que no la paraliza y permite que CEPSA siga construyendo sin las autorizaciones oportunas.
Si la administración no es capaz de aplicar las leyes que ella misma ha generado, ¿para qué sirve?
¿En todos los incumplimientos de la ley se produce la misma situación, o solamente cuando se trata de una gran empresa?
¿Para qué ha mandado tantas cartas amenazadoras al Ayuntamiento de Pallejà para que cumpla la ley, si ella misma tampoco la cumple?
Sinceramente la decepción generada por la actuación del alcalde Jordana es grande, pero la indignación por la inoperancia del ACA es mayor.
Casi mejor que por el dinero que cuesta esta Agencia , si demuestra que no es capaz de hacer respetar la ley, mejor la disolvemos y evitamos tirar el dinero público en algo que no funciona .
Sí, ya sé que me dirán que hacen otras cosas, pero si no son capaces de hacer respetar la ley, para mi y para la mayoría de las vecinas y vecinos de Pallejà son cómplices de los que no respetan la respetan.
18.12.06
Minorías versus Mayorías.
La Plataforma en contra de la Línea de Alta Tensión realiza un acto público, en la foto que reproducen los periódicos no veo a más de 50 personas.
Un grupo de vecinos en contra de devolver a sus legítimos propietarios una fábrica, no veo a más de un centenar.
Un grupo de vecinos se manifiesta por la falta de seguridad en su urbanización, construida y en la que han comprado sus casas sin prever ni pensar el ello, ya vendrá la administración a solucionarme el problema que con este modelo urbanístico estamos entre todos generando, no veo a más de treinta vecinos.
Podría dar muchísimos ejemplos, todos ellos reales y que reciben una cobertura espectacular de los medios de comunicación, parece que la noticia es más importante que la incidencia de la cuestión en la sociedad.
Tengo la sensación de que no valoramos de manera igual la opinión de colectivos minoritarios frente a la inmensa mayoría de la población.
La contaminación por partículas, generada principalmente por los vehículos a motor es insostenible en algunos municipios del Área Metropolitana, entre ellos el mió Pallejà. Escucho las declaraciones de un representante de no se que plataforma que cuestiona la medida ya aplicada en otras capitales Europeas de reducir la velocidad de los vehículos es este área.
¿A quien representa? ¿Por qué mayoría de ciudadanos ha sido elegido? ¿Qué proceso democrático la legitimidad a su aparición en los medios de comunicación?
Creo que en muchos casos estamos dando el minuto de gloria a personas o colectivos minoritarios que representan muy poco en nuestra sociedad y que evidentemente defienden solo sus propios intereses en contra de los de la inmensa mayoría de la población, que mediante los procesos democráticos escoge a sus representantes.
El Partido Popular miente de manera evidente, al ciudadano menos informado de nuestra sociedad le es fácil descubrir la mentira y la manipulación que este partido realiza de la realidad, no obstante los medios de comunicación dan el mismo valor a sus patrañas que a las explicaciones bien argumentadas y basadas en informes serios que da la Administración.
No podemos ser espectadores pasivos, los periodistas tienen que validar las informaciones que transmiten y no pueden servir como voceros de la mentira y de los intereses ocultos o egoístas de algunos colectivos minoritarios.
Nuestra sociedad necesita saber la verdad y no podemos permitir que los medios de comunicación apliquen un doctrina de prensa amarilla, sin contrastar las noticias y sin transmitir cual es la verdad de las cosas o por lo menos, la realidad de las cosas.
Un grupo de vecinos en contra de devolver a sus legítimos propietarios una fábrica, no veo a más de un centenar.
Un grupo de vecinos se manifiesta por la falta de seguridad en su urbanización, construida y en la que han comprado sus casas sin prever ni pensar el ello, ya vendrá la administración a solucionarme el problema que con este modelo urbanístico estamos entre todos generando, no veo a más de treinta vecinos.
Podría dar muchísimos ejemplos, todos ellos reales y que reciben una cobertura espectacular de los medios de comunicación, parece que la noticia es más importante que la incidencia de la cuestión en la sociedad.
Tengo la sensación de que no valoramos de manera igual la opinión de colectivos minoritarios frente a la inmensa mayoría de la población.
La contaminación por partículas, generada principalmente por los vehículos a motor es insostenible en algunos municipios del Área Metropolitana, entre ellos el mió Pallejà. Escucho las declaraciones de un representante de no se que plataforma que cuestiona la medida ya aplicada en otras capitales Europeas de reducir la velocidad de los vehículos es este área.
¿A quien representa? ¿Por qué mayoría de ciudadanos ha sido elegido? ¿Qué proceso democrático la legitimidad a su aparición en los medios de comunicación?
Creo que en muchos casos estamos dando el minuto de gloria a personas o colectivos minoritarios que representan muy poco en nuestra sociedad y que evidentemente defienden solo sus propios intereses en contra de los de la inmensa mayoría de la población, que mediante los procesos democráticos escoge a sus representantes.
El Partido Popular miente de manera evidente, al ciudadano menos informado de nuestra sociedad le es fácil descubrir la mentira y la manipulación que este partido realiza de la realidad, no obstante los medios de comunicación dan el mismo valor a sus patrañas que a las explicaciones bien argumentadas y basadas en informes serios que da la Administración.
No podemos ser espectadores pasivos, los periodistas tienen que validar las informaciones que transmiten y no pueden servir como voceros de la mentira y de los intereses ocultos o egoístas de algunos colectivos minoritarios.
Nuestra sociedad necesita saber la verdad y no podemos permitir que los medios de comunicación apliquen un doctrina de prensa amarilla, sin contrastar las noticias y sin transmitir cual es la verdad de las cosas o por lo menos, la realidad de las cosas.
11.12.06
Pinochet o el mal absolut.
La mort del general Augusto Pinochet Ugarte tanca un dels capítols més ominosos de la història d’Amèrica Llatina. Més de 3.000 morts, un terç d’ells detinguts que després van desaparèixer, desenes de milers de presos i torturats i uns 300.000 exiliats van ser el llegat del cop militar de l’any 1973 contra el règim democràtic d’Allende. L’aixecament de Pinochet va ser vist a Espanya com una reedició del cop del 1936 portat aterme per Franco, heroi del general xilè.
En la biografia de Pinochet es barregen la traïció del personatge al president Salvador Allende i al seu Govern --que li havien conferit la màxima autoritat militar--, la sang de les seves víctimes i el xantatge als seus parents, sotmesos al pànic del terrorisme d'Estat. Des de l'11 de setembre de 1973, la figura del tirà xilè ho és també del mal absolut, entès com el menyspreu pels drets humans, l'imperi de la llei i l'Estat democràtic.
Potser altres carnissers de la història llatinoamericana --Videla, Duvalier, Somoza i molts més-- reuneixen tants títols o més que el general xilè per reclamar per a si l'encarnació del mal sense límits, però l'arrogància exhibida per Pinochet fins al seu últim sospir, la seva burla permanent als jutges, el converteixen en una figura sense comparació. En un continent devastat per motins i pronunciaments de tota mena i condició, aquesta característica ho diu gairebé tot sobre el personatge.
Sense judici ni presó
El general ha mort després d'evitar la presó, els judicis en tota regla --és encomiable aquí l'esforç del jutge Baltasar Garzón--, i sense ni un bri de penediment o de compassió. El general ha deixat d'existir sense ni una ombra de preocupació per haver dirigit la caravana de la mort, haver autoritzat l'aniquilació dels seus opositors i haver intentat perpetuar la tutela castrense sobre l'exemplar transició del seu país cap a un règim democràtic. El general ha expirat, en fi, sense haver donat compte de les seves malifetes, protegit per una legió d'advocats i per la ultradreta del seu país, convertida en la cort dels miracles del dictador.
Però seria poc rigorós amb la història imaginar que Pinochet pels seus propis mitjans s'hauria pogut convertir en sant i senya de la vesània universal. El govern del militar va ser possible perquè va comptar amb l'ajuda inestimable dels Estats Units, amb la decisió del president Richard Nixon i del secretari d'Estat Henry Kissinger de contenir l'esquerra allà on comencés a mostrar-se, dins de la perversa lògica general de laguerra freda, on, més que mai, el fi va justificar sempre els mitjans. En aplicació de la cèlebre frase del general Vernon Walters --"són uns fills de puta, però són els nostres fills de puta"--, l'Administració nord-americana va preferir la degolladissa a córrer el risc que s'assentés el Govern d'unitat popular que va arribar al poder a Xile amb la victòria de Salvador Allende a les urnes el 1970.
Segurament, va ser l'entitat dels crims que van seguir el bombardeig del palau de La Moneda, unit al cop dels militars argentins, l'any 1976, el que va establir un punt sense retorn. Pinochet, com més tard Videla i els seus sequaços, va aconseguir una rara unanimitat en el repudi del seu règim, per sobre fins i tot de la divisió ideològica tradicional de la guerra freda. Va aconseguir que ni tan sols la democràcia cristiana, que va minar l'estabilitat de la Unitat Popular d'Allende fins a cotes indefensables, tornés sobre els seus passos per contenir el lliberticida i restaurar la decència.
Un món millor
No deixa de ser una paradoxa que el general hagi mort el Dia Internacional dels Drets Humans, que l'ONU celebra cada any per recordar al món que aixopluga una legió de desposseïts. Entre aquests hi ha tots els que van veure com el general els arrabassava la vida, els privava dels seus drets, els condemnava a l'exili o els perseguia amb acarnissament. Cap d'ells rebrà mai el regal d'una sentència condemnatòria del seu victimari, però tots han vist reconegut el seu sacrifici i restablerta la seva dignitat a mesura que la figura del general quedava sepultada sota una muntanya d'oprobi.
Si hem de ser francs, aquest procés de desprestigi incontenible del tirà i d'homenatge permanent a les seves víctimes és una autèntica lliçó de la història. El món és avui millor que el 1973 perquè, amb el transcurs del temps, ha corregit en la mesura del que era possible els efectes del crim col.lectiu comès per l'Exèrcit xilè comandat per Pinochet. Ni la propaganda posada al servei de la causa pinochetista pels Estats Units ni la por van poder evitar que creixés la reacció internacional en contra seu.
Abans de Pinochet no eren pocs els que creien que és possible la impunitat permanent. Però, en la societat de la informació global, la barra lliure per als botxins té data de caducitat. El general ho va comprovar, assetjat pels tribunals fins al taüt.
En la biografia de Pinochet es barregen la traïció del personatge al president Salvador Allende i al seu Govern --que li havien conferit la màxima autoritat militar--, la sang de les seves víctimes i el xantatge als seus parents, sotmesos al pànic del terrorisme d'Estat. Des de l'11 de setembre de 1973, la figura del tirà xilè ho és també del mal absolut, entès com el menyspreu pels drets humans, l'imperi de la llei i l'Estat democràtic.
Potser altres carnissers de la història llatinoamericana --Videla, Duvalier, Somoza i molts més-- reuneixen tants títols o més que el general xilè per reclamar per a si l'encarnació del mal sense límits, però l'arrogància exhibida per Pinochet fins al seu últim sospir, la seva burla permanent als jutges, el converteixen en una figura sense comparació. En un continent devastat per motins i pronunciaments de tota mena i condició, aquesta característica ho diu gairebé tot sobre el personatge.
Sense judici ni presó
El general ha mort després d'evitar la presó, els judicis en tota regla --és encomiable aquí l'esforç del jutge Baltasar Garzón--, i sense ni un bri de penediment o de compassió. El general ha deixat d'existir sense ni una ombra de preocupació per haver dirigit la caravana de la mort, haver autoritzat l'aniquilació dels seus opositors i haver intentat perpetuar la tutela castrense sobre l'exemplar transició del seu país cap a un règim democràtic. El general ha expirat, en fi, sense haver donat compte de les seves malifetes, protegit per una legió d'advocats i per la ultradreta del seu país, convertida en la cort dels miracles del dictador.
Però seria poc rigorós amb la història imaginar que Pinochet pels seus propis mitjans s'hauria pogut convertir en sant i senya de la vesània universal. El govern del militar va ser possible perquè va comptar amb l'ajuda inestimable dels Estats Units, amb la decisió del president Richard Nixon i del secretari d'Estat Henry Kissinger de contenir l'esquerra allà on comencés a mostrar-se, dins de la perversa lògica general de laguerra freda, on, més que mai, el fi va justificar sempre els mitjans. En aplicació de la cèlebre frase del general Vernon Walters --"són uns fills de puta, però són els nostres fills de puta"--, l'Administració nord-americana va preferir la degolladissa a córrer el risc que s'assentés el Govern d'unitat popular que va arribar al poder a Xile amb la victòria de Salvador Allende a les urnes el 1970.
Segurament, va ser l'entitat dels crims que van seguir el bombardeig del palau de La Moneda, unit al cop dels militars argentins, l'any 1976, el que va establir un punt sense retorn. Pinochet, com més tard Videla i els seus sequaços, va aconseguir una rara unanimitat en el repudi del seu règim, per sobre fins i tot de la divisió ideològica tradicional de la guerra freda. Va aconseguir que ni tan sols la democràcia cristiana, que va minar l'estabilitat de la Unitat Popular d'Allende fins a cotes indefensables, tornés sobre els seus passos per contenir el lliberticida i restaurar la decència.
Un món millor
No deixa de ser una paradoxa que el general hagi mort el Dia Internacional dels Drets Humans, que l'ONU celebra cada any per recordar al món que aixopluga una legió de desposseïts. Entre aquests hi ha tots els que van veure com el general els arrabassava la vida, els privava dels seus drets, els condemnava a l'exili o els perseguia amb acarnissament. Cap d'ells rebrà mai el regal d'una sentència condemnatòria del seu victimari, però tots han vist reconegut el seu sacrifici i restablerta la seva dignitat a mesura que la figura del general quedava sepultada sota una muntanya d'oprobi.
Si hem de ser francs, aquest procés de desprestigi incontenible del tirà i d'homenatge permanent a les seves víctimes és una autèntica lliçó de la història. El món és avui millor que el 1973 perquè, amb el transcurs del temps, ha corregit en la mesura del que era possible els efectes del crim col.lectiu comès per l'Exèrcit xilè comandat per Pinochet. Ni la propaganda posada al servei de la causa pinochetista pels Estats Units ni la por van poder evitar que creixés la reacció internacional en contra seu.
Abans de Pinochet no eren pocs els que creien que és possible la impunitat permanent. Però, en la societat de la informació global, la barra lliure per als botxins té data de caducitat. El general ho va comprovar, assetjat pels tribunals fins al taüt.
8.12.06
Cop del Suprem a les tesis del PP.
La decisió de la Sala Penal del Tribunal Suprem d'arxivar la querella del grup ultradretà Mans Netes contra el Govern i la direcció del PSOE i del PSE per haver entaulat converses amb Arnaldo Otegi, dirigent de la il.legalitzada Batasuna, tanca definitivament un absurd debat i posa una mica de seny en un dels aspectes més controvertits del pro- cés que hi ha actualment en marxa per accelerar el final del terrorisme d'ETA.
El que bàsicament assenyala el Suprem és que els jutges no tenen res a dir davant l'acció política de l'Executiu. És a dir, que si el Govern impulsa un diàleg amb els representants de l'esquerra abertzale, els tribunals s'han de mantenir al marge perquè no existeix una ordre expressa que impedeixi trobades amb membres de Batasuna, per més que aquesta sigui una organització declarada il.legal l'any 2003.
Al posar per sobre d'altres consideracions el principi de la divisió de poders, el Suprem aplica de forma impecable un principi constitucional que pretenen saltar-se els partidaris de judicialitzar la política, entre ells el grup Mans Netes i, el que encara és pitjor, el PP, que també va presentar una querella per aquest mateix assumpte. I aquí rau el més important de la decisió de la sala, ja que desmunta els arguments que els dirigents populars han esgrimit des que es va produir la reunió entre Patxi López, secretari general dels socialistes bascos, i Otegi, el 6 del juliol passat.
Per al PP, aquesta reunió ja va suposar una concessió a ETA. Es tracta d'una falsedat, perquè Batasuna segueix sense estar legalitzada i aquest diàleg tenia justament per objectiu acostar l'esquerraabertzale al territori democràtic, que passa per la condemna de la violència.
No obstant, el PP és molt lliure d'utilitzar un argument polític com aquest, encara que sigui fal.laç. Però el que pertorba la normalitat democràtica és l'intent de passar la pilota als jutges perquè siguin aquests els que controlin l'acció del Govern socialista en un assumpte tan delicat com és el del diàleg amb ETA. És al Parlament on s'exerceix aquest control, assenyala la resolució de l'alt tribunal. Òbviament, els dirigents del PP ho saben, però han tractat d'obstaculitzar per totes les vies el procés impulsat pel president Rodríguez Zapatero. Seria un exercici d'excessiu optimisme pensar que el PP en prendrà nota i que tornarà la pilota al terreny d'on no havia d'haver sortit mai: el de la política.
El que bàsicament assenyala el Suprem és que els jutges no tenen res a dir davant l'acció política de l'Executiu. És a dir, que si el Govern impulsa un diàleg amb els representants de l'esquerra abertzale, els tribunals s'han de mantenir al marge perquè no existeix una ordre expressa que impedeixi trobades amb membres de Batasuna, per més que aquesta sigui una organització declarada il.legal l'any 2003.
Al posar per sobre d'altres consideracions el principi de la divisió de poders, el Suprem aplica de forma impecable un principi constitucional que pretenen saltar-se els partidaris de judicialitzar la política, entre ells el grup Mans Netes i, el que encara és pitjor, el PP, que també va presentar una querella per aquest mateix assumpte. I aquí rau el més important de la decisió de la sala, ja que desmunta els arguments que els dirigents populars han esgrimit des que es va produir la reunió entre Patxi López, secretari general dels socialistes bascos, i Otegi, el 6 del juliol passat.
Per al PP, aquesta reunió ja va suposar una concessió a ETA. Es tracta d'una falsedat, perquè Batasuna segueix sense estar legalitzada i aquest diàleg tenia justament per objectiu acostar l'esquerraabertzale al territori democràtic, que passa per la condemna de la violència.
No obstant, el PP és molt lliure d'utilitzar un argument polític com aquest, encara que sigui fal.laç. Però el que pertorba la normalitat democràtica és l'intent de passar la pilota als jutges perquè siguin aquests els que controlin l'acció del Govern socialista en un assumpte tan delicat com és el del diàleg amb ETA. És al Parlament on s'exerceix aquest control, assenyala la resolució de l'alt tribunal. Òbviament, els dirigents del PP ho saben, però han tractat d'obstaculitzar per totes les vies el procés impulsat pel president Rodríguez Zapatero. Seria un exercici d'excessiu optimisme pensar que el PP en prendrà nota i que tornarà la pilota al terreny d'on no havia d'haver sortit mai: el de la política.
4.12.06
Rumsfeld també proposa retirar tropes de l'Iraq.
El cap del Pentàgon subratlla en un informe secret el fracàs de la campanya militar.
El document està datat el 6 de novembre, vigília de la derrota electoral.
La pressió sobre el president dels Estats Units, George Bush, per iniciar la retirada de tropes de l'Iraq es va disparar ahir al fer-se públic que fins i tot l'encara secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, hi dóna suport. Va ser una revelació sorprenent efectuada ahir per The New York Times, basada en un document secret on el cap del Pentàgon, defensor acèrrim de la invasió del país àrab, va confessar a més que la campanya militar a l'Iraq "no està funcionant prou bé o prou ràpid".
"És hora de fer un gran ajust", va indicar Rumsfeld en el document, datat el 6 de novembre, just un dia abans que es produís la derrota en els comicis legislatius del partit al poder, precisament a causa del descontentament popular respecte a la catastròfica marxa de la guerra a l'Iraq, a la qual no es veu final. El secretari de Defensa es va convertir llavors en el boc expiatori del desastre electoral republicà i va dimitir l'endemà que es conegués la pèrdua del control del Congrés per part del partit de Bush, que ha deixat el president lligat de peus i mans en els dos anys que li resten de mandat.
VICTÒRIA DEMÒCRATA.
La clau de la victòria demòcrata en aquells comicis va ser la proposta de retirar les tropes de l'Iraq, enfront de la tancada oposició de la Casa Blanca. Irònicament, però, el mateix Rumsfeld va presentar el mateix suggeriment al document secret revelat pel Times novaiorquès. S'ha d'iniciar "una retirada modesta", afirmava el secretari, i també reduir el nombre de bases militars, que actualment són 55, a només 5 de cara al juliol del 2007. En aquests moments hi ha més de 140.000 soldats dels EUA a l'Iraq i més de 2.800 han perdut la vida des del començament de la guerra, el 20 de març de 2003.
"Òbviament, ens agradaria començar a repatriar les tropes en algun moment", va dir ahir l'assessor de seguretat nacional, Stephen Hadley. A més, va afegir que les idees de Rumsfeld també serien considerades en l'ampli debat que domina Washington sobre la retirada de tropes de l'Iraq.
DIFÍCIL SORTIDA.
Polítics i comentaristes sospesen diverses opcions per a la difícil sortida de la nació àrab, mentre que Bush s'esforça per mostrar-se obert a totes les propostes sense fer la impressió que sortirà
corrent de la desastrosa aventura.
Tots els ulls estan posats, però, en les opcions que aquest dimecres presentarà el Grup d'Estudi en relació amb l'Iraq, la comissió encapçalada per l'exsecretari d'Estat, James Baker, precisament amb l'objectiu de proposar solucions a l'estancament al país àrab. Diverses informacions ja han avançat que el Grup proposarà una retirada gradual de les tropes de l'Iraq, en la mateixa línia que el lideratge de l'oposició demòcrata. Si Bush acceptés aquesta opció, l'encarregat de portar-la a terme seria Robert Gates, el successor de Rumsfeld. L'arribada de Gates al Pentàgon depèn només de la seva confirmació per part del Senat, que començarà a estudiar-la dimarts.
El document està datat el 6 de novembre, vigília de la derrota electoral.
La pressió sobre el president dels Estats Units, George Bush, per iniciar la retirada de tropes de l'Iraq es va disparar ahir al fer-se públic que fins i tot l'encara secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, hi dóna suport. Va ser una revelació sorprenent efectuada ahir per The New York Times, basada en un document secret on el cap del Pentàgon, defensor acèrrim de la invasió del país àrab, va confessar a més que la campanya militar a l'Iraq "no està funcionant prou bé o prou ràpid".
"És hora de fer un gran ajust", va indicar Rumsfeld en el document, datat el 6 de novembre, just un dia abans que es produís la derrota en els comicis legislatius del partit al poder, precisament a causa del descontentament popular respecte a la catastròfica marxa de la guerra a l'Iraq, a la qual no es veu final. El secretari de Defensa es va convertir llavors en el boc expiatori del desastre electoral republicà i va dimitir l'endemà que es conegués la pèrdua del control del Congrés per part del partit de Bush, que ha deixat el president lligat de peus i mans en els dos anys que li resten de mandat.
VICTÒRIA DEMÒCRATA.
La clau de la victòria demòcrata en aquells comicis va ser la proposta de retirar les tropes de l'Iraq, enfront de la tancada oposició de la Casa Blanca. Irònicament, però, el mateix Rumsfeld va presentar el mateix suggeriment al document secret revelat pel Times novaiorquès. S'ha d'iniciar "una retirada modesta", afirmava el secretari, i també reduir el nombre de bases militars, que actualment són 55, a només 5 de cara al juliol del 2007. En aquests moments hi ha més de 140.000 soldats dels EUA a l'Iraq i més de 2.800 han perdut la vida des del començament de la guerra, el 20 de març de 2003.
"Òbviament, ens agradaria començar a repatriar les tropes en algun moment", va dir ahir l'assessor de seguretat nacional, Stephen Hadley. A més, va afegir que les idees de Rumsfeld també serien considerades en l'ampli debat que domina Washington sobre la retirada de tropes de l'Iraq.
DIFÍCIL SORTIDA.
Polítics i comentaristes sospesen diverses opcions per a la difícil sortida de la nació àrab, mentre que Bush s'esforça per mostrar-se obert a totes les propostes sense fer la impressió que sortirà
corrent de la desastrosa aventura.
Tots els ulls estan posats, però, en les opcions que aquest dimecres presentarà el Grup d'Estudi en relació amb l'Iraq, la comissió encapçalada per l'exsecretari d'Estat, James Baker, precisament amb l'objectiu de proposar solucions a l'estancament al país àrab. Diverses informacions ja han avançat que el Grup proposarà una retirada gradual de les tropes de l'Iraq, en la mateixa línia que el lideratge de l'oposició demòcrata. Si Bush acceptés aquesta opció, l'encarregat de portar-la a terme seria Robert Gates, el successor de Rumsfeld. L'arribada de Gates al Pentàgon depèn només de la seva confirmació per part del Senat, que començarà a estudiar-la dimarts.
3.12.06
La fermesa de la democràcia.
Editorial de El Pedriodico de Catalunya, 3 de decembre de 2006.
Els etarres detinguts dimecres a la casa rural de Quézac van dir que eren escriptors que estaven treballant en una novel.la. En realitat, escrivien un capítol més de l'estratègia terrorista que va experimentar un notable canvi de ritme el 23 d'octubre, arran del robatori a Vauvert de les ja famoses 350 pistoles. Aquella acció va posar damunt la taula la inestabilitat de la treva, amb el fantasma que ja havia recorregut el penúltim alto el foc d'ETA, sota el mandat d'Aznar. Dit breument: més enllà de la sinceritat del procés de pau per part dels etarres s'imposava la sensació que la treva servia també per al rearmament.
El titular d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha declarat que "no hi ha res de més oposat a la pau que la violència: la violència i preparar-se per exercir-la". Si sumem a l'evident "preparar-se" d'ETA les explícites amenaces de kale borroka i les dures declaracions de l'entorn abertzale, tenim un panorama ben fosc.
Si a aquest panorama, a més a més, hi afegim la guerra mediàtica a través de vídeos d'atac i contraatac de PP i PSOE, algunes dissonants decisions judicials i una percebible desil.lusió de la ciutadania (concretada en les recents enquestes que escurcen distàncies entre els dos partits majoritaris), llavors ens trobem davant d'un Govern que veu com trontolla la principal aposta política de la legislatura.
L'Executiu, que treballa per la pau mantenint les essències de l'Estat de dret i la necessària protecció de les persones, no podia esperar més temps per moure peça en el tauler de l'autoritat. Les detencions de part de l'aparell logístic i d'altres militants d'ETA (aquest mateix dissabte) s'han de llegir, en aquesta partida d'escacs, com una jugada decisiva del Govern per prendre posicions avantatjoses. Però potser va més enllà. No hauríem d'estar només davant una tàctica, sinó davant d'una declaració de principis.
L'Estat, per definició, no pot abdicar de les seves responsabilitats policials. El rigor de la llei és una dada cabdal per establir, després, les bases de la negociació. Davant les acusacions de debilitat, el Govern avisa de la seva determinació.
Després es podrà parlar de política i d'escenaris possibles i lloables, com el de l'entrada de Batasuna en la normalitat de les eleccions. Abans, però, la fermesa de la democràcia s'havia d'imposar en aquest llibre que es va escrivint amb dificultats però encara amb esperança.
Els etarres detinguts dimecres a la casa rural de Quézac van dir que eren escriptors que estaven treballant en una novel.la. En realitat, escrivien un capítol més de l'estratègia terrorista que va experimentar un notable canvi de ritme el 23 d'octubre, arran del robatori a Vauvert de les ja famoses 350 pistoles. Aquella acció va posar damunt la taula la inestabilitat de la treva, amb el fantasma que ja havia recorregut el penúltim alto el foc d'ETA, sota el mandat d'Aznar. Dit breument: més enllà de la sinceritat del procés de pau per part dels etarres s'imposava la sensació que la treva servia també per al rearmament.
El titular d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha declarat que "no hi ha res de més oposat a la pau que la violència: la violència i preparar-se per exercir-la". Si sumem a l'evident "preparar-se" d'ETA les explícites amenaces de kale borroka i les dures declaracions de l'entorn abertzale, tenim un panorama ben fosc.
Si a aquest panorama, a més a més, hi afegim la guerra mediàtica a través de vídeos d'atac i contraatac de PP i PSOE, algunes dissonants decisions judicials i una percebible desil.lusió de la ciutadania (concretada en les recents enquestes que escurcen distàncies entre els dos partits majoritaris), llavors ens trobem davant d'un Govern que veu com trontolla la principal aposta política de la legislatura.
L'Executiu, que treballa per la pau mantenint les essències de l'Estat de dret i la necessària protecció de les persones, no podia esperar més temps per moure peça en el tauler de l'autoritat. Les detencions de part de l'aparell logístic i d'altres militants d'ETA (aquest mateix dissabte) s'han de llegir, en aquesta partida d'escacs, com una jugada decisiva del Govern per prendre posicions avantatjoses. Però potser va més enllà. No hauríem d'estar només davant una tàctica, sinó davant d'una declaració de principis.
L'Estat, per definició, no pot abdicar de les seves responsabilitats policials. El rigor de la llei és una dada cabdal per establir, després, les bases de la negociació. Davant les acusacions de debilitat, el Govern avisa de la seva determinació.
Després es podrà parlar de política i d'escenaris possibles i lloables, com el de l'entrada de Batasuna en la normalitat de les eleccions. Abans, però, la fermesa de la democràcia s'havia d'imposar en aquest llibre que es va escrivint amb dificultats però encara amb esperança.
30.11.06
Zaragoza alega "criterios de eficacia" en la composición y augura "un solo gobierno" sin "colores" políticos
BARCELONA, 29 Nov. (EUROPA PRESS) - El secretario de Organización del PSC, José Zaragoza, aseguró hoy que la composición del nuevo Gobierno de Entesa que ha decidido el presidente de la Generalitat, José Montilla, se ha hecho "con criterios de eficacia" y "no de opinión pública" ni de otro tipo. Zaragoza aseguró que el nuevo Ejecutivo actuará "como un sOlo gobierno" con voz única, cuyo "criterio básico es la eficacia". "Y aquí no hay colores" políticos, añadió.
En una entrevista a Com Ràdio recogida por Europa Press, Zaragoza explicó que dentro de las consellerias de un determinado partido podrán integrarse cargos, como secretarios generales o directores, que militen en otros de los dos socios de Gobierno. El objetivo es crear un Gobierno "más imbricado entre él y más poroso en los diversos ámbitos", señaló.
"Hemos de hacer un solo gobierno", para lo que ha de estar "basado en la confianza y en las responsabilidades compartidas", señaló Zaragoza, y aseguró que los tres líderes de la Entesa "han hablado de todos los ámbitos" y cada uno de ellos "ha opinado" sobre todas las cuestiones, incluidas las que no les correspondían en el reparto de carteras.
Así, aseguró que el nuevo Ejecutivo es "un gobierno global" con un programa decidido globalmente por los tres socios, y que "ha de hablar por una sola boca", especialmente la del presidente, que es quien "lidera y marca las políticas" del Ejecutivo.
UN PORTAVOZ NO CONSELLER. Es por ellos que también se ha decidido que, a diferencia del anterior mandato, el portavoz del gobierno "no sea ningún miembro del gobierno". Aunque no avanzó nombres, explicó que la "cara pública" del Gobierno no será un conseller, pero tampoco "un técnico", sino que se optará por un modelo similar al del ex portavoz del Gobierno del PP, Miguel Angel Rodríguez, "que de técnico no tenía nada".
Zaragoza explicó que la composición del Gobierno "la ha determinado fundamentalmente el presidente" de la Generalitat, José Montilla, y el "peso de las negociaciones" en estos días ha recaído "en los tres líderes" de PSC, ERC e ICV-EUiA, "que se han reunido intensamente y muy a menudo".
El dirigente socialista expuso "esta forma de hacer las cosas" como muestra de que "hemos aprendido de los errores del pasado", reconociendo que "quizás pecamos de inexperiencia hace tres años" y convencido de que la "madurez" obtenida en este tiempo les permitirá "hacer las cosas de forma más ordenada y centrada", con "criterios diferentes" al anterior.
En cuanto a los consellers de su partido, Zaragoza señaló que "la mayor dificultad ha sido decidir de quién prescindir", en tanto que contaban con 10 consellers del anterior ejecutivo, y aseguró que la elección se ha hecho también por "criterios de eficacia y de renovación".
Así, defendió la "trayectoria política clara y diáfana" del ya conseller de Educación, Ernest Maragall, y aseguró que "lo hará muy bien". Defendió también que el nombramiento de Montserrat Tura al frente de Justicia "no se ha hecho por motivos de opinión pública sino de eficacia", al considerarla como "una persona eficaz y trabajadora".
Para explicar la continuidad de caras procedentes del anterior gobierno entre los consellers socialistas, Zaragoza alegó que ya en la campaña electoral, "el equipo" responsable "que matutinamente se reunía y decidía" cÓmo enfocar el día estaba ya integrado por el conseller de Economía, Antoni Castells, el de Política Territorial y Obras Públicas, Joaquim Nadal, y del de Educación, Ernest Maragall, además del portavoz del PSC, Miquel Iceta, y él mismo como secretario de Organización.
En cuanto a la elección de Joan Saura (ICV-EUiA) al frente de Interior, Zaragoza argumentó que "los resultados de las elecciones fueron claros" otorgando la mayor cuota de crecimiento a la formación ecosocialista, lo cual justifica el aumento de responsabilidades.
"SAURA ESTÁ ENCANTADO". Zaragoza señaló que "Saura se presentó a las elecciones para gobernar" y eso integra todas las temáticas de gobierno, no sólo "los ámbitos de especialización de cada grupo", que en el caso de ICV-EUiA podrían ser Medio Ambiente y participación. Además, se mostró convencido de que Saura "está encantado" de haber asumido "una responsabilidad tan importante" como esta.
En cuanto a la vicepresidencia de Carod-Rovira, defendió que "no está prohibido" que el Gobierno "se estructure como quiera" y criticó la falta de "coherencia" de CiU al criticar la creación de esta figura "cuando ellos crearon el 'conseller en cap'" sin que estuviera regulado por ley.
Zaragoza consideró las críticas de CiU como fruto de "su enfado" por haber quedado fuera del Gobierno y denunció la "incoherencia" de ofrecer a Carod "la conselleria en cap y la mitad del Gobierno" para después, cuando éste opta por el tripartito, "convertir al que querían que fuera su hombre de confianza en el mayor demonio".
En una entrevista a Com Ràdio recogida por Europa Press, Zaragoza explicó que dentro de las consellerias de un determinado partido podrán integrarse cargos, como secretarios generales o directores, que militen en otros de los dos socios de Gobierno. El objetivo es crear un Gobierno "más imbricado entre él y más poroso en los diversos ámbitos", señaló.
"Hemos de hacer un solo gobierno", para lo que ha de estar "basado en la confianza y en las responsabilidades compartidas", señaló Zaragoza, y aseguró que los tres líderes de la Entesa "han hablado de todos los ámbitos" y cada uno de ellos "ha opinado" sobre todas las cuestiones, incluidas las que no les correspondían en el reparto de carteras.
Así, aseguró que el nuevo Ejecutivo es "un gobierno global" con un programa decidido globalmente por los tres socios, y que "ha de hablar por una sola boca", especialmente la del presidente, que es quien "lidera y marca las políticas" del Ejecutivo.
UN PORTAVOZ NO CONSELLER. Es por ellos que también se ha decidido que, a diferencia del anterior mandato, el portavoz del gobierno "no sea ningún miembro del gobierno". Aunque no avanzó nombres, explicó que la "cara pública" del Gobierno no será un conseller, pero tampoco "un técnico", sino que se optará por un modelo similar al del ex portavoz del Gobierno del PP, Miguel Angel Rodríguez, "que de técnico no tenía nada".
Zaragoza explicó que la composición del Gobierno "la ha determinado fundamentalmente el presidente" de la Generalitat, José Montilla, y el "peso de las negociaciones" en estos días ha recaído "en los tres líderes" de PSC, ERC e ICV-EUiA, "que se han reunido intensamente y muy a menudo".
El dirigente socialista expuso "esta forma de hacer las cosas" como muestra de que "hemos aprendido de los errores del pasado", reconociendo que "quizás pecamos de inexperiencia hace tres años" y convencido de que la "madurez" obtenida en este tiempo les permitirá "hacer las cosas de forma más ordenada y centrada", con "criterios diferentes" al anterior.
En cuanto a los consellers de su partido, Zaragoza señaló que "la mayor dificultad ha sido decidir de quién prescindir", en tanto que contaban con 10 consellers del anterior ejecutivo, y aseguró que la elección se ha hecho también por "criterios de eficacia y de renovación".
Así, defendió la "trayectoria política clara y diáfana" del ya conseller de Educación, Ernest Maragall, y aseguró que "lo hará muy bien". Defendió también que el nombramiento de Montserrat Tura al frente de Justicia "no se ha hecho por motivos de opinión pública sino de eficacia", al considerarla como "una persona eficaz y trabajadora".
Para explicar la continuidad de caras procedentes del anterior gobierno entre los consellers socialistas, Zaragoza alegó que ya en la campaña electoral, "el equipo" responsable "que matutinamente se reunía y decidía" cÓmo enfocar el día estaba ya integrado por el conseller de Economía, Antoni Castells, el de Política Territorial y Obras Públicas, Joaquim Nadal, y del de Educación, Ernest Maragall, además del portavoz del PSC, Miquel Iceta, y él mismo como secretario de Organización.
En cuanto a la elección de Joan Saura (ICV-EUiA) al frente de Interior, Zaragoza argumentó que "los resultados de las elecciones fueron claros" otorgando la mayor cuota de crecimiento a la formación ecosocialista, lo cual justifica el aumento de responsabilidades.
"SAURA ESTÁ ENCANTADO". Zaragoza señaló que "Saura se presentó a las elecciones para gobernar" y eso integra todas las temáticas de gobierno, no sólo "los ámbitos de especialización de cada grupo", que en el caso de ICV-EUiA podrían ser Medio Ambiente y participación. Además, se mostró convencido de que Saura "está encantado" de haber asumido "una responsabilidad tan importante" como esta.
En cuanto a la vicepresidencia de Carod-Rovira, defendió que "no está prohibido" que el Gobierno "se estructure como quiera" y criticó la falta de "coherencia" de CiU al criticar la creación de esta figura "cuando ellos crearon el 'conseller en cap'" sin que estuviera regulado por ley.
Zaragoza consideró las críticas de CiU como fruto de "su enfado" por haber quedado fuera del Gobierno y denunció la "incoherencia" de ofrecer a Carod "la conselleria en cap y la mitad del Gobierno" para después, cuando éste opta por el tripartito, "convertir al que querían que fuera su hombre de confianza en el mayor demonio".
29.11.06
Herència i canvi al nou Govern
Editorial de El Periodico de Catalunya, 29 de novembre de 2006.
El primer Govern de José Montilla, nou president de la Generalitat, barreja continuïtat i renovació, enllaça amb l'herència ideològica i programàtica de l'anterior tripartit i subratlla el caràcter gestor de l'equip per sobre dels ingredients ideològico-identitaris que, en bona mesura, van soscavar la cohesió de l'anterior equip de Govern. Si a això s'hi afegeix l'hermètica discreció observada pel nou president fins ahir mateix, sense donar pàbul a filtracions de noms i càrrecs, s'infereix fàcilment que el canvi d'estil a la plaça de Sant Jaume va més enllà de la mera formalitat.
La continuïtat de quatre consellers socialistes, tres en les seves mateixes carteres que fins ara --Antoni Castells (Economia), Joaquim Nadal (Política Territorial) i Marina Geli (Salut)-- i una quarta, Montserrat Tura, canviant Interior per Justícia, tradueix la voluntat d'enllaçar amb el llegat maragallià, doblement manifesta amb el nomenament d'Ernest Maragall, secretari del Govern sortint, que ocuparà la Conselleria d'Educació. L'arribada de Joaquim Llena (Agricultura) i Mar Serna (Treball) expressa el vessant gestor del nou Executiu.
Dels cinc consellers que ERC aporta al Govern, només Josep- Lluís Carod-Rovira (vicepresident), amb un breu i tempestuós pas pel primer tripartit, i Josep Huguet (Innovació) enllacen amb el passat. Carme Capdevila (Acció Social), Joan Puigcercós (Governació) i Joan Manuel Tresserras (Cultura) aporten la quota de renovació necessària per reforçar la cohesió governamental i superar la fractura política que es va produir amb la redacció de l'Estatut i el referèndum d'aprovació.
La representació d'ICV-EUiA repeteix --Joan Saura a Relacions Institucionals i Francesc Baltasar en Medi Ambient i Habitatge--, amb l'important afegit d'Interior per al primer, un repte per a la coalició per les dificultats tècniques i de relació amb els ciutadans que comporta gestionar la seguretat i l'ordre públic. Es tracta d'un autèntic desafiament polí- tic per a l'única formació que va defensar sense embuts durant tota la campanya la continuïtat del tripartit i que va augmentar la seva presència al Parlament.
L'aspiració a la paritat ha quedat bastant lluny de veure's satisfeta --4 dones i 10 homes-- en un equip que es vol distingir per les seves inquietuds socials i per tutelar la igualtat. Potser els nomenaments que corresponen a cada conselleria corregiran aquesta deficiència.
El primer Govern de José Montilla, nou president de la Generalitat, barreja continuïtat i renovació, enllaça amb l'herència ideològica i programàtica de l'anterior tripartit i subratlla el caràcter gestor de l'equip per sobre dels ingredients ideològico-identitaris que, en bona mesura, van soscavar la cohesió de l'anterior equip de Govern. Si a això s'hi afegeix l'hermètica discreció observada pel nou president fins ahir mateix, sense donar pàbul a filtracions de noms i càrrecs, s'infereix fàcilment que el canvi d'estil a la plaça de Sant Jaume va més enllà de la mera formalitat.
La continuïtat de quatre consellers socialistes, tres en les seves mateixes carteres que fins ara --Antoni Castells (Economia), Joaquim Nadal (Política Territorial) i Marina Geli (Salut)-- i una quarta, Montserrat Tura, canviant Interior per Justícia, tradueix la voluntat d'enllaçar amb el llegat maragallià, doblement manifesta amb el nomenament d'Ernest Maragall, secretari del Govern sortint, que ocuparà la Conselleria d'Educació. L'arribada de Joaquim Llena (Agricultura) i Mar Serna (Treball) expressa el vessant gestor del nou Executiu.
Dels cinc consellers que ERC aporta al Govern, només Josep- Lluís Carod-Rovira (vicepresident), amb un breu i tempestuós pas pel primer tripartit, i Josep Huguet (Innovació) enllacen amb el passat. Carme Capdevila (Acció Social), Joan Puigcercós (Governació) i Joan Manuel Tresserras (Cultura) aporten la quota de renovació necessària per reforçar la cohesió governamental i superar la fractura política que es va produir amb la redacció de l'Estatut i el referèndum d'aprovació.
La representació d'ICV-EUiA repeteix --Joan Saura a Relacions Institucionals i Francesc Baltasar en Medi Ambient i Habitatge--, amb l'important afegit d'Interior per al primer, un repte per a la coalició per les dificultats tècniques i de relació amb els ciutadans que comporta gestionar la seguretat i l'ordre públic. Es tracta d'un autèntic desafiament polí- tic per a l'única formació que va defensar sense embuts durant tota la campanya la continuïtat del tripartit i que va augmentar la seva presència al Parlament.
L'aspiració a la paritat ha quedat bastant lluny de veure's satisfeta --4 dones i 10 homes-- en un equip que es vol distingir per les seves inquietuds socials i per tutelar la igualtat. Potser els nomenaments que corresponen a cada conselleria corregiran aquesta deficiència.
28.11.06
Vídeos, mentides i Rock & Roll.
Jo que ja tinc una edat, encara hem sorprenc amb que la tecnologia ens ha portat.
De jove era l’únic que controlava de pe a pa com funcionava el vídeo, quant algun membre de la família tenia que programar la gradació d’algun programa, sempre es produïa la mateixa situació: “Francesc programa el vídeo per gravar el capítol d’avui de Dinastia, o Dallas, que avui sopem a casa de la tieta”
Amb els any he decidit no obrir cap llibre de instruccions més, donat que la infinitat de funcions, la manca de tems i perquè no també de paciència, ha fet que ja no necessiti saber que es el màxim que pot oferir aquest petit aparell.
No obstant, com observador passiu, ara gaudeixo de la facilitat per generar productes audiovisual, vídeos i ara DVD, amb una qualitat professional, amb sorpresa del nostres amics i amb un impacte mediatic molt important.
Els Dvd de la Faes, patètics, mentiders, de guio caspós i reaccionari.
El Dvd de Convergència i Unió, ressentit, partidari i manipulador de la historia.
El nou Dvd del PP referent al terrorisme, inconstitucional, que demostra que els Populars es pensen que les ciutadanes i ciutadans de l’Estat son analfabets o tontos desinformats.
Ara el PSOE s’apunta a la moda, a mi la veritat m’incomoda, no soc ningú per criticar el que es correcte o no, solament penso que a mi no m’agrada, no ens podem posar al seu nivell, nosaltres som un col·lectiu que ha de defensar la nostre manera de fer política, la nostre preocupació per els problemes de les persones i una política honesta i eficient.
Hem de fer Dvd’s? No se.
Com tàctica, només puc fer referència a l’antiga literatura oriental.
“Sun Tzu. El arte de la guerra.”
http://francescgarcia.blogspot.com/2006_07_01_archive.html
En aquest mateix Blog, el Llibre del Samurai diu que mai tenim de maniobrar al terreny del nostre rival, ens hem de mantenir ferms en el que som forts i no plantejar la nostra tàctica en el camp de l’enemic, donat que les nostres virtuts no seran apreciades ni efectives.
Jutgeu vosaltres mateixos:
http://video.google.es/videoplay?docid=-1310133703581585695&hl=es
De jove era l’únic que controlava de pe a pa com funcionava el vídeo, quant algun membre de la família tenia que programar la gradació d’algun programa, sempre es produïa la mateixa situació: “Francesc programa el vídeo per gravar el capítol d’avui de Dinastia, o Dallas, que avui sopem a casa de la tieta”
Amb els any he decidit no obrir cap llibre de instruccions més, donat que la infinitat de funcions, la manca de tems i perquè no també de paciència, ha fet que ja no necessiti saber que es el màxim que pot oferir aquest petit aparell.
No obstant, com observador passiu, ara gaudeixo de la facilitat per generar productes audiovisual, vídeos i ara DVD, amb una qualitat professional, amb sorpresa del nostres amics i amb un impacte mediatic molt important.
Els Dvd de la Faes, patètics, mentiders, de guio caspós i reaccionari.
El Dvd de Convergència i Unió, ressentit, partidari i manipulador de la historia.
El nou Dvd del PP referent al terrorisme, inconstitucional, que demostra que els Populars es pensen que les ciutadanes i ciutadans de l’Estat son analfabets o tontos desinformats.
Ara el PSOE s’apunta a la moda, a mi la veritat m’incomoda, no soc ningú per criticar el que es correcte o no, solament penso que a mi no m’agrada, no ens podem posar al seu nivell, nosaltres som un col·lectiu que ha de defensar la nostre manera de fer política, la nostre preocupació per els problemes de les persones i una política honesta i eficient.
Hem de fer Dvd’s? No se.
Com tàctica, només puc fer referència a l’antiga literatura oriental.
“Sun Tzu. El arte de la guerra.”
http://francescgarcia.blogspot.com/2006_07_01_archive.html
En aquest mateix Blog, el Llibre del Samurai diu que mai tenim de maniobrar al terreny del nostre rival, ens hem de mantenir ferms en el que som forts i no plantejar la nostra tàctica en el camp de l’enemic, donat que les nostres virtuts no seran apreciades ni efectives.
Jutgeu vosaltres mateixos:
http://video.google.es/videoplay?docid=-1310133703581585695&hl=es
27.11.06
Zapatero, irreductible.
JOSÉ LUIS Zubizarreta, Escriptor.
En aquest "llarg, dur i difícil" procés per acabar amb la violència de manera dialogada, ens trobem com en aquella espècie de suspensió total d'activitat en què entra, pel que sembla, la naturalesa, i que tan sols perceben, segons els zoòlegs, alguns animals, en els moments previs que es produeixi el terratrèmol. Aquí també tot sembla haver quedat en suspens a l'espera del 21 de desembre vinent, en què la tardor s'acaba i que, d'acord amb l'últim Zutabe o butlletí intern d'ETA, fixa la data en què l'organització terrorista dictarà la continuació o la paralització del procés.
Així, les formacions polítiques basques diuen que ja han arribat al límit de les seves possibilitats de diàleg amb Batasuna i fins i tot el mateix Tribunal Suprem, tot i que al.legant oficialment raons d'un altre tipus, ha prorrogat l'emissió de la seva resolució sobre el transcendental recurs contra la sentència de l'Audiència Nacional en el cas Jarrai-Haika-Segi fins després d'aquest fatídic dia. Mentrestant, l'opinió pública, igual que els animals abans de la sacsejada, ha entrat en una tensa espera. Tan sols el president Zapatero sembla immune a les circumstàncies i segueix predicant l'esperança.
EL PROCÉS segueix en estat de crisi, bloqueig o estancament. És una cosa que qualsevol ciutadà percep i els mateixos protagonistes reconeixen. Ho va denunciar, abans que ningú, l'esquerra abertzale i després ho han admès els partits democràtics i fins i tot el Govern. El ministre de l'Interior ho acaba de dir de manera gràfica: "El procés no arrenca". Ara bé, a l'hora d'establir les responsabilitats, les parts, com és natural, difereixen.
L'esquerra abertzale no ha deixat d'enumerar causes de naturalesa molt diversa des que el procés es va començar a torçar a mitjans del mes d'agost passat. Fins a aquella data, també per a la mateixa esquerra abertzale, tot va ser optimisme. Va arribar a qualificar de "fita històrica" la declaració que havia fet Zapatero a la sala de premsa del Congrés el 29 de juny passat. I fins i tot les citacions judicials a què diversos membres de la direcció de Batasuna van haver d'acudir els mesos d'abril i maig havien estat considerades incidències que dificultaven, però no impedien, la marxa del procés. Només a partir del 18 d'agost, quan ETA publica un comunicat en què adverteix de la reversibilitat de la seva decisió de treva, les dificultats es comencen a presentar com a obstacles insalvables.
Segons l'esquerra abertzale, són tres les causes que impedeixen avançar en el procés de pau i que provoquen, al seu torn, la recrudescència de la kale borroka: el tractament dels presos com a ostatges (inclosos en aquest punt els avatars judicials d'Iñaki de Juana Chaos), la persecució judicial contra significades persones de l'entramat civil i "el buidatge dels continguts polítics del procés". Sense pretendre treure importància a les dues primeres causes, és aquesta tercera la que realment alarma ETA.
En un determinat moment, arran, sobretot, del fet que el president del Govern anunciés, el 29 de juny, l'inici imminent dels contactes oficials amb la banda, aquesta entén que la negociació s'accelerava pels carrils estrictament tècnics (diàleg sobre desarmament i presos), sense que s'hagués aconseguit cap compromís al voltant dels aspectes polítics del conflicte (constitució i continguts de la taula de partits). A partir d'aleshores, la qüestió del buidatge s'erigeix en l'obstacle principal i, de moment, insalvable. ETA tem que, si les coses seguien a aquest ritme, la seva retirada seria interpretada com una derrota, i per això intenta forçar que la constitució de la taula de partits, amb compromisos sobre els seus continguts d'autodeterminació i territorialitat, la salvi d'un final humiliant.
EN EL CANVI d'actitud que s'aprecia en ETA entre les seves explícites exigències actuals i la seva ambigua declaració de l'alto el foc, hi ha pogut intervenir un debat en el si de l'organització en què s'hagin deixat sentir les sensibilitats contraposades de les dues generacions que hi conviuen.Però, sigui com sigui, el cas és que l'actual resistència d'ETA a retirar-se de l'escena sense haver arribat abans a compromisos polítics de futur xoca frontalment amb la resolució del Congrés del 17 de maig del 2005, en què s'establia el marc de resolució, i s'apartava, fins i tot, dels plantejaments que Batasuna va fer públics, el 14 de novembre del 2004, en la seva Declaració d'Anoeta.
Així doncs, la qüestió estructural del "preu polític" o del "primer la pau i després la política", i no qüestions conjunturals com la política penitenciària o l'actuació judicial, torna a ser l'autèntic obstacle que impedeix l'avançament del procés.
En això, els partits democràtics que han dialogat amb Batasuna hi estan d'acord. Han denunciat una involució en la postura d'aquesta última i no veuen la possibilitat de donar satisfacció a les seves demandes. Temen que ETA no ha renunciat a la seva inacceptable pretensió de seguir tutelant el procés. En aquesta situació, només esperen una improbable reconsideració per part d'ETA. El president Zapatero, en canvi, manté l'esperança. Potser algú, des de l'altre costat, li ha fet saber que ETA segueix compromesa amb la seva decisió del 22 de març.
En aquest "llarg, dur i difícil" procés per acabar amb la violència de manera dialogada, ens trobem com en aquella espècie de suspensió total d'activitat en què entra, pel que sembla, la naturalesa, i que tan sols perceben, segons els zoòlegs, alguns animals, en els moments previs que es produeixi el terratrèmol. Aquí també tot sembla haver quedat en suspens a l'espera del 21 de desembre vinent, en què la tardor s'acaba i que, d'acord amb l'últim Zutabe o butlletí intern d'ETA, fixa la data en què l'organització terrorista dictarà la continuació o la paralització del procés.
Així, les formacions polítiques basques diuen que ja han arribat al límit de les seves possibilitats de diàleg amb Batasuna i fins i tot el mateix Tribunal Suprem, tot i que al.legant oficialment raons d'un altre tipus, ha prorrogat l'emissió de la seva resolució sobre el transcendental recurs contra la sentència de l'Audiència Nacional en el cas Jarrai-Haika-Segi fins després d'aquest fatídic dia. Mentrestant, l'opinió pública, igual que els animals abans de la sacsejada, ha entrat en una tensa espera. Tan sols el president Zapatero sembla immune a les circumstàncies i segueix predicant l'esperança.
EL PROCÉS segueix en estat de crisi, bloqueig o estancament. És una cosa que qualsevol ciutadà percep i els mateixos protagonistes reconeixen. Ho va denunciar, abans que ningú, l'esquerra abertzale i després ho han admès els partits democràtics i fins i tot el Govern. El ministre de l'Interior ho acaba de dir de manera gràfica: "El procés no arrenca". Ara bé, a l'hora d'establir les responsabilitats, les parts, com és natural, difereixen.
L'esquerra abertzale no ha deixat d'enumerar causes de naturalesa molt diversa des que el procés es va començar a torçar a mitjans del mes d'agost passat. Fins a aquella data, també per a la mateixa esquerra abertzale, tot va ser optimisme. Va arribar a qualificar de "fita històrica" la declaració que havia fet Zapatero a la sala de premsa del Congrés el 29 de juny passat. I fins i tot les citacions judicials a què diversos membres de la direcció de Batasuna van haver d'acudir els mesos d'abril i maig havien estat considerades incidències que dificultaven, però no impedien, la marxa del procés. Només a partir del 18 d'agost, quan ETA publica un comunicat en què adverteix de la reversibilitat de la seva decisió de treva, les dificultats es comencen a presentar com a obstacles insalvables.
Segons l'esquerra abertzale, són tres les causes que impedeixen avançar en el procés de pau i que provoquen, al seu torn, la recrudescència de la kale borroka: el tractament dels presos com a ostatges (inclosos en aquest punt els avatars judicials d'Iñaki de Juana Chaos), la persecució judicial contra significades persones de l'entramat civil i "el buidatge dels continguts polítics del procés". Sense pretendre treure importància a les dues primeres causes, és aquesta tercera la que realment alarma ETA.
En un determinat moment, arran, sobretot, del fet que el president del Govern anunciés, el 29 de juny, l'inici imminent dels contactes oficials amb la banda, aquesta entén que la negociació s'accelerava pels carrils estrictament tècnics (diàleg sobre desarmament i presos), sense que s'hagués aconseguit cap compromís al voltant dels aspectes polítics del conflicte (constitució i continguts de la taula de partits). A partir d'aleshores, la qüestió del buidatge s'erigeix en l'obstacle principal i, de moment, insalvable. ETA tem que, si les coses seguien a aquest ritme, la seva retirada seria interpretada com una derrota, i per això intenta forçar que la constitució de la taula de partits, amb compromisos sobre els seus continguts d'autodeterminació i territorialitat, la salvi d'un final humiliant.
EN EL CANVI d'actitud que s'aprecia en ETA entre les seves explícites exigències actuals i la seva ambigua declaració de l'alto el foc, hi ha pogut intervenir un debat en el si de l'organització en què s'hagin deixat sentir les sensibilitats contraposades de les dues generacions que hi conviuen.Però, sigui com sigui, el cas és que l'actual resistència d'ETA a retirar-se de l'escena sense haver arribat abans a compromisos polítics de futur xoca frontalment amb la resolució del Congrés del 17 de maig del 2005, en què s'establia el marc de resolució, i s'apartava, fins i tot, dels plantejaments que Batasuna va fer públics, el 14 de novembre del 2004, en la seva Declaració d'Anoeta.
Així doncs, la qüestió estructural del "preu polític" o del "primer la pau i després la política", i no qüestions conjunturals com la política penitenciària o l'actuació judicial, torna a ser l'autèntic obstacle que impedeix l'avançament del procés.
En això, els partits democràtics que han dialogat amb Batasuna hi estan d'acord. Han denunciat una involució en la postura d'aquesta última i no veuen la possibilitat de donar satisfacció a les seves demandes. Temen que ETA no ha renunciat a la seva inacceptable pretensió de seguir tutelant el procés. En aquesta situació, només esperen una improbable reconsideració per part d'ETA. El president Zapatero, en canvi, manté l'esperança. Potser algú, des de l'altre costat, li ha fet saber que ETA segueix compromesa amb la seva decisió del 22 de març.
26.11.06
Ségolène Royal, investida oficialment candidata socialista a la presidència francesa
Ségolène Royal ha estat investida candidata del Partit Socialista (PS) francès a les pròximes eleccions presidencials aquest matí, en un intent desesperat del partit per recuperar el poder després de 12 anys de presidència de Jacques Chirac.
"Junts obrim una bella pàgina en la història de França. Una nova esperança ha sorgit com una onada que només pot créixer", ha declarat davant una multitud de 1.500 persones concentrades al Palau de Congressos de París. El número dos del PS, François Rebsamen, ha anunciat oficialment els resultats de la votació del passat 16 de novembre, en què Royal va comptar amb un decisiu suport del 60,65% dels membres del partit i va véncer els altres dos rivals masculins: l'exprimer ministre Laurent Fabius (18,66%) i l'extitular d'Economia Dominique Strauss-Kahn (20,69%).
"Un dia bonic per a l'esquerra"
El resultat de la votació --després d'una campanya de sis setmanes amb sis debats, tres d'ells televisats-- i l'acte d'avui suggereixen que la formació està preparada per deixar de banda les seves diferències en la seva aposta per vèncer els conservadors i el seu presumible candidat, Nicolas Sarkozy. Les dues rondes de les presidencials se celebraran a l'abril i el maig. Igual que molts dels pronunciats durant la seva campanya, el discurs de Royal, que ha estat ovacionada amb crits de "¡Ségolène!", ha estat centrat en l'educació i en la igualtat d'oportunitats, i no en la fràgil economia, per a la qual encara ha d'oferir solucions.
"Avui és un dia bonic per als socialistes, és un dia bonic per a l'esquerra, però el que compta és que fem del pròxim 6 de maig un dia bonic per a tot França", ha demanat per la seva part el líder del partit, François Hollande, a la multitud.
25.11.06
Montilla condemna la violència sexista en el seu primer acte com a president investit
José Montilla, president investit de la Generalitat (dimarts prendrà possessió del càrrec), ha participat aquest migdia en una concentració a la plaça de Sant Jaume de Barcelona contra la violència domèstica, en el ha estat el seu primer acte públic després del ple d'investidura celebrat ahir. Montilla ha estat acompanyat per l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu.
La portaveu de l'Institut Català de la Dona, Victoria Sau, ha estat l'encarregada de llegir el manifest amb motiu del Dia Internacional contra la Violència contra les Dones. Sau ha condemnat "la violència sexista en totes les seves formes" i ha reivindicat la "necessitat de seguir lluitant per eradicar-la" ja que "les agressions segueixen existint en molts llocs i societats".
Treball conjunt
També ha recordat a les autoritats la "necessitat de reforçar les polítiques preventives" i d'"igualtat d'oportunitats" per acabar amb "les causes que originen la violència". Així mateix, ha reivindicat un "treball conjunt de totes les administracions". Una vegada acabada la lectura del manifest, s'ha guardat un minut de silenci i s'ha escoltat El cant dels ocells.
A més de Montilla i Hereu, també hi han assistit representants de tots els partits, entre ells, els consellers en funcions de Salut, Marina Geli (PSC); Treball i Indústria, Jordi Valls (PSC), i Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar (ICV-EUiA); la regidora i diputada convergent al Parlament Joana Ortega; el líder del PP a l'ajuntament, Alberto Fernández Díaz; la diputada d'ERC al Congrés Rosa Bons i el diputat de Ciutadans al Parlament José Domingo.
La portaveu de l'Institut Català de la Dona, Victoria Sau, ha estat l'encarregada de llegir el manifest amb motiu del Dia Internacional contra la Violència contra les Dones. Sau ha condemnat "la violència sexista en totes les seves formes" i ha reivindicat la "necessitat de seguir lluitant per eradicar-la" ja que "les agressions segueixen existint en molts llocs i societats".
Treball conjunt
També ha recordat a les autoritats la "necessitat de reforçar les polítiques preventives" i d'"igualtat d'oportunitats" per acabar amb "les causes que originen la violència". Així mateix, ha reivindicat un "treball conjunt de totes les administracions". Una vegada acabada la lectura del manifest, s'ha guardat un minut de silenci i s'ha escoltat El cant dels ocells.
A més de Montilla i Hereu, també hi han assistit representants de tots els partits, entre ells, els consellers en funcions de Salut, Marina Geli (PSC); Treball i Indústria, Jordi Valls (PSC), i Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar (ICV-EUiA); la regidora i diputada convergent al Parlament Joana Ortega; el líder del PP a l'ajuntament, Alberto Fernández Díaz; la diputada d'ERC al Congrés Rosa Bons i el diputat de Ciutadans al Parlament José Domingo.
La investidura de José Montilla.
Editorial de El Periodico de Catalunya, 25 de novembre de 2006.
El Parlament va viure ahir una jornada histò- rica. I no és un tòpic. Tan històrica com ho van ser les votacions d'investidura de Jordi Pujol el 1980 i la de Pasqual Maragall el 2003. I no només perquè José Montilla hagi nascut en un poblet de Còrdova --que també--, sinó perquè el nou president és un català representatiu de la Catalunya que és alhora el mateix país, però diferent, del dels seus antecessors: la Catalunya del cinturó de Barcelona, la constituïda pels que tenen com a origen la classe treballadora, la bilingüe, la dels "altres catalans", que va escriure Francesc Candel.
En resposta a Artur Mas, Montilla ho va expressar així: "Jo conec Catalunya des de la perifèria de Barcelona; l'he viscut des de la recuperació democràtica; des de la lluita per barris i per ciutats més dignes i més pròsperes. Conec Catalunya des de la vida municipal, des de baix. Conec Catalunya també des de les institucions. A mi m'han escollit democràticament sempre, mai a dit". El frustrat aspirant de CiU havia posat en dubte que el seu rival tingués el que ell entén per "passió per Catalunya", és a dir, que li faltava l'èpica nacionalista neces- sària, segons ell, per presidir la Generalitat.
El debat va donar peu a Montilla per defensar la continuïtat de la discriminació positiva a favor del català, posant-se ell mateix com a exemple d'algú que ha de millorar la seva capacitació lin- güística. I a Albert Rivera (Ciutadans) --que va utilitzar el castellà en la seva primera intervenció-- li va negar que l'espanyol estigui perseguit.
Ahir es va obrir, en efecte, una nova etapa. El pas del temps ho farà veure més clar. I trencant tants tòpics, el d'Iznájar és president amb els vots dels independentistes, disposats a demostrar que el nacionalisme català no és etnicista i que l'adhesió al catalanisme passa sobretot per la voluntat de construir un país millor i més just.
Montilla està més a l'esquerra que Maragall, i per això en millors condicions per aplicar un programa social capaç de tornar a entusiasmar els votants del 2003 que després van quedar desorientats pel debat identitari al qual es va veure arrossegada la política catalana a conseqüència, però no únicament, de la discussió i aprovació de l'Estatut. I per caràcter i formació, està més capacitat que el seu antecessor per liderar l'acció d'un Govern format per tres forces polítiques diferents però que semblen haver après la lliçó.
El Parlament va viure ahir una jornada histò- rica. I no és un tòpic. Tan històrica com ho van ser les votacions d'investidura de Jordi Pujol el 1980 i la de Pasqual Maragall el 2003. I no només perquè José Montilla hagi nascut en un poblet de Còrdova --que també--, sinó perquè el nou president és un català representatiu de la Catalunya que és alhora el mateix país, però diferent, del dels seus antecessors: la Catalunya del cinturó de Barcelona, la constituïda pels que tenen com a origen la classe treballadora, la bilingüe, la dels "altres catalans", que va escriure Francesc Candel.
En resposta a Artur Mas, Montilla ho va expressar així: "Jo conec Catalunya des de la perifèria de Barcelona; l'he viscut des de la recuperació democràtica; des de la lluita per barris i per ciutats més dignes i més pròsperes. Conec Catalunya des de la vida municipal, des de baix. Conec Catalunya també des de les institucions. A mi m'han escollit democràticament sempre, mai a dit". El frustrat aspirant de CiU havia posat en dubte que el seu rival tingués el que ell entén per "passió per Catalunya", és a dir, que li faltava l'èpica nacionalista neces- sària, segons ell, per presidir la Generalitat.
El debat va donar peu a Montilla per defensar la continuïtat de la discriminació positiva a favor del català, posant-se ell mateix com a exemple d'algú que ha de millorar la seva capacitació lin- güística. I a Albert Rivera (Ciutadans) --que va utilitzar el castellà en la seva primera intervenció-- li va negar que l'espanyol estigui perseguit.
Ahir es va obrir, en efecte, una nova etapa. El pas del temps ho farà veure més clar. I trencant tants tòpics, el d'Iznájar és president amb els vots dels independentistes, disposats a demostrar que el nacionalisme català no és etnicista i que l'adhesió al catalanisme passa sobretot per la voluntat de construir un país millor i més just.
Montilla està més a l'esquerra que Maragall, i per això en millors condicions per aplicar un programa social capaç de tornar a entusiasmar els votants del 2003 que després van quedar desorientats pel debat identitari al qual es va veure arrossegada la política catalana a conseqüència, però no únicament, de la discussió i aprovació de l'Estatut. I per caràcter i formació, està més capacitat que el seu antecessor per liderar l'acció d'un Govern format per tres forces polítiques diferents però que semblen haver après la lliçó.
24.11.06
El Suprem condemna l'alcalde de Vila-Real, del PP, a un any i mig de presó per prevaricació
Vilanova va consentir l'emissió il·legal de sorolls d'una empresa que va generar nombroses queixes veïnals, segons el tribunal.
El Tribunal Suprem (TS) ha condemnat l'alcalde de Vila-Real, Manuel Vilanova (PP), a un any i mig de presó i a vuit anys d'inhabilitació per un delicte de prevaricació al consentir, "de forma deliberada", l'emissió il·legal de sorolls d'una empresa, que va generar nombroses queixes veïnals.
Segons indica una sentència feta pública avui, que a més condemna a dos anys de presó el gerent de l'empresa Rocersa per un delicte mediambiental, l'alcalde "es va situar al costat d'una indústria contaminant en contra dels interessos dels ciutadans, sabent que actuava i vulnerava la legalitat que regula l'emissió de sorolls".
El Suprem "desestima l'opció de multa" al considerar que "seria satisfeta fins i tot amb càrrec a les arques municipals, i agreujaria la situació dels veïns", i considera que la citada pena és la que s'ajusta "a la gravetat de la seva conducta".
El Tribunal Suprem (TS) ha condemnat l'alcalde de Vila-Real, Manuel Vilanova (PP), a un any i mig de presó i a vuit anys d'inhabilitació per un delicte de prevaricació al consentir, "de forma deliberada", l'emissió il·legal de sorolls d'una empresa, que va generar nombroses queixes veïnals.
Segons indica una sentència feta pública avui, que a més condemna a dos anys de presó el gerent de l'empresa Rocersa per un delicte mediambiental, l'alcalde "es va situar al costat d'una indústria contaminant en contra dels interessos dels ciutadans, sabent que actuava i vulnerava la legalitat que regula l'emissió de sorolls".
El Suprem "desestima l'opció de multa" al considerar que "seria satisfeta fins i tot amb càrrec a les arques municipals, i agreujaria la situació dels veïns", i considera que la citada pena és la que s'ajusta "a la gravetat de la seva conducta".
Política social davant messianisme.
Un home que es defineix a si mateix com un "treballador de la política" serà investit avui president de la Generalitat. José Montilla va voler portar a la part final del discurs d'ahir aquesta autodefinició simple que explica en part el to general de la seva intervenció. El líder dels socialistes catalans sap que la segona edició del Govern tripartit es juga bona part del seu futur a connectar amb les bases socials de centreesquerra, majoritàries a Catalunya, impulsant les polítiques socials i abaixant el to dels aspectes identitaris. ¿I qui millor que un treballador de la política per emprendre aquesta tasca?Montilla va proclamar, en un altre moment del seu discurs, que la Catalunya del 2006 no necessita ser dirigida de forma messiànica. Un altre canvi de registre en relació amb els seus antecessors, polítics carismàtics allunyats de l'estil tecnocràtic i al.lèrgic al soroll del dirigent del PSC que presidirà el Govern.Estava cantat que qui aspira a presidir la Generalitat durant els pròxims quatre anys amb els vots dels diputats del PSC, ERC i ICV havia de remarcar els aspectes de política social. En aquest sentit, Montilla va assenyalar que el principal objectiu del seu Govern serà millorar les condicions de vida dels catalans en quatre aspectes bàsics: educació, sanitat, ajuda a les famílies i suport a les persones amb autonomia reduïda. És cert que el discurs només va marcar els grans trets d'aquest programa i que s'hi va trobar a faltar l'anunci d'algunes mesures concretes. El pròxim president es va comprometre ahir, no obstant, a fer que l'eficàcia sigui la senya d'identitat del seu Govern. No és mal objectiu quan sortim d'una legislatura que, marcada pel debat de l'Estatut, ha deixat veure poc la gestió.No obstant, un altre aspecte interessant del discurs d'ahir davant el Parlament va ser la defensa realitzada per Montilla dels governs de Pasqual Maragall. Lluny de proposar fer-ne creu i ratlla, el candidat a president va reivindicar l'obra dels anteriors executius, també en els terrenys socials. Més encara, no va dubtar a assenyalar que el canvi de fons en la política catalana es va produir en l'anterior legislatura.Cal esperar que, en el debat d'avui amb la resta dels grups polítics, Montilla concreti una mica més les seves intencions. La batalla dialèctica amb CiU s'anuncia interessant. Els portaveus convergents ja feien córrer ahir el seu eslògan: Menys gestió i més nació.
23.11.06
Montilla dóna prioritat a la política social davant la identitària i allarga la mà a CiU
José Montilla ha promès avui, en el seu discurs d'investidura com a nou president català, que donarà prioritat a la política social sobre la identitària, i ha allargat la mà a CiU i a la resta de l'oposició per consensuar "les grans decisions de país", ja que vol ser "el president de tothom".
En el que ha qualificat com el discurs més important de la seva vida, Montilla ha defensat la legitimitat de la majoria "sòlida i estable" que formen PSC, ERC i ICV-EUiA, un acord basat en les seves coincidències en les polítiques socials, i en la seva pretensió de "posar l'Estatut al servei de la gent" i de la seva qualitat de vida.
Montilla, que ha elogiat la figura de Pasqual Maragall i que ha fet seu gran part del llegat del primer Govern tripartit, ha destacat que "Catalunya obre una nova etapa" en què el desenvolupament de les polítiques de benestar servirà per "fer més patriotisme que amb mil proclames sobre la seva identitat". "Catalunya no necessita recordar obsessivament la seva identitat", ha dit.
Abans d'explicar de forma detallada el seu programa de Govern i a l'inici d'un discurs que ha durat una hora i mitja, el dirigent socialista ha recordat a l'oposició que la majoria de PSC, ERC i ICV-EUiA és "tan legítima i democràtica com altres de possibles", i ha dit a CiU que la governació catalana es basa en un "sistema parlamentari".
El president de tots
Així mateix, Montilla s'ha dirigit a CiU, PPC i Ciutadans per afirmar: "El meu govern comptarà amb l'oposició en tots els moments de prendre les grans decisions del país". "Per mi no quedarà, i demano a tots la mateixa disposició al diàleg per al bé del país i de la seva gent. Seré el president de tots els catalans i catalanes (...) jo no confonc el partit amb el Govern i el país, i tindré la mà allargada per a tothom", ha afegit.
En el seu desig de "millorar la vida dels ciutadans" a Catalunya, Montilla ha promès fer de l'"eficàcia" la "senya d'identitat" del seu Govern, i ha afirmat que el nou Estatut, "el millor de la història", ofereix "més autogovern i millor finançament" perquè Catalunya es converteixi amb les seves polítiques socials i econòmiques en "referent a Espanya, Europa i el món".Ha expressat el seu desig que Catalunya faci realitat el seu somni "d'un país d'homes i dones lliures, que dóna les mateixes i magnífiques oportunitats a tothom".
22.11.06
Albert Rivera (C’s) va estar afiliat al PPC.
Segons explica, aquest dimecres, El Periódico, Albert Rivera, el president de Ciutadans, va estar afiliat al PPC fins el mes d'abril d'enguany quan va agafar les regnes de l'aleshores plataforma no nacionalista que manegaven el dramaturg Albert Boadella i el periodista Arcadi Espada. Rivera va ingressar a les Nuevas Generaciones de la formació conservadora el juny de 2003; setmanes després que el Govern de José María Aznar decidís donar suport a la guerra de l'Iraq.
Aquest rotatiu explica que Rivera, avui diputat al Parlament de Catalunya en qualitat de president de Ciutadans, no ha revelat el seu passat popular ni en el seu currículum ni en les entrevistes que ha anat concedint a diferents mitjans de comunicació.
Ara, El Periódico informa que es va afiliar al PPC poques setmanes després que José Maria Aznar donés suport a la guerra de l'Iraq i que ho va fer a través de la seu del districte barceloní de Sant Martí. Rivera argumenta que "no va pagar cap quota" i que "no va arribar a tenir el carnet".
Des del PPC de Sant Martí, però, asseguren que a Sant Martí "no s'ha de pagar quota habitualment" i que disposen d'un paper que correspon al llistat d'afiliats en el qual hi figura el seu nom, el seu DNI i la seva data de naixement.
Rivera es va donar de baixa aquest mes d'abril, instants abans de convertir-se en el president de Ciutadans.
Aquest rotatiu explica que Rivera, avui diputat al Parlament de Catalunya en qualitat de president de Ciutadans, no ha revelat el seu passat popular ni en el seu currículum ni en les entrevistes que ha anat concedint a diferents mitjans de comunicació.
Ara, El Periódico informa que es va afiliar al PPC poques setmanes després que José Maria Aznar donés suport a la guerra de l'Iraq i que ho va fer a través de la seu del districte barceloní de Sant Martí. Rivera argumenta que "no va pagar cap quota" i que "no va arribar a tenir el carnet".
Des del PPC de Sant Martí, però, asseguren que a Sant Martí "no s'ha de pagar quota habitualment" i que disposen d'un paper que correspon al llistat d'afiliats en el qual hi figura el seu nom, el seu DNI i la seva data de naixement.
Rivera es va donar de baixa aquest mes d'abril, instants abans de convertir-se en el president de Ciutadans.
Mala decisió del Tribunal Suprem.
Editorial de El Periodico de Catalunya, 22 de novembre de 2006.
La decisió del Tribunal Suprem d'anul.lar el decret del Govern pel qual es va traslladar a Barcelona la Comissió Nacional del Mercat de les Telecomunicacions (CMT) és una bufetada a Catalunya i als que creuen possible una Espanya allunyada del vetust centralisme de Madrid. Argumentar defectes de forma, com fa la sentència de la Sala Contenciosa Administrativa, que encara no coneixem, sembla insuficient, encara que és possible que el decret tingui errors en aspectes com la informació. De fet, el Govern va anunciar ahir que elaborarà un altre text que solventi les mancances de l'anterior perquè la CMT continuï a Barcelona. Ara bé, ¿es pot despatxar per un defecte de forma el primer intent de treure de Madrid un organisme estatal, amb la càrrega simbòlica que la decisió va tenir? Som davant d'una altra intromissió dels tribunals en les decisions del poder polític.
Perquè s'ha de recordar ara que el trasllat d'aquest òrgan regulador va ser acordat pels actuals presidents del Govern d'Espanya i de Catalunya, José Luis Rodríguez Zapatero i Pasqual Maragall, respectivament, el juliol del 2004, com un pas cap a la verdadera descentralització del país i per vertebrar l'Estat de manera més en sintonia amb la realitat econòmica, social i demogràfica. No obstant, el trasllat va ser atacat pels defensors de l'Espanya eterna com una espècie d'entreguisme al poder perifèric i desintegrador. En aquesta posició va destacar, en primer lloc, el llavors president de la CMT, l'exministre Carlos Bustelo, que va arribar a qualificar de "bestiesa" el trasllat. I, en segon terme, Esperanza Aguirre, que va presentar, en la seva qualitat de presidenta de la Comunitat de Madrid, el recurs davant del Suprem.
És inconcebible que la presidenta de Madrid consideri il.legal treure fora de la capital un organisme públic. ¿O és que potser han de ser madrilenys els funcionaris de les institucions de l'Estat central? Fer marxa enrere en el trasllat de la CMT, que per cert s'ha produït sense cap trauma, seria un fracàs per a Espanya com a país modern. I també un gest agressiu cap a Catalunya. ¡Que lluny que es veuen avui projectes tan ambiciosos com el definit per Pasqual Maragall perquè el Senat, segona Cambra legislativa, tingués la seu a Barcelona! L'Estat de les autonomies ha estat un èxit, però encara prevalen els rancis prejudicis que el Suprem, novament alineat amb el PP, acaba d'avalar.
La decisió del Tribunal Suprem d'anul.lar el decret del Govern pel qual es va traslladar a Barcelona la Comissió Nacional del Mercat de les Telecomunicacions (CMT) és una bufetada a Catalunya i als que creuen possible una Espanya allunyada del vetust centralisme de Madrid. Argumentar defectes de forma, com fa la sentència de la Sala Contenciosa Administrativa, que encara no coneixem, sembla insuficient, encara que és possible que el decret tingui errors en aspectes com la informació. De fet, el Govern va anunciar ahir que elaborarà un altre text que solventi les mancances de l'anterior perquè la CMT continuï a Barcelona. Ara bé, ¿es pot despatxar per un defecte de forma el primer intent de treure de Madrid un organisme estatal, amb la càrrega simbòlica que la decisió va tenir? Som davant d'una altra intromissió dels tribunals en les decisions del poder polític.
Perquè s'ha de recordar ara que el trasllat d'aquest òrgan regulador va ser acordat pels actuals presidents del Govern d'Espanya i de Catalunya, José Luis Rodríguez Zapatero i Pasqual Maragall, respectivament, el juliol del 2004, com un pas cap a la verdadera descentralització del país i per vertebrar l'Estat de manera més en sintonia amb la realitat econòmica, social i demogràfica. No obstant, el trasllat va ser atacat pels defensors de l'Espanya eterna com una espècie d'entreguisme al poder perifèric i desintegrador. En aquesta posició va destacar, en primer lloc, el llavors president de la CMT, l'exministre Carlos Bustelo, que va arribar a qualificar de "bestiesa" el trasllat. I, en segon terme, Esperanza Aguirre, que va presentar, en la seva qualitat de presidenta de la Comunitat de Madrid, el recurs davant del Suprem.
És inconcebible que la presidenta de Madrid consideri il.legal treure fora de la capital un organisme públic. ¿O és que potser han de ser madrilenys els funcionaris de les institucions de l'Estat central? Fer marxa enrere en el trasllat de la CMT, que per cert s'ha produït sense cap trauma, seria un fracàs per a Espanya com a país modern. I també un gest agressiu cap a Catalunya. ¡Que lluny que es veuen avui projectes tan ambiciosos com el definit per Pasqual Maragall perquè el Senat, segona Cambra legislativa, tingués la seu a Barcelona! L'Estat de les autonomies ha estat un èxit, però encara prevalen els rancis prejudicis que el Suprem, novament alineat amb el PP, acaba d'avalar.
20.11.06
Amb la ment posada en Kyoto 2.
Editorial de El Periodico de Catalunya, 20 de novembre de 2006.
La Cimera del Clima clausurada divendres passat a Nairobi no ha produït cap resultat espectacular. Les seves resolucions no estableixen compromisos concrets per als països rics i les nacions en desenvolupament segueixen donant allargs a una eventual contenció de les seves emissions de gasos d'efecte hivernacle. Però la dotzena conferència de les parts de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic no ha estat de cap manera una reunió perduda. S'hi ha consolidat la convicció que un Kyoto 2 allargarà el pacte aconseguit al Japó l'any 1997. Sis anys de Bush a la presidència dels Estats Units no han aconseguit frustrar l'esforç internacional contra el canvi climàtic.
Per fer-se una idea del canvi només s'han de recular un parell d'anys en el temps. Rússia no va ratificar el Protocol de Kyoto fins al novembre de 2004, cosa que en va permetre l'entrada en vigor l'any següent. Fins aquell moment tot se'n podia anar en orris perquè Bush havia deixat clar des del primer moment que ell no ratificaria el compromís aconseguit pel tàndem Clinton-Gore, i sense Rússia ni els Estats Units el tractat no podia subsistir.
D'aquella situació d'incertesa s'ha passat a donar per fet que l'esforç iniciat a Kyoto continuarà més enllà de l'any 2012 i a considerar perfectament raonable que, després d'aquella data, es produeixi una forta reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle als països desenvolupats: el 50% de les produïdes l'any 2000. És cert que no s'ha posat data a la consecució d'aquesta reducció dràstica, però ja es parla de l'any 2050. L'objectiu a aconseguir amb això és que l'augment de la temperatura mitjana al llarg d'aquest segle sigui només de dos graus en lloc dels cinc o sis que es calcula que pujarà si no es prenen mesures dràstiques a temps. Un informe britànic publicat el mes passat concloïa que els canvis en el clima que comportaria l'augment sense control de temperatures abocarien l'economia mundial a una gran depressió.
Un apunt sobre Espanya per acabar. Al nostre país s'han incrementat les emissions de diòxid de carboni el triple del que permetia l'acord de la Unió Europea per al compliment de Kyoto. Els governs de José María Aznar a penes van fer res per reduir les emissions i l'actual Govern socialista ha canviat d'actitud, però segueix sense controlar la situació. Està molt bé recolzar amb entusiasme un Kyoto 2, però és necessari fer molt més que això.
La Cimera del Clima clausurada divendres passat a Nairobi no ha produït cap resultat espectacular. Les seves resolucions no estableixen compromisos concrets per als països rics i les nacions en desenvolupament segueixen donant allargs a una eventual contenció de les seves emissions de gasos d'efecte hivernacle. Però la dotzena conferència de les parts de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic no ha estat de cap manera una reunió perduda. S'hi ha consolidat la convicció que un Kyoto 2 allargarà el pacte aconseguit al Japó l'any 1997. Sis anys de Bush a la presidència dels Estats Units no han aconseguit frustrar l'esforç internacional contra el canvi climàtic.
Per fer-se una idea del canvi només s'han de recular un parell d'anys en el temps. Rússia no va ratificar el Protocol de Kyoto fins al novembre de 2004, cosa que en va permetre l'entrada en vigor l'any següent. Fins aquell moment tot se'n podia anar en orris perquè Bush havia deixat clar des del primer moment que ell no ratificaria el compromís aconseguit pel tàndem Clinton-Gore, i sense Rússia ni els Estats Units el tractat no podia subsistir.
D'aquella situació d'incertesa s'ha passat a donar per fet que l'esforç iniciat a Kyoto continuarà més enllà de l'any 2012 i a considerar perfectament raonable que, després d'aquella data, es produeixi una forta reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle als països desenvolupats: el 50% de les produïdes l'any 2000. És cert que no s'ha posat data a la consecució d'aquesta reducció dràstica, però ja es parla de l'any 2050. L'objectiu a aconseguir amb això és que l'augment de la temperatura mitjana al llarg d'aquest segle sigui només de dos graus en lloc dels cinc o sis que es calcula que pujarà si no es prenen mesures dràstiques a temps. Un informe britànic publicat el mes passat concloïa que els canvis en el clima que comportaria l'augment sense control de temperatures abocarien l'economia mundial a una gran depressió.
Un apunt sobre Espanya per acabar. Al nostre país s'han incrementat les emissions de diòxid de carboni el triple del que permetia l'acord de la Unió Europea per al compliment de Kyoto. Els governs de José María Aznar a penes van fer res per reduir les emissions i l'actual Govern socialista ha canviat d'actitud, però segueix sense controlar la situació. Està molt bé recolzar amb entusiasme un Kyoto 2, però és necessari fer molt més que això.
17.11.06
La imatge del present i del futur.
El Partit dels Socialistes de Catalunya es una evident realitat, la gestió de la majoria dels municipis de Catalunya. També es realitat avui que es constitueix el Parlament i que en pocs dies tindrem un President de la Generalitat com Jose Montilla i també es present perquè governem a l’Estat amb Jose Luis Rodríguez Zapatero.
Futur, evidentment per l’edat de les nostres companyes i companys, es clar que tenim la millor pedrera d’Europa, generant contínuament valors sòlids per la política del nostre País.
Futur, evidentment per l’edat de les nostres companyes i companys, es clar que tenim la millor pedrera d’Europa, generant contínuament valors sòlids per la política del nostre País.
16.11.06
Jose Montilla, el futur President de la Generalitat.
Montilla demana al grup parlamentari "apropar la política a la gent, que la vostra feina sigui útil per aquells que ens han fet confiança, i per a tots els catalans i les catalanes"
El futur president de la Generalitat afirma que "hem de tenir clar que si no som capaços d´evitar els errors comesos durant la primera etapa de govern de progrés, no tindrem una altra oportunitat"
El primer secretari del PSC i futur president de la Generalitat, José Montilla, ha demanat avui al grup parlamentari PSC-CpC que tots els seus membres facin un esforç per "apropar la política a la gent, que la vostra feina sigui útil per aquells que ens han fet confiança, i per a tots els catalans i les catalanes".
Montilla ha recordat als diputats i diputades que "els partits tenim una gran responsabilitat com a agents que vertebrem la relació entre els ciutadans i el sistema polític que els representa a les institucions", i per tant "necessitem sortir més al carrer i escoltar, i us convido a fer-ho cada dia amb la tasca que comenceu demà" amb la constitució del Parlament per a la VIII legislatura.
Aprendre dels errors
José Montilla ha afirmat que "hem de saber trobar els errors i esmenar-los. En el Partit i en el Govern. Cap dels errors comesos es pot repetir, i us demano que tingueu present aquesta màxima durant els propers 4 anys".
"Hem de tenir clar que si no som capaços d´evitar els errors comesos durant la primera etapa de govern de progrés, no tindrem una altra oportunitat en molt de temps, i serà just que així sigui", ha afegit.
El futur president de la Generalitat ha advertit que aquesta legislatura "la pressió es multiplicarà. I no hem de donar cap pretext als que ja estan afirmant que tornarem a ensopegar en la mateixa pedra. No els podem donar aquesta satisfacció".
El futur president de la Generalitat afirma que "hem de tenir clar que si no som capaços d´evitar els errors comesos durant la primera etapa de govern de progrés, no tindrem una altra oportunitat"
El primer secretari del PSC i futur president de la Generalitat, José Montilla, ha demanat avui al grup parlamentari PSC-CpC que tots els seus membres facin un esforç per "apropar la política a la gent, que la vostra feina sigui útil per aquells que ens han fet confiança, i per a tots els catalans i les catalanes".
Montilla ha recordat als diputats i diputades que "els partits tenim una gran responsabilitat com a agents que vertebrem la relació entre els ciutadans i el sistema polític que els representa a les institucions", i per tant "necessitem sortir més al carrer i escoltar, i us convido a fer-ho cada dia amb la tasca que comenceu demà" amb la constitució del Parlament per a la VIII legislatura.
Aprendre dels errors
José Montilla ha afirmat que "hem de saber trobar els errors i esmenar-los. En el Partit i en el Govern. Cap dels errors comesos es pot repetir, i us demano que tingueu present aquesta màxima durant els propers 4 anys".
"Hem de tenir clar que si no som capaços d´evitar els errors comesos durant la primera etapa de govern de progrés, no tindrem una altra oportunitat en molt de temps, i serà just que així sigui", ha afegit.
El futur president de la Generalitat ha advertit que aquesta legislatura "la pressió es multiplicarà. I no hem de donar cap pretext als que ja estan afirmant que tornarem a ensopegar en la mateixa pedra. No els podem donar aquesta satisfacció".
Els immigrants sumen, no resten.
Editorial El Periodico de Catalunya, 16 de novembre de 2006.
Els immigrants aporten més al creixement de l'economia espanyola del que reben a través del nostre Estat de benestar. L'Oficina Econòmica del President del Govern, dirigida per Miguel Sebastián --candidat del PSOE a l'alcaldia de Madrid--, ha entrat en l'espinós debat sobre si l'allau d'immigrants que ha rebut i acollit Espanya des del 2000 és un reactiu o una rèmora per al creixement econòmic espanyol. La conclusió de l'equip d'investigadors econòmics dirigits per Sebastián, amb dades abundants i contrastades, ha estat rellevant i significativa: Espanya creixeria mig punt menys del 3,8% actual sense la contribució d'aquesta nova força laboral.El mètode de càlcul d'aquestes dades continuarà subjecte a la controvèrsia acadèmica: hi ha economistes disposats a demostrar que els immigrants són una necessitat inevitable per la caiguda de la natalitat des de fa dècades i que, per tant, la seva aportació a la producció nacional serà la garantia de les futures pensions. I també hi ha altres tesis, igualment ben argumentades, que adverteixen de dos efectes poc estimats: els que han vingut a Espanya, al principi sols i al cap d'un temps amb família, són usuaris immediats dels serveis públics d'educació i sanitat, sense que les seves incipients cotitzacions com a treballadors cobreixin, ni de lluny, els serveis que reben. Una altra raó adversa, en termes econòmics, a la bondat de la immigració és que ha establert una competència, a la baixa, amb espanyols, dels salaris per als llocs de treball de menys qualificació.N'hi ha prou amb dues dades macroeconòmiques de la realitat espanyola per desmentir tants prejudicis. D'un costat, tenim taxes d'atur inferiors a la mitjana de l'Europa dels Quinze, cosa que anul.la de base l'argument que els immigrants prenen llocs de treball als autòctons. D'un altre, el creixement del PIB espanyol és superior, també, al de la mitjana europea. L'única pega és que tot això es fa amb pèrdua de productivitat i augment de les importacions. Però ja és hora d'avisar que aquests indicadors negatius no són deguts a la immigració, sinó a la falta d'iniciativa empresarial i al deficient suport de les administracions a la renovació del teixit empresarial.El missatge de la Moncloa, per boca del seu economista més influent, és ben clar: qui utilitzi la immigració com a causa de malestar social, menteix sense pal.liatius.
Els immigrants aporten més al creixement de l'economia espanyola del que reben a través del nostre Estat de benestar. L'Oficina Econòmica del President del Govern, dirigida per Miguel Sebastián --candidat del PSOE a l'alcaldia de Madrid--, ha entrat en l'espinós debat sobre si l'allau d'immigrants que ha rebut i acollit Espanya des del 2000 és un reactiu o una rèmora per al creixement econòmic espanyol. La conclusió de l'equip d'investigadors econòmics dirigits per Sebastián, amb dades abundants i contrastades, ha estat rellevant i significativa: Espanya creixeria mig punt menys del 3,8% actual sense la contribució d'aquesta nova força laboral.El mètode de càlcul d'aquestes dades continuarà subjecte a la controvèrsia acadèmica: hi ha economistes disposats a demostrar que els immigrants són una necessitat inevitable per la caiguda de la natalitat des de fa dècades i que, per tant, la seva aportació a la producció nacional serà la garantia de les futures pensions. I també hi ha altres tesis, igualment ben argumentades, que adverteixen de dos efectes poc estimats: els que han vingut a Espanya, al principi sols i al cap d'un temps amb família, són usuaris immediats dels serveis públics d'educació i sanitat, sense que les seves incipients cotitzacions com a treballadors cobreixin, ni de lluny, els serveis que reben. Una altra raó adversa, en termes econòmics, a la bondat de la immigració és que ha establert una competència, a la baixa, amb espanyols, dels salaris per als llocs de treball de menys qualificació.N'hi ha prou amb dues dades macroeconòmiques de la realitat espanyola per desmentir tants prejudicis. D'un costat, tenim taxes d'atur inferiors a la mitjana de l'Europa dels Quinze, cosa que anul.la de base l'argument que els immigrants prenen llocs de treball als autòctons. D'un altre, el creixement del PIB espanyol és superior, també, al de la mitjana europea. L'única pega és que tot això es fa amb pèrdua de productivitat i augment de les importacions. Però ja és hora d'avisar que aquests indicadors negatius no són deguts a la immigració, sinó a la falta d'iniciativa empresarial i al deficient suport de les administracions a la renovació del teixit empresarial.El missatge de la Moncloa, per boca del seu economista més influent, és ben clar: qui utilitzi la immigració com a causa de malestar social, menteix sense pal.liatius.
14.11.06
El Congrés aprova la reforma laboral.
La Comissió de Treball del Congrés, reunida amb competència legislativa plena, va aprovar ahir la reforma laboral després d'introduir petits canvis en l'articulat. D'aquesta manera, el text acaba el seu pas per la Cambra baixa i inicia el seu tràmit al Senat.
Durant la discussió en ponència es van aprovar nou esmenes parcials del PSOE i, ahir, després de negociacions d'última hora, s'hi van introduir noves modificacions recolzades per tots els grups. Entre aquestes modificacions destaquen l'augment de les bonificacions a la contractació de discapacitats i el compromís del Govern d'abordar noves formes de contractació per a la transició laboral dels joves.
En concret, els grups parlamentaris van aprovar elevar de 250 euros al mes (3.000 euros a l'any) a un total de 375 euros mensuals (4.500 euros a l'any) les bonificacions a la contractació indefinida de discapacitats. Les ajudes pujaran en 100 euros mensuals (1.200 euros a l'any) si els contractats tenen 45 o més anys, i en 70,83 euros al mes (850 euros a l'any) si són dones.
Les bonificacions pujaran a 4.800 euros a l'any si els contractats tenen paràlisi cerebral, malaltia mental o són discapacitats intel.lectuals amb un grau de minusvalidesa igual o superior al 33%, o si tenen una discapacitat física o sensorial en grau igual o superior al 65%.
Durant la discussió en ponència es van aprovar nou esmenes parcials del PSOE i, ahir, després de negociacions d'última hora, s'hi van introduir noves modificacions recolzades per tots els grups. Entre aquestes modificacions destaquen l'augment de les bonificacions a la contractació de discapacitats i el compromís del Govern d'abordar noves formes de contractació per a la transició laboral dels joves.
En concret, els grups parlamentaris van aprovar elevar de 250 euros al mes (3.000 euros a l'any) a un total de 375 euros mensuals (4.500 euros a l'any) les bonificacions a la contractació indefinida de discapacitats. Les ajudes pujaran en 100 euros mensuals (1.200 euros a l'any) si els contractats tenen 45 o més anys, i en 70,83 euros al mes (850 euros a l'any) si són dones.
Les bonificacions pujaran a 4.800 euros a l'any si els contractats tenen paràlisi cerebral, malaltia mental o són discapacitats intel.lectuals amb un grau de minusvalidesa igual o superior al 33%, o si tenen una discapacitat física o sensorial en grau igual o superior al 65%.
13.11.06
El nou Govern avança amb fermesa.
Editorial El Periodico 13 de novembre de 2006.
L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articulistes exposen posicions personals.
Els consells nacionals del PSC, ERC i ICV han aprovat entre divendres i dissabte el pacte que ha de permetre el naixement de l'anomenat Govern d'Entesa Nacional pel Progrés. L'acord s'ha fet en un temps rècord. Avui fa tot just 12 dies de la celebració de les eleccions, que van deixar un panorama molt confús perquè permetien arit- mèticament diverses alternatives de govern. Finalment, s'ha concretat la reedició de l'acord de la legislatura passada. Poc en sabem encara dels continguts i del repartiment de responsabilitats del futur Executiu. La prioritat dels partits en aquest acord han estat fins ara els propòsits i les formes perquè possiblement eren els aspectes que més recels aixecaven en l'opinió pública, i no només a Madrid, sinó també a Catalunya.
Els resultats d'aquestes assemblees de partit no deixen cap escletxa oberta. Els socialistes van fer confiança en el seu primer secretari, José Montilla. Possiblement ho han fet pensant més en el bon resultat de les negociacions i en la seva capacitat d'interlocució amb el PSOE que no pas en els resultats electorals. Com va reconèixer dissabte el mateix Montilla, han quedat força lluny de les expectatives i pot haver estat tant pel record de l'anterior legislatura com pel perfil del candidat, entre d'altres possibilitats.No és freqüent en els líders polítics aquest esperit autocrític. Però tampoc és nou en Montilla. Ja en l'anterior cicle electoral, el primer secretari dels socialistes catalans va demanar al seu partit una redefinició de la seva connexió amb el seu electorat tradicional i, especialment, amb els sectors socials emergents.
També a ERC l'acord de l'Entesa ha obtingut un suport intern pràcticament unànime, desmentint els que han volgut convertir algunes anècdotes en una cosa categòrica. La intervenció de Carod va deixar clar que ni l'acord del 2003 ni l'actual són només el resultat de la conjuntura, sinó que formen part de l'estratègia republicana a mitjà i a llarg termini, tant institucional com ideològica. Tot plegat significa que la fèrria disciplina imposada pel futur president Montilla no ha incomodat excessivament ni les bases socialistes ni els seus socis, amb l'excepció dels quadros d'Iniciativa, recelosos d'assumir la cartera d'Interior. Els partits no seran obstacle per a l'Entesa. Ara és l'hora de plasmar aquest esperit en el programa i en els equips del nou Govern.
L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articulistes exposen posicions personals.
Els consells nacionals del PSC, ERC i ICV han aprovat entre divendres i dissabte el pacte que ha de permetre el naixement de l'anomenat Govern d'Entesa Nacional pel Progrés. L'acord s'ha fet en un temps rècord. Avui fa tot just 12 dies de la celebració de les eleccions, que van deixar un panorama molt confús perquè permetien arit- mèticament diverses alternatives de govern. Finalment, s'ha concretat la reedició de l'acord de la legislatura passada. Poc en sabem encara dels continguts i del repartiment de responsabilitats del futur Executiu. La prioritat dels partits en aquest acord han estat fins ara els propòsits i les formes perquè possiblement eren els aspectes que més recels aixecaven en l'opinió pública, i no només a Madrid, sinó també a Catalunya.
Els resultats d'aquestes assemblees de partit no deixen cap escletxa oberta. Els socialistes van fer confiança en el seu primer secretari, José Montilla. Possiblement ho han fet pensant més en el bon resultat de les negociacions i en la seva capacitat d'interlocució amb el PSOE que no pas en els resultats electorals. Com va reconèixer dissabte el mateix Montilla, han quedat força lluny de les expectatives i pot haver estat tant pel record de l'anterior legislatura com pel perfil del candidat, entre d'altres possibilitats.No és freqüent en els líders polítics aquest esperit autocrític. Però tampoc és nou en Montilla. Ja en l'anterior cicle electoral, el primer secretari dels socialistes catalans va demanar al seu partit una redefinició de la seva connexió amb el seu electorat tradicional i, especialment, amb els sectors socials emergents.
També a ERC l'acord de l'Entesa ha obtingut un suport intern pràcticament unànime, desmentint els que han volgut convertir algunes anècdotes en una cosa categòrica. La intervenció de Carod va deixar clar que ni l'acord del 2003 ni l'actual són només el resultat de la conjuntura, sinó que formen part de l'estratègia republicana a mitjà i a llarg termini, tant institucional com ideològica. Tot plegat significa que la fèrria disciplina imposada pel futur president Montilla no ha incomodat excessivament ni les bases socialistes ni els seus socis, amb l'excepció dels quadros d'Iniciativa, recelosos d'assumir la cartera d'Interior. Els partits no seran obstacle per a l'Entesa. Ara és l'hora de plasmar aquest esperit en el programa i en els equips del nou Govern.
12.11.06
Perquè posem malnoms al Govern de la Generalitat?
El PSC es un Partit Polític municipalista, la nostre força rau en els ajuntaments que governem i en una oposició seriosa en els municipis que no governem, el PSC es un referent nacional i ciutadà.
La bona feina feta durant molts anys per les nostres companyes i companys amb responsabilitats a les cuitats i pobles de Catalunya ens apropa als ciutadans, donant una extraordinària imatge del nostre partit i mantenint un coixí que ens a permès ser la força més potent encara i no governant a la Generalitat durant 23 anys.
Ens alguns municipis ens toca lluitar amb les famoses llistes d’Entesa, paraigües dels amics Comunistes, que han l’aparença de llistes d’independents, ecologistes i diversos grups, normalment rebotats del PSC, intenten i en alguns casos aconsegueixen ocupar un espai electoral que de manera natural ocuparia en PSC, competint per el mateix electorat.
Aquesta mania de posar mals noms a les coses, jo sempre he pensat que no es correcte, si es tracta del Govern de la Generalitat, es tracta d’això i no d’altres denominacions, que Tripartit, Enteses, o Progrés.
Es el Govern de la Generalitat per aquest període, i no considero que prestigií la institució posar noms o malnoms.
També hem de pensar que evidentment estem molt contents i orgullosos de tenir un President com Montilla i defensem aquest període que iniciarem amb la constitució del nou Govern com un període de progrés, de polítiques socials, de gestió eficient i honesta, pro no oblidem d’on venim.
Utilitzar aquest nom, només dona força a aquestes llistes, especialment a Iniciativa i sembla un dels elements pactats, donar aire als companys Comunistes pagant un preu polític amb les nostres agrupacions locals.
La bona feina feta durant molts anys per les nostres companyes i companys amb responsabilitats a les cuitats i pobles de Catalunya ens apropa als ciutadans, donant una extraordinària imatge del nostre partit i mantenint un coixí que ens a permès ser la força més potent encara i no governant a la Generalitat durant 23 anys.
Ens alguns municipis ens toca lluitar amb les famoses llistes d’Entesa, paraigües dels amics Comunistes, que han l’aparença de llistes d’independents, ecologistes i diversos grups, normalment rebotats del PSC, intenten i en alguns casos aconsegueixen ocupar un espai electoral que de manera natural ocuparia en PSC, competint per el mateix electorat.
Aquesta mania de posar mals noms a les coses, jo sempre he pensat que no es correcte, si es tracta del Govern de la Generalitat, es tracta d’això i no d’altres denominacions, que Tripartit, Enteses, o Progrés.
Es el Govern de la Generalitat per aquest període, i no considero que prestigií la institució posar noms o malnoms.
També hem de pensar que evidentment estem molt contents i orgullosos de tenir un President com Montilla i defensem aquest període que iniciarem amb la constitució del nou Govern com un període de progrés, de polítiques socials, de gestió eficient i honesta, pro no oblidem d’on venim.
Utilitzar aquest nom, només dona força a aquestes llistes, especialment a Iniciativa i sembla un dels elements pactats, donar aire als companys Comunistes pagant un preu polític amb les nostres agrupacions locals.
11.11.06
De la Vega reitera que el Govern no acceptarà "intimidacions" en el procés de pau i censura l'actitud del PP
AGÈNCIES
MAÓ
La vicepresidenta primera del Govern, María Teresa Fernández de la Vega, ha declarat que l'Executiu seguirà treballant per la pau sense "canviar de rumb" i sense moure's "ni un mil·límetre" de les regles del joc fixades, per això, ha insistit, no acceptarà "intimidacions, coaccions o xantatge".
La dirigent socialista ha realitzat aquesta advertència a Maó (Menorca), com a resposta als últims incidents al País Basc. "Es pot dir més alt, però no més clar. No acceptarem mai intimidacions, coaccions o xantatges de ningú", ha afegit.
"Els ciutadans saben que el Govern treballa per la desaparició definitiva de la violència, sense moure's ni un mil·límetre de les regles de joc que hem fixat, sense sobrepassar ni un mil·límetre la llei, el Dret i les regles de joc d'una societat democràtica", ha destacat.
Crítiques al PPDe la Vega ha recriminat al PP que no "s'acontenta" "negant" el seu suport al Govern a Espanya i al Parlament europeu, sinó que, a més, "recargola la realitat fins a convertir-la en un miratge". "¿Es pot ser més traïdorament deslleial, tan vergonyosament maldient", s'ha preguntat.
Per a la política del PSOE, el principal partit de l'oposició "organitza tot el soroll de què és capaç, sembra la confusió i, si és necessari, recorre a l'engany". "Ni a l'oposició ni al Govern s'hi val tot. Els interessos d'Espanya i els espanyols estan per sobre dels particulars", ha subratllat.
Així mateix, ha lamentat que el PP no tingui "la generositat i la consciència democràtiques necessàries" per igualar-se al PSOE, que va recolzar el Govern quan, segons ha dit De la Vega, Mariano Rajoy "acostava presos a Euskadi". "Sabíem que el principal era aconseguir la pau, i no pensàvem a qui s'atribuiria després el mèrit. Perquè la pau és de tots, i només és possible amb tots", ha acabat dient.
MAÓ
La vicepresidenta primera del Govern, María Teresa Fernández de la Vega, ha declarat que l'Executiu seguirà treballant per la pau sense "canviar de rumb" i sense moure's "ni un mil·límetre" de les regles del joc fixades, per això, ha insistit, no acceptarà "intimidacions, coaccions o xantatge".
La dirigent socialista ha realitzat aquesta advertència a Maó (Menorca), com a resposta als últims incidents al País Basc. "Es pot dir més alt, però no més clar. No acceptarem mai intimidacions, coaccions o xantatges de ningú", ha afegit.
"Els ciutadans saben que el Govern treballa per la desaparició definitiva de la violència, sense moure's ni un mil·límetre de les regles de joc que hem fixat, sense sobrepassar ni un mil·límetre la llei, el Dret i les regles de joc d'una societat democràtica", ha destacat.
Crítiques al PPDe la Vega ha recriminat al PP que no "s'acontenta" "negant" el seu suport al Govern a Espanya i al Parlament europeu, sinó que, a més, "recargola la realitat fins a convertir-la en un miratge". "¿Es pot ser més traïdorament deslleial, tan vergonyosament maldient", s'ha preguntat.
Per a la política del PSOE, el principal partit de l'oposició "organitza tot el soroll de què és capaç, sembra la confusió i, si és necessari, recorre a l'engany". "Ni a l'oposició ni al Govern s'hi val tot. Els interessos d'Espanya i els espanyols estan per sobre dels particulars", ha subratllat.
Així mateix, ha lamentat que el PP no tingui "la generositat i la consciència democràtiques necessàries" per igualar-se al PSOE, que va recolzar el Govern quan, segons ha dit De la Vega, Mariano Rajoy "acostava presos a Euskadi". "Sabíem que el principal era aconseguir la pau, i no pensàvem a qui s'atribuiria després el mèrit. Perquè la pau és de tots, i només és possible amb tots", ha acabat dient.
10.11.06
“Demanem a CiU que desautoritzi les manifestacions que s´estan convocant.
No és moment de radicalitzar la política del país”
Zaragoza afirma que “ens agradaria comptar amb la col·laboració de CiU” per als grans temes d´aquesta legislatura, i acusa la federació de “actuar per interessos de partit”
El secretari d´Organització del PSC, José Zaragoza, ha demanat avui a CiU que “no es radicalitzi” i que es desmarqui i “desautoritzi les manifestacions que s´estan convocant” contra el Govern d´Entesa. “No és moment de radicalitzar la política del país”, ha afegit Zaragoza, que s´ha mostrat confiat que “Mas, Duran, Puig i Madí diran que no donaran suport a aquestes manifestacions i estem convençuts que no hi assistiran”.
El dirigent socialista ha recordat que “en els 23 anys en què va governar CiU mai ningú es va manifestar en contra dels resultats d´unes eleccions”. “No és moment de radicalitzar la política del país”, ha advertit Zaragoza. “Mantenir les formes és molt important en democràcia”, ha afegit.Mà estesa a CiU Zaragoza ha explicat que “ens agradaria comptar amb la col·laboració de CiU” per als grans temes d´aquesta legislatura. “No som els socialistes els qui hem rebutjat mai aquesta col·laboració: sempre hem tingut la mà estesa, al Parlament i al Congrés dels Diputats”, ha dit.
Per això, ha demanat que “CiU no faci veure que està arraconada parlamentàriament” i “que no es diguin contínuament coses contradictòries”. Concretament, Zaragoza s´ha referit al fet que CiU retirés fa dues setmanes l´esmena a la totalitat dels Pressupostos Generals de l´Estat i ara es plantegi presentar una esmena de veto al Senat. El dirigent socialista ha arribat a la conclusió que “o el que va dir Duran Lleida fa dues setmanes per retirar l´esmena no era veritat, o és que en realitat CiU no pensa en l´interès dels ciutadans, sinó que actua per interessos de partit”.
Zaragoza afirma que “ens agradaria comptar amb la col·laboració de CiU” per als grans temes d´aquesta legislatura, i acusa la federació de “actuar per interessos de partit”
El secretari d´Organització del PSC, José Zaragoza, ha demanat avui a CiU que “no es radicalitzi” i que es desmarqui i “desautoritzi les manifestacions que s´estan convocant” contra el Govern d´Entesa. “No és moment de radicalitzar la política del país”, ha afegit Zaragoza, que s´ha mostrat confiat que “Mas, Duran, Puig i Madí diran que no donaran suport a aquestes manifestacions i estem convençuts que no hi assistiran”.
El dirigent socialista ha recordat que “en els 23 anys en què va governar CiU mai ningú es va manifestar en contra dels resultats d´unes eleccions”. “No és moment de radicalitzar la política del país”, ha advertit Zaragoza. “Mantenir les formes és molt important en democràcia”, ha afegit.Mà estesa a CiU Zaragoza ha explicat que “ens agradaria comptar amb la col·laboració de CiU” per als grans temes d´aquesta legislatura. “No som els socialistes els qui hem rebutjat mai aquesta col·laboració: sempre hem tingut la mà estesa, al Parlament i al Congrés dels Diputats”, ha dit.
Per això, ha demanat que “CiU no faci veure que està arraconada parlamentàriament” i “que no es diguin contínuament coses contradictòries”. Concretament, Zaragoza s´ha referit al fet que CiU retirés fa dues setmanes l´esmena a la totalitat dels Pressupostos Generals de l´Estat i ara es plantegi presentar una esmena de veto al Senat. El dirigent socialista ha arribat a la conclusió que “o el que va dir Duran Lleida fa dues setmanes per retirar l´esmena no era veritat, o és que en realitat CiU no pensa en l´interès dels ciutadans, sinó que actua per interessos de partit”.
7.11.06
Surt el sol a la caverna.
Joan Barril. Publicat a El Periodico de Catalunya. 7 de novembre de 2006.
El meu despertar és ara més benigne. Fa fred, però ja no és de nit. A la vora del quiosc, una petita tertúlia de gent antiga, d'aquells que encara preferim les notícies de paper de pagament per sobre dels rumors gratuïts.
Es comenta que ja hi ha Govern i que un diari arriba tard perquè l'envien a imprimir molt lluny. De la premsa diària es passa a parlar dels llibres eterns. Un parroquià li recomana al quiosquer que llegeixi El Banquet, de Plató. Amb aquests consells literaris de tan alt calibre, el nou dia em porta fins a Buenos Aires, aquell lloc on a les llibreries de vell s'hi apilaven les precioses biblioteques que els intel.lectuals argentins havien hagut de vendre per necessitat durant la crisi de Menem.
En lloc de novetats, que aquelles sempre eren massa cares, s'oferien als aparadors de Corrientes El Decameró, El comte de Montecristo, les obres de Shakespeare i, molt probablement, aquell Banquet en què Sòcrates i els seus amics parlen sobre l'amor. El més sorprenent d'aquesta conversa matutina no és haver llegit una obra clàssica i difícil, sinó la naturalitat amb què s'ha insistit en aquesta recomanació. Aquests dies de tardor en què les paraules són lleugeres i gasoses, reconforta saber que fa 2.500 anys algú es va prendre la molèstia de pensar i d'escriure perquè contrastéssim la nostra vida a la llum dels sentits.
M'acomiado d'aquests amics efímers que reparteixen filosofia clàssica com qui reparteix els dònuts frescos de cada matí. Deixo els diaris del dia i abans de llegir-los m'acosto a Plató. Encadenat a la caverna, veig com van passant ombres que es reflecteixen a la paret. Al món de les idees, aquestes ombres han estat durant molts anys l'única realitat possible: sempre manaven els mateixos i ens feia por acostar- nos a la llum real. Avui dia les coses són diferents. La segona oportunitat impedeix caure en els errors dels aprenents atabalats. Governant no hi ha Govern: es fa Govern al manar.
Les ràdios comencen a tocar a morts. Ens queda Plató, aquell filòsof que, segons relatava Diògenes Laerci, en el curs de la seva vida ningú el va veure riure mai.La història amb retardAvegades val la pena viure alguns anys més per arribar a experimentar les sorpreses històriques. Si la vida fos un vídeo --o un DVD, que és el que ara mola--, es veuria que el 1986, l'any de l'OTAN, no hi havia grans expectatives de canvi.
Catalunya estava dividida en funció d'una banca i d'una querella. La puresa de sang i el clientelisme, l'anomenat desencant i el jacobinisme socialista formaven part del paisatge. ¿Com s'hauria viscut 20 anys enrere un Govern presidit per un cordovès de Cornellà, investit amb vots independentistes, amb un alt compromís social i amb aspectes tan sensibles com la seguretat i l'habitatge en mans de l'anomenada esquerra transformadora? Això comença ara. Tot s'aprèn. La coalició tenaç i l'oposició penitencial. És així com les nacions es mantenen vives.
Fatalitat
Ens toca fer alguna cosa amb la qual no estem d'acord. Una conversa, un plet, una advertència. Algú a qui sempre vam voler protegir sortirà perjudicat per una decisió de la qual no ens podem desvincular. Entre la necessitat i la vilesa, assistim al naixement d'un dolor que arribarà més enllà de la nostra mort.
El meu despertar és ara més benigne. Fa fred, però ja no és de nit. A la vora del quiosc, una petita tertúlia de gent antiga, d'aquells que encara preferim les notícies de paper de pagament per sobre dels rumors gratuïts.
Es comenta que ja hi ha Govern i que un diari arriba tard perquè l'envien a imprimir molt lluny. De la premsa diària es passa a parlar dels llibres eterns. Un parroquià li recomana al quiosquer que llegeixi El Banquet, de Plató. Amb aquests consells literaris de tan alt calibre, el nou dia em porta fins a Buenos Aires, aquell lloc on a les llibreries de vell s'hi apilaven les precioses biblioteques que els intel.lectuals argentins havien hagut de vendre per necessitat durant la crisi de Menem.
En lloc de novetats, que aquelles sempre eren massa cares, s'oferien als aparadors de Corrientes El Decameró, El comte de Montecristo, les obres de Shakespeare i, molt probablement, aquell Banquet en què Sòcrates i els seus amics parlen sobre l'amor. El més sorprenent d'aquesta conversa matutina no és haver llegit una obra clàssica i difícil, sinó la naturalitat amb què s'ha insistit en aquesta recomanació. Aquests dies de tardor en què les paraules són lleugeres i gasoses, reconforta saber que fa 2.500 anys algú es va prendre la molèstia de pensar i d'escriure perquè contrastéssim la nostra vida a la llum dels sentits.
M'acomiado d'aquests amics efímers que reparteixen filosofia clàssica com qui reparteix els dònuts frescos de cada matí. Deixo els diaris del dia i abans de llegir-los m'acosto a Plató. Encadenat a la caverna, veig com van passant ombres que es reflecteixen a la paret. Al món de les idees, aquestes ombres han estat durant molts anys l'única realitat possible: sempre manaven els mateixos i ens feia por acostar- nos a la llum real. Avui dia les coses són diferents. La segona oportunitat impedeix caure en els errors dels aprenents atabalats. Governant no hi ha Govern: es fa Govern al manar.
Les ràdios comencen a tocar a morts. Ens queda Plató, aquell filòsof que, segons relatava Diògenes Laerci, en el curs de la seva vida ningú el va veure riure mai.La història amb retardAvegades val la pena viure alguns anys més per arribar a experimentar les sorpreses històriques. Si la vida fos un vídeo --o un DVD, que és el que ara mola--, es veuria que el 1986, l'any de l'OTAN, no hi havia grans expectatives de canvi.
Catalunya estava dividida en funció d'una banca i d'una querella. La puresa de sang i el clientelisme, l'anomenat desencant i el jacobinisme socialista formaven part del paisatge. ¿Com s'hauria viscut 20 anys enrere un Govern presidit per un cordovès de Cornellà, investit amb vots independentistes, amb un alt compromís social i amb aspectes tan sensibles com la seguretat i l'habitatge en mans de l'anomenada esquerra transformadora? Això comença ara. Tot s'aprèn. La coalició tenaç i l'oposició penitencial. És així com les nacions es mantenen vives.
Fatalitat
Ens toca fer alguna cosa amb la qual no estem d'acord. Una conversa, un plet, una advertència. Algú a qui sempre vam voler protegir sortirà perjudicat per una decisió de la qual no ens podem desvincular. Entre la necessitat i la vilesa, assistim al naixement d'un dolor que arribarà més enllà de la nostra mort.
5.11.06
Ningú no farà més per les Catalanes i per els Catalans.
Jose Montilla es el nostre President, finalment sembla que Esquerra Republicana de Catalunya ha entès que la millor opció, la més clara i la única realment coherent es donar suport a Jose Montilla com President de la Generalitat.
Hem d’estar feliços, no només nosaltres com a militants o simpatitzants del Partit dels Socialistes de Catalunya, també totes les ciutadanes i ciutadans de Catalunya, un govern d’esquerres garanteix unes polítiques socials realment necessàries.
A Catalunya venim de 23 anys de govern de dretes, aquests tres anys de govern d’esquerres hem iniciat un camí molt difícil, pro al mateix tems necessari, la reforma de l’Estatut, complicada, molt dura per l’oposició dels amics de PP, i amb la complicitat de CIU.
Tres anys que han servit per reduir d’una manera impressionant l’endeutament de la Generalitat, el candidat Mas havia deixat més de 1.200 Milions d’Euros en deutes, no ens hem d’estranyar, va aconseguir arruïnar l’empresa d’ascensors del seu pare, l’empresa del secretari de Jordi Pujol i si el deixem arruïnaria el nostre País.
Tenim quatre anys per demostrar a les ciutadanes i ciutadans que han votat a Jose Montilla i evidentment al PSC, que tenian raó, que es la millor opció i que Catalunya serà l’orgull de tothom, els demés no tenen a Montilla i nosaltres si.
Jose Montilla, estem amb tu, estem convençuts de que seràs el millor President de la Generalitat que el nostre País a tingut mai, set gira feina i ens tens a tots nosaltres per ajudar a que els nostres objectius de millora social, de gestió i de transparència, siguin evidents per a les ciutadanes i ciutadans de Catalunya.
Pepe, President, felicitats i un peto dels militants de Pallejà, ets el millor.
Hem d’estar feliços, no només nosaltres com a militants o simpatitzants del Partit dels Socialistes de Catalunya, també totes les ciutadanes i ciutadans de Catalunya, un govern d’esquerres garanteix unes polítiques socials realment necessàries.
A Catalunya venim de 23 anys de govern de dretes, aquests tres anys de govern d’esquerres hem iniciat un camí molt difícil, pro al mateix tems necessari, la reforma de l’Estatut, complicada, molt dura per l’oposició dels amics de PP, i amb la complicitat de CIU.
Tres anys que han servit per reduir d’una manera impressionant l’endeutament de la Generalitat, el candidat Mas havia deixat més de 1.200 Milions d’Euros en deutes, no ens hem d’estranyar, va aconseguir arruïnar l’empresa d’ascensors del seu pare, l’empresa del secretari de Jordi Pujol i si el deixem arruïnaria el nostre País.
Tenim quatre anys per demostrar a les ciutadanes i ciutadans que han votat a Jose Montilla i evidentment al PSC, que tenian raó, que es la millor opció i que Catalunya serà l’orgull de tothom, els demés no tenen a Montilla i nosaltres si.
Jose Montilla, estem amb tu, estem convençuts de que seràs el millor President de la Generalitat que el nostre País a tingut mai, set gira feina i ens tens a tots nosaltres per ajudar a que els nostres objectius de millora social, de gestió i de transparència, siguin evidents per a les ciutadanes i ciutadans de Catalunya.
Pepe, President, felicitats i un peto dels militants de Pallejà, ets el millor.
3.11.06
CIU fracasa en su objetivo de impedir un gobierno de izquierdas.
Montilla expresa la voluntad "de contribuir a la formación de un gobierno catalanista y de progreso, que despliegue el Estatuto y capaz de desarrollar las políticas sociales a las que nos hemos comprometido a lo largo de la campaña"
El candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat, José Montilla, ha afirmado esta noche que "la victoria de CIU en votos y en escaños no esconde su rotundo fracaso en el intento de convertir estas elecciones en un referéndum contra el gobierno catalanista y de izquierdas".
Con el escrutinio prácticamente acabado, Montilla ha destacado que "ninguna fuerza política tiene el apoyo suficiente por garantizar la formación de un nuevo gobierno. Es hora, pues, de dialogar y de pactar".
Montilla ha felicitado ICV-EUiA por los resultados obtenidos, que ponen de manifiesto que "el gobierno de Catalunya, formado por el PSC y ICV-EUiA ha obtenido más apoyo que la principal fuerza de la oposición".
El líder socialista también ha saludado el resultado logrado por ERC, que "pone de relieve la derrota de los que habían planteado estas elecciones como referéndum en contra del Gobierno catalanista y de izquierdas".
El candidato socialista ha reconocido "un retroceso del PSC", y ha señalado, entre los posibles motivos, "algunos errores que hemos podido cometer estos últimos años, el final precipitado de la legislatura y quizás también el poco tiempo que hemos tenido para popularizar un nuevo candidato".
Gobierno catalanista y de progreso Montilla ha manifestado la voluntad del PSC de contribuir "a la formación de un gobierno catalanista y de progreso, un gobierno con sólida base parlamentaria que despliegue el Estatuto, poniéndolo al servicio de la gente y capaz de desarrollar las ambiciosas políticas sociales a las que nos hemos comprometido a lo largo de la campaña". "Me pondré a partir de ahora mismo a trabajar por hacerlo posible", ha añadido.
El candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat, José Montilla, ha afirmado esta noche que "la victoria de CIU en votos y en escaños no esconde su rotundo fracaso en el intento de convertir estas elecciones en un referéndum contra el gobierno catalanista y de izquierdas".
Con el escrutinio prácticamente acabado, Montilla ha destacado que "ninguna fuerza política tiene el apoyo suficiente por garantizar la formación de un nuevo gobierno. Es hora, pues, de dialogar y de pactar".
Montilla ha felicitado ICV-EUiA por los resultados obtenidos, que ponen de manifiesto que "el gobierno de Catalunya, formado por el PSC y ICV-EUiA ha obtenido más apoyo que la principal fuerza de la oposición".
El líder socialista también ha saludado el resultado logrado por ERC, que "pone de relieve la derrota de los que habían planteado estas elecciones como referéndum en contra del Gobierno catalanista y de izquierdas".
El candidato socialista ha reconocido "un retroceso del PSC", y ha señalado, entre los posibles motivos, "algunos errores que hemos podido cometer estos últimos años, el final precipitado de la legislatura y quizás también el poco tiempo que hemos tenido para popularizar un nuevo candidato".
Gobierno catalanista y de progreso Montilla ha manifestado la voluntad del PSC de contribuir "a la formación de un gobierno catalanista y de progreso, un gobierno con sólida base parlamentaria que despliegue el Estatuto, poniéndolo al servicio de la gente y capaz de desarrollar las ambiciosas políticas sociales a las que nos hemos comprometido a lo largo de la campaña". "Me pondré a partir de ahora mismo a trabajar por hacerlo posible", ha añadido.
1.11.06
1 de novembre a Pallejà, una festa democràtica.
Fa anys que hem dedico a aquests entreteniments peculiars de la política, no obstant i encara que ja tenim una edat, el dia electoral sempre hem genera unes sensacions molt especials. Per mi es un dia on els carrers son mes silenciosos, on saludem a més veïns, tenim un somriure més fàcil, etc.
D'ença que soc responsable d’aquesta agrupació, sempre he trames als nostres militants una obsessió per el respecte de les normes de convivència polítiques, respecte per el treball i l’opinió de les dones i homes que possiblement equivocats defensen una formació política que no és la nostra.
Es difícil fer respectar aquests valors, que jo considero inseparables de la vida política sana, quant observem als altres partits del municipi com fam trampes, com incompleixen la llei, o com menyspreant l’esforç del nostre partit per una campanya electoral neta, arranquen cartell, manipulen pancartes, etc.
Convergència aprofita els darrers dies de campanya per repartit el suposat butlletí municipal, revista tipus NODO dels tardopallejanencs més integres, evidentment pagada per totes les veïnes i veïns de Pallejà.
Esquerra Republicana es dedica a tapar de manera sistemàtica tots en cartell del PSC i molt especialment amb una papereta editada per l’ocasió el nostre logotip, deu portar algun mal record per a ells aquestes sigles.
Aquesta cosa rara denominada Ciutadans de Catalunya, també es dedica a tapar els cartells electorals del PSC, demostrant això si un respecte escrupulós per els de CIU, que curiós. El companys d’Iniciativa per Catalunya reparteixen la seva publicitat el dia 31, dia de reflexió, i no els diguis res, que sembla que ells estan per sobre de tot.
En fi, que ens agafen ganes de “tirarnos al monte” pro som gent assenyada, demòcrates i seriosos, per tot això seguirem predicant en el desert del respecte al comportament polític correcte.
D'ença que soc responsable d’aquesta agrupació, sempre he trames als nostres militants una obsessió per el respecte de les normes de convivència polítiques, respecte per el treball i l’opinió de les dones i homes que possiblement equivocats defensen una formació política que no és la nostra.
Es difícil fer respectar aquests valors, que jo considero inseparables de la vida política sana, quant observem als altres partits del municipi com fam trampes, com incompleixen la llei, o com menyspreant l’esforç del nostre partit per una campanya electoral neta, arranquen cartell, manipulen pancartes, etc.
Convergència aprofita els darrers dies de campanya per repartit el suposat butlletí municipal, revista tipus NODO dels tardopallejanencs més integres, evidentment pagada per totes les veïnes i veïns de Pallejà.
Esquerra Republicana es dedica a tapar de manera sistemàtica tots en cartell del PSC i molt especialment amb una papereta editada per l’ocasió el nostre logotip, deu portar algun mal record per a ells aquestes sigles.
Aquesta cosa rara denominada Ciutadans de Catalunya, també es dedica a tapar els cartells electorals del PSC, demostrant això si un respecte escrupulós per els de CIU, que curiós. El companys d’Iniciativa per Catalunya reparteixen la seva publicitat el dia 31, dia de reflexió, i no els diguis res, que sembla que ells estan per sobre de tot.
En fi, que ens agafen ganes de “tirarnos al monte” pro som gent assenyada, demòcrates i seriosos, per tot això seguirem predicant en el desert del respecte al comportament polític correcte.
El nou Govern administrarà un pressupost superior al de Xile
• La Generalitat ha passat de gestionar 18.628 milions el 2003 a 29.689 milions actualment
• La part del lleó se l'emporten les despeses de caràcter social, que sumen el 46,2% del total
El Govern català que sorgeixi de les eleccions d'avui administrarà 29.689 milions d'euros (gairebé cinc bilions de pessetes), que és el que pugen els pressupostos de la Generalitat per al 2006 i que seran prorrogats per a l'any que ve, a l'espera que el Parlament n'aprovi un de nou.
Aquesta quantitat és la millor prova de la importància de l'Administració catalana i del que s'hi juga en aquestes eleccions.Per fer-nos-en una idea, Xile, amb més del doble de població que Catalunya (16 milions d'habitants enfront de 7 milions), disposa aquest any d'un pressupost inferior: 19.731 milions d'euros. I es tracta d'un Estat amb despeses en defensa, relacions exteriors i infraestructures d'interès general que la Generalitat no ha d'afrontar. El pressupost català és superior també als de Singapur, Hong Kong, Croàcia, Ucraïna i Eslovènia.
Una altra dada. Andalusia, amb un milió d'habitants més que Catalunya, disposa d'un pressupost de 27.378 milions, encara que no es pot fer una comparació al 100%, perquè l'andalús incorpora menys entitats i empreses públiques que no pas el català. Els pressupostos generals de l'Estat, finalment, preveuen una despesa el 2006 de 301.488 milions d'euros.
112. PRESSUPOSTOS
Aquells 29.689 milions es corresponen a tot el holding públic, ja que inclouen la Generalitat pròpiament dita (els diferents departaments del Govern, els òrgans superiors --Parlament, Sindicatura de Comptes, Síndic de Greuges, CAC, etcètera--), més les entitats au- tònomes administratives i de dret públic, els ens de la Seguretat Social, les societats mercantils, els consorcis, les fundacions... En total, són 112 pressupostos diferents (23 més que el 2003). El pressupost estricte de la Generalitat puja a 23.924 milions d'euros.
Els ingressos de la Generalitat procedeixen, en un 53,8%, de l'esforç fiscal dels catalans; en un 22%, de transferències de l'Estat (fons de suficiència, finançament dels ens locals, Mossos d'Esquadra...); en un 8%, de la prestació de serveis i vendes; en un 6%, de l'endeutament, i en un 10%, dels ingressos financers de les entitats públiques.
En els 29.689 milions de despesa s'hi han de distingir dos paquets: despeses no financeres i despeses financeres. Les no financeres ascendeixen a 27.200 milions d'euros. D'aquestes últimes, les més importants són:Despeses de personal (nòmines i cotitzacions). Sumen aquest any 6.600 milions d'euros.Compra de béns i serveis (lloguer, material fungible, telèfon, llum...). 6.500 milions.Transferències a tercers (subvencions d'activitats del sector privat i públic aliè a la Generalitat, incloent-hi els fons de l'Estat als ens locals). 8.500 milions d'euros. D'a- quests, 1.000 milions van als concerts educatius.
Inversions. 4.800 milions (4.000 milions en inversions pròpies i la resta a través de subvencions a tercers).Per finalitats, la part del lleó de la despesa (des de les inversions fins als salaris, passant per subvencions, lloguers, compres, etcètera) se l'emporten els serveis i béns de caràcter social, amb 13.722,5 milions d'euros (el 46,2% del total), dels quals 7.944 milions són per a salut; 4.998 milions, per a educació; 393 milions, per a habitatge i urbanisme; 350 milions, per a cultura i esports; 27 milions, per a la difusió de la llengua catalana, i 8 milions més, per a consum.
En segon lloc figuren els serveis i béns públics de caràcter econòmic, amb 5.294,5 milions (el 17,8%), dels quals 2.800 milions són per a transports (carreteres, ferrocarril i ports); 846 milions per a la societat de la informació i del coneixement i telecomunicacions (inclou la ràdio i televisió públiques); 600 milions per al cicle de l'aigua, i 316 milions d'euros per afrontar altres actuacions ambientals.
Després apareixen el suport financer als ens locals (2.798,5 milions, el 9,4%); el funcionament de les institucions i Administració general (2.036,2 milions d'euros, el 6,9%); la protecció i promoció social (1.708,7 milions, el 5,85%); la jus- tícia, seguretat i relacions exteriors (1.465,5 milions, el 4,9%); el foment i regulació dels sectors productius (1.448,4 milions, el 4,9%), i el pagament del deute (1.123 milions, el 3,8%).
L'evolució pressupostària al llarg dels últims anys reflecteix un salt espectacular: 18.628 milions el 2003; 22.471 milions (un 20,6% més) el 2004; 26.501 milions (un 17,9% més) el 2005, i 29.689 milions (un 12% més) el 2006. Encara que aquest 12% s'ha de matisar: si s'elimina l'efecte provocat per l'ampliació de l'àmbit pressupostari (entitats, consorcis i fundacions que abans no formaven part del pressupost consolidat), i l'increment puntual d'alguns ingressos finalistes de l'Estat, s'hauria de fixar en un 8,2% més.
En qualsevol cas, molt lluny del primer pressupost de la Generalitat (1980), de tan sols 41,9 milions d'euros, quan gairebé no hi havia competències per administrar. El 1986 es va arribar fins als 2.711,6 milions d'euros; el 1992, fins als 8.492,1, i el 1997, fins als 11.476,6 milions.
• La part del lleó se l'emporten les despeses de caràcter social, que sumen el 46,2% del total
El Govern català que sorgeixi de les eleccions d'avui administrarà 29.689 milions d'euros (gairebé cinc bilions de pessetes), que és el que pugen els pressupostos de la Generalitat per al 2006 i que seran prorrogats per a l'any que ve, a l'espera que el Parlament n'aprovi un de nou.
Aquesta quantitat és la millor prova de la importància de l'Administració catalana i del que s'hi juga en aquestes eleccions.Per fer-nos-en una idea, Xile, amb més del doble de població que Catalunya (16 milions d'habitants enfront de 7 milions), disposa aquest any d'un pressupost inferior: 19.731 milions d'euros. I es tracta d'un Estat amb despeses en defensa, relacions exteriors i infraestructures d'interès general que la Generalitat no ha d'afrontar. El pressupost català és superior també als de Singapur, Hong Kong, Croàcia, Ucraïna i Eslovènia.
Una altra dada. Andalusia, amb un milió d'habitants més que Catalunya, disposa d'un pressupost de 27.378 milions, encara que no es pot fer una comparació al 100%, perquè l'andalús incorpora menys entitats i empreses públiques que no pas el català. Els pressupostos generals de l'Estat, finalment, preveuen una despesa el 2006 de 301.488 milions d'euros.
112. PRESSUPOSTOS
Aquells 29.689 milions es corresponen a tot el holding públic, ja que inclouen la Generalitat pròpiament dita (els diferents departaments del Govern, els òrgans superiors --Parlament, Sindicatura de Comptes, Síndic de Greuges, CAC, etcètera--), més les entitats au- tònomes administratives i de dret públic, els ens de la Seguretat Social, les societats mercantils, els consorcis, les fundacions... En total, són 112 pressupostos diferents (23 més que el 2003). El pressupost estricte de la Generalitat puja a 23.924 milions d'euros.
Els ingressos de la Generalitat procedeixen, en un 53,8%, de l'esforç fiscal dels catalans; en un 22%, de transferències de l'Estat (fons de suficiència, finançament dels ens locals, Mossos d'Esquadra...); en un 8%, de la prestació de serveis i vendes; en un 6%, de l'endeutament, i en un 10%, dels ingressos financers de les entitats públiques.
En els 29.689 milions de despesa s'hi han de distingir dos paquets: despeses no financeres i despeses financeres. Les no financeres ascendeixen a 27.200 milions d'euros. D'aquestes últimes, les més importants són:Despeses de personal (nòmines i cotitzacions). Sumen aquest any 6.600 milions d'euros.Compra de béns i serveis (lloguer, material fungible, telèfon, llum...). 6.500 milions.Transferències a tercers (subvencions d'activitats del sector privat i públic aliè a la Generalitat, incloent-hi els fons de l'Estat als ens locals). 8.500 milions d'euros. D'a- quests, 1.000 milions van als concerts educatius.
Inversions. 4.800 milions (4.000 milions en inversions pròpies i la resta a través de subvencions a tercers).Per finalitats, la part del lleó de la despesa (des de les inversions fins als salaris, passant per subvencions, lloguers, compres, etcètera) se l'emporten els serveis i béns de caràcter social, amb 13.722,5 milions d'euros (el 46,2% del total), dels quals 7.944 milions són per a salut; 4.998 milions, per a educació; 393 milions, per a habitatge i urbanisme; 350 milions, per a cultura i esports; 27 milions, per a la difusió de la llengua catalana, i 8 milions més, per a consum.
En segon lloc figuren els serveis i béns públics de caràcter econòmic, amb 5.294,5 milions (el 17,8%), dels quals 2.800 milions són per a transports (carreteres, ferrocarril i ports); 846 milions per a la societat de la informació i del coneixement i telecomunicacions (inclou la ràdio i televisió públiques); 600 milions per al cicle de l'aigua, i 316 milions d'euros per afrontar altres actuacions ambientals.
Després apareixen el suport financer als ens locals (2.798,5 milions, el 9,4%); el funcionament de les institucions i Administració general (2.036,2 milions d'euros, el 6,9%); la protecció i promoció social (1.708,7 milions, el 5,85%); la jus- tícia, seguretat i relacions exteriors (1.465,5 milions, el 4,9%); el foment i regulació dels sectors productius (1.448,4 milions, el 4,9%), i el pagament del deute (1.123 milions, el 3,8%).
L'evolució pressupostària al llarg dels últims anys reflecteix un salt espectacular: 18.628 milions el 2003; 22.471 milions (un 20,6% més) el 2004; 26.501 milions (un 17,9% més) el 2005, i 29.689 milions (un 12% més) el 2006. Encara que aquest 12% s'ha de matisar: si s'elimina l'efecte provocat per l'ampliació de l'àmbit pressupostari (entitats, consorcis i fundacions que abans no formaven part del pressupost consolidat), i l'increment puntual d'alguns ingressos finalistes de l'Estat, s'hauria de fixar en un 8,2% més.
En qualsevol cas, molt lluny del primer pressupost de la Generalitat (1980), de tan sols 41,9 milions d'euros, quan gairebé no hi havia competències per administrar. El 1986 es va arribar fins als 2.711,6 milions d'euros; el 1992, fins als 8.492,1, i el 1997, fins als 11.476,6 milions.
31.10.06
decidir si les polítiques de la Generalitat adopten un sentit conservador o un sentit progressista
El candidat socialista recorda que "la Generalitat té un pressupost molt elevat, i competències en temes que afecten directament la vida quotidiana dels ciutadans, com l´habitatge, el suport a les famílies, la seguretat o la cultura"
El candidat del PSC a la presidencia de la Generalitat, José Montilla, ha fet avui una crida a participar en les eleccions que se celebren demà passat. Montilla ha destacat que “són unes eleccions molt importants” per decidir si les polítiques en què la Generalitat té competències adopten un sentit conservador o un sentit progressista. El candidat socialista ha afirmat en una entrevista a Radio TeleTaxi que “es pot decidir en un sentit progressista, o pot haver un pas enrere si guanyen posicions conservadores, de la dreta”.“Si volem un govern progressista, fort, sòlid, seriós, rigorós, això és el que representen el PSC i el seu candidat”, ha dit Montilla. “Volem un govern que sumi, que governi pensant en tots, i també governi amb els ajuntaments, com ha fet el de Pasqual Maragall, i no va fer CiU, que els veia com una administració per competir, i no amb qui treballar plegats”, ha afegit. Montilla ha assegurat que “a l´hora de defensar els interessos de Catalunya ningú ens guanyarà”. El candidat socialista ha recordat que “la Generalitat té un pressupost important i competències en polítiques que afecten directament la vida quotidiana dels ciutadans, com l´habitatge, el suport a les famílies, la seguretat o la cultura”. Per això ha advertit que “fa dècades que la gent tenia la sensació que les eleccions importants eren les generals, però ara això ja és passat” , gràcies amb ampliacions del marc de l´autogovern que s´han aconseguit, per exemple, amb l´aprovació de l´Estatut.
El candidat del PSC a la presidencia de la Generalitat, José Montilla, ha fet avui una crida a participar en les eleccions que se celebren demà passat. Montilla ha destacat que “són unes eleccions molt importants” per decidir si les polítiques en què la Generalitat té competències adopten un sentit conservador o un sentit progressista. El candidat socialista ha afirmat en una entrevista a Radio TeleTaxi que “es pot decidir en un sentit progressista, o pot haver un pas enrere si guanyen posicions conservadores, de la dreta”.“Si volem un govern progressista, fort, sòlid, seriós, rigorós, això és el que representen el PSC i el seu candidat”, ha dit Montilla. “Volem un govern que sumi, que governi pensant en tots, i també governi amb els ajuntaments, com ha fet el de Pasqual Maragall, i no va fer CiU, que els veia com una administració per competir, i no amb qui treballar plegats”, ha afegit. Montilla ha assegurat que “a l´hora de defensar els interessos de Catalunya ningú ens guanyarà”. El candidat socialista ha recordat que “la Generalitat té un pressupost important i competències en polítiques que afecten directament la vida quotidiana dels ciutadans, com l´habitatge, el suport a les famílies, la seguretat o la cultura”. Per això ha advertit que “fa dècades que la gent tenia la sensació que les eleccions importants eren les generals, però ara això ja és passat” , gràcies amb ampliacions del marc de l´autogovern que s´han aconseguit, per exemple, amb l´aprovació de l´Estatut.
29.10.06
La Asociación de Victimas del Terrorismo en manos de un personaje dantesco.
El patético responsable de la Asociación Española de Victimas del Terrorismo esta perdiendo el control de su juguete, este personaje impresentable, totalmente mediatizado y agradecido al Partido Popular que le ha alimentado de manera copiosa durante los últimos años, intenta seguir insultando a la memoria de las victimas.
Alcaraz, de profesión peluquero, consiguió el control de la Asociación de Victimas del Terrorismo de la mano de otro personaje nefasto, el Ministro de Interior en el mayor atentado terrorista que ha sufrido nuestro país, el Señor Acebes.
Una de las primeras decisiones que tomó Alcaraz fue nombrar a su esposa como responsable jurídica de la AVT, la cual como merito tenia haber sido pescadera, una buena pescadera de Jaén.
Este individuo que perdió a su hermano guardia civil en el atentado de ETA en Zaragoza, ha convertido su odio y su dependencia del PP en el objetivo de su vida, este triste personaje esta destruyendo lo que podíamos considerar como una asociación verdaderamente necesaria y la esta convirtiendo en un esperpento de las mentiras y la demencia del Partido Popular.
Media docena de las asociaciones más importantes que formaban parte de la AVT han decidido segregarse de esta parodia de lo que tendría de ser una asociación de victimas del terrorismo sufrido por el Estado Español durante los últimos años, evidenciando que la manipulación política del sentimiento humano no lleva a ningún sitio.
Cuando hablamos de paz, Alcaraz habla de rencor, cuando hablamos de acercamiento Alcaraz habla de odio, cuando el PP liberaba terroristas Etarras Alcaraz no decía nada. Podéis encontrar en la Web de la asociación un listado de terroristas, donde estos irresponsables incluyen al Presidente del Gobierno. http://www.avt.org/
Todos los que nos podemos considerar victimas del terrorismo, no podemos entender que una persona tan sectaria, enferma y claramente incapacitada pueda representar a las victimas del terrorismo, finalmente el tiempo pone a cada uno en su sitio y Alcaraz lo que tiene que hacer es volver a su peluquería y su señora a la pescadería, que seguro aportaran mucho más a nuestra sociedad de lo que ahora aportan a la sociedad española.
Leed el artículo de El Plural dedicado a este personaje. www.elplural.com/politica/detail.php?id=4374
Alcaraz, de profesión peluquero, consiguió el control de la Asociación de Victimas del Terrorismo de la mano de otro personaje nefasto, el Ministro de Interior en el mayor atentado terrorista que ha sufrido nuestro país, el Señor Acebes.
Una de las primeras decisiones que tomó Alcaraz fue nombrar a su esposa como responsable jurídica de la AVT, la cual como merito tenia haber sido pescadera, una buena pescadera de Jaén.
Este individuo que perdió a su hermano guardia civil en el atentado de ETA en Zaragoza, ha convertido su odio y su dependencia del PP en el objetivo de su vida, este triste personaje esta destruyendo lo que podíamos considerar como una asociación verdaderamente necesaria y la esta convirtiendo en un esperpento de las mentiras y la demencia del Partido Popular.
Media docena de las asociaciones más importantes que formaban parte de la AVT han decidido segregarse de esta parodia de lo que tendría de ser una asociación de victimas del terrorismo sufrido por el Estado Español durante los últimos años, evidenciando que la manipulación política del sentimiento humano no lleva a ningún sitio.
Cuando hablamos de paz, Alcaraz habla de rencor, cuando hablamos de acercamiento Alcaraz habla de odio, cuando el PP liberaba terroristas Etarras Alcaraz no decía nada. Podéis encontrar en la Web de la asociación un listado de terroristas, donde estos irresponsables incluyen al Presidente del Gobierno. http://www.avt.org/
Todos los que nos podemos considerar victimas del terrorismo, no podemos entender que una persona tan sectaria, enferma y claramente incapacitada pueda representar a las victimas del terrorismo, finalmente el tiempo pone a cada uno en su sitio y Alcaraz lo que tiene que hacer es volver a su peluquería y su señora a la pescadería, que seguro aportaran mucho más a nuestra sociedad de lo que ahora aportan a la sociedad española.
Leed el artículo de El Plural dedicado a este personaje. www.elplural.com/politica/detail.php?id=4374
27.10.06
Montilla: "El vot socialista és l'únic que assegura la derrota de CiU"
El candidat fa una crida als votants d'esquerres perquè votin PSC "com a garantia de Govern d'esquerres" i als convergents disgustats amb la forma de fer política d'Artur Mas.
El candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, José Montilla, ha assegurat aquest matí que “el vot socialista és l´únic que assegura la derrota de CiU”. Durant un esmorzar – col·loqui organitzat per Nueva Economía Fórum a Barcelona, Montilla ha fet una crida “als votants d´esquerres” perquè votin PSC “com a garantia d´un Govern d´esquerres” i també als votants de CiU que no els agrada la forma de fer política d´Artur Mas, que “està molt lluny de la forma de fer de la gent del país".
Segons el candidat, només els socialistes catalans asseguren “fer una política diferent” i ha demanat la seva confiança “com a garantia d´un Govern que fa país, d´un Govern sòlid i d´un Govern amb seny” . Durant la seva intervenció, José Montilla també ha descartat un pacte amb CiU després de les eleccions, ja que aquesta mena d´aliances es donen en situacions “d´emergència o quan no hi ha una altra sortida”. “No crec que la situació de Catalunya sigui ni l´una ni l´altra” , ha afegit.
El candidat també ha explicat que “la meva aspiració no és reeditar el tripartit” perquè la situació ha canviat respecte el 2003, “quan Aznar governava amb majoria absoluta” i a Catalunya tres formacions polítiques treballaven “per millorar l´autogovern”. Montilla ha dit ben clar que ara les prioritats “són altres”, com posar l´Estatut “al servei de la gent” .
25.10.06
L'Eurocambra aprova la resolució de suport al procés de pau a Euskadi.
EFE ESTRASBURG (FRANÇA)
La proposta socialista tira endavant malgrat l'oposició del Partit Popular Europeu.
El Parlament Europeu ha adoptat per 321 vots a favor, 311 en contra i 24 abstencions una resolució que recolza "la iniciativa de pau al País Basc empresa per les institucions democràtiques espanyoles en el marc de les seves competències exclusives".
El ple de l'Eurocambra ha assumit la proposta de resolució conjunta que havien plantejat els grups Socialista, Liberal, Els Verds-Aliança Lliure Europea i Esquerra Unitària Europea. El text manifesta a més una condemna a la violència i la "solidaritat amb les víctimes del terrorisme".
Prèviament, la Cambra ha rebutjat la proposta del Grup Popular Europeu, que considerava que ETA no ha "fet els canvis necessaris" ni es donen les "condicions fixades" pel Congrés dels Diputats espanyol el maig de 2005 per al diàleg amb l'organització terrorista. Aquesta votació ha hagut de repetir-se, amb un resultat final de 302 vots a favor, 322 en contra i 31 abstencions.
Iniciativa frustradaLa iniciativa del líder dels socialistes espanyols Enrique Barón de promoure un text de consens basat en la intervenció del vicepresident de la Comissió Europea, Franco Frattini, en el debat previ no ha arribat a plantejar-se en ferm pel rebuig de la resta de grups que patrocinaven la declaració comuna, segons fonts socialistes.
La resolució adoptada pel ple assumeix la declaració del Consell Europeu del març passat en què celebrava "la notícia donada pel president del Govern espanyol [José Luis Rodríguez Zapatero] sobre l'anunci d'un alto el foc permanent fet pel grup terrorista ETA".
24.10.06
Montilla: "Votar al PSC val doble: és l'única garantia d'un Govern d´esquerres i sòlid"
El candidat dels socialistes catalans explica que "percebem que les coses ens van bé per l'interès que desperten les nostres propostes"
El candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, José Montilla, ha assegurat aquest matí des de Cornellà que “votar al PSC val doble, perquè és la garantia d´un Govern d´esquerres i també garantia d´un Govern sòlid i estable, sense hipoteques i amb garanties de governar Catalunya durant el proper període”.“Les coses ens van bé” explicat Montilla, que ha afegit que “ho percebem en el conjunt del partit, dels militants i simpatitzants, per l´interès que desperten les nostres propostes”. El candidat s´ha mostrat segur que “la majoria dels ciutadans de Catalunya tenen molt clar que hi haurà un govern progressista si hi ha una majoria socialista” .Per això Montilla ha explicat que en els propers dies “incrementarem els nostres esforços per transmetre aquest missatge i aquesta idea” .CiU perd confiança José Montilla ha insistit en la percepció “no meva, bastant generalitzada”, que les “ocurrències insolvents de CiU se´ls giren en contra”. El candidat creu que les darreres propostes de la federació fa que “perdin la confiança de ciutadans que normalment els votarien, per la seva prepotència, arrogància i escassa consistència de les seves propostes programàtiques” .
El candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, José Montilla, ha assegurat aquest matí des de Cornellà que “votar al PSC val doble, perquè és la garantia d´un Govern d´esquerres i també garantia d´un Govern sòlid i estable, sense hipoteques i amb garanties de governar Catalunya durant el proper període”.“Les coses ens van bé” explicat Montilla, que ha afegit que “ho percebem en el conjunt del partit, dels militants i simpatitzants, per l´interès que desperten les nostres propostes”. El candidat s´ha mostrat segur que “la majoria dels ciutadans de Catalunya tenen molt clar que hi haurà un govern progressista si hi ha una majoria socialista” .Per això Montilla ha explicat que en els propers dies “incrementarem els nostres esforços per transmetre aquest missatge i aquesta idea” .CiU perd confiança José Montilla ha insistit en la percepció “no meva, bastant generalitzada”, que les “ocurrències insolvents de CiU se´ls giren en contra”. El candidat creu que les darreres propostes de la federació fa que “perdin la confiança de ciutadans que normalment els votarien, per la seva prepotència, arrogància i escassa consistència de les seves propostes programàtiques” .
23.10.06
El PP arracona l'11-M i passa a l'ofensiva contra el procés de pau
· Els populars admeten que assetjar Zapatero amb ETA és més útil de cara als seus votants.
· El Govern, preocupat perquè les acusacions al Parlament voregen la imputació de delictes
Ara, aquesta és la prioritat. Ens hi juguem molt i hem de convèncer els espanyols de l'amenaça". La frase, d'un diputat del PP, justifica la decisió del seu partit de relegar la teoria de la conspiració ordida al voltant de l'11-M per centrar-se en l'atac al procés de pau per a Euskadi que promou José Luis Rodríguez Zapatero. La virulència dels atacs preocupa el Govern, que detecta com s'ha passat de la crítica severa a vorejar la imputació de delictes, com ara acusar Zapatero de connivència amb ETA.L'entusiasme amb el qual el PP ha desplegat aquesta estratègia es va constatar dimecres al Congrés i al Senat. Mariano Rajoy va acusar el cap del Govern de "rendir-se" davant ETA. Pío García Escudero es va acarnissar i va dir que s'havien "consentit" contactes amb la banda mentre aquesta assassinava el socialista Joseba Pagazaurtundua. El que García Escudero va reconèixer com una "frase dura però necessària" va ser qualificada de "vilesa" i d'"infàmia" per Alfredo Pérez Rubalcaba, ministre de l'Interior. Rubalcaba assegura que el PP s'acarnissa ara en el procés de diàleg establert perquè comprova que "el disbarat de l'11-M ja no els rendeix".DEBILITAR LA POSICIÓEl Govern ha discutit com afrontar aquest gir perquè tem que debiliti la seva posició en el procés. Els continus dubtes que sembra el PP poden transmetre que Zapatero no negocia en nom dels espanyols, sinó tan sols en el dels seus votants. D'aquest grau de preocupació en dóna mostres la vicepresidenta, María Teresa Fernández de la Vega, que ha demanat a Ángel Acebes "decència democràtica" després d'insistir que ella treballa "per a tots els espanyols".El número dos del PP ja ho va avisar quan va prometre fer del debat sobre ETA una qüestió permanent. Feia setmanes que en les sessions de control a l'hemicicle no se sentia parlar de "zones fosques", "conspiracions" o de la distinció entre "autors materials i intel.lectuals" de l'atemptat islamista. La versió oficial del PP és que preguntaran per l'11-M "quan hi hagi alguna cosa nova". Fins fa poc només Josep Piqué, Alberto Ruiz-Gallardón i Jaume Matas s'atrevien a defensar que la massacre no havia de ser l'eix central. Alguns diputats addueixen a més que "els mitjans que descorrien les cortines de fum del Govern" ja no els proveeixen de tanta munició.EL PP, SATISFETEl que intranquil.litza l'Executiu serveix de bàlsam per als populars, convençuts que aquesta batalla és "més fàcil d'entendre" per als seus votants. "Estaven una mica desorientats per les diferents sensibilitats" percebudes al voltant de la massacre, admeten. El gir també complau els que veien l'afany d'Eduardo Zaplana com una tàctica perillosa que feia la sensació de cremar l'últim cartutx. I veure que tampoc provoca divisió entre els cercles de la dreta --com les especulacions sobre l'11-M-- fa que al PP es respiri profundament.
EL PERIODICO DE CATALUNYA.
LUZ SANCHIS MADRID.
· El Govern, preocupat perquè les acusacions al Parlament voregen la imputació de delictes
Ara, aquesta és la prioritat. Ens hi juguem molt i hem de convèncer els espanyols de l'amenaça". La frase, d'un diputat del PP, justifica la decisió del seu partit de relegar la teoria de la conspiració ordida al voltant de l'11-M per centrar-se en l'atac al procés de pau per a Euskadi que promou José Luis Rodríguez Zapatero. La virulència dels atacs preocupa el Govern, que detecta com s'ha passat de la crítica severa a vorejar la imputació de delictes, com ara acusar Zapatero de connivència amb ETA.L'entusiasme amb el qual el PP ha desplegat aquesta estratègia es va constatar dimecres al Congrés i al Senat. Mariano Rajoy va acusar el cap del Govern de "rendir-se" davant ETA. Pío García Escudero es va acarnissar i va dir que s'havien "consentit" contactes amb la banda mentre aquesta assassinava el socialista Joseba Pagazaurtundua. El que García Escudero va reconèixer com una "frase dura però necessària" va ser qualificada de "vilesa" i d'"infàmia" per Alfredo Pérez Rubalcaba, ministre de l'Interior. Rubalcaba assegura que el PP s'acarnissa ara en el procés de diàleg establert perquè comprova que "el disbarat de l'11-M ja no els rendeix".DEBILITAR LA POSICIÓEl Govern ha discutit com afrontar aquest gir perquè tem que debiliti la seva posició en el procés. Els continus dubtes que sembra el PP poden transmetre que Zapatero no negocia en nom dels espanyols, sinó tan sols en el dels seus votants. D'aquest grau de preocupació en dóna mostres la vicepresidenta, María Teresa Fernández de la Vega, que ha demanat a Ángel Acebes "decència democràtica" després d'insistir que ella treballa "per a tots els espanyols".El número dos del PP ja ho va avisar quan va prometre fer del debat sobre ETA una qüestió permanent. Feia setmanes que en les sessions de control a l'hemicicle no se sentia parlar de "zones fosques", "conspiracions" o de la distinció entre "autors materials i intel.lectuals" de l'atemptat islamista. La versió oficial del PP és que preguntaran per l'11-M "quan hi hagi alguna cosa nova". Fins fa poc només Josep Piqué, Alberto Ruiz-Gallardón i Jaume Matas s'atrevien a defensar que la massacre no havia de ser l'eix central. Alguns diputats addueixen a més que "els mitjans que descorrien les cortines de fum del Govern" ja no els proveeixen de tanta munició.EL PP, SATISFETEl que intranquil.litza l'Executiu serveix de bàlsam per als populars, convençuts que aquesta batalla és "més fàcil d'entendre" per als seus votants. "Estaven una mica desorientats per les diferents sensibilitats" percebudes al voltant de la massacre, admeten. El gir també complau els que veien l'afany d'Eduardo Zaplana com una tàctica perillosa que feia la sensació de cremar l'últim cartutx. I veure que tampoc provoca divisió entre els cercles de la dreta --com les especulacions sobre l'11-M-- fa que al PP es respiri profundament.
EL PERIODICO DE CATALUNYA.
LUZ SANCHIS MADRID.
19.10.06
La gent del PP vota CIU.
Ahir al matí el PP va superar un altre frontera, aquests feixistes son capaços de dir que el President del Govern ha tolerat els atemptats d’ETA, quant els Peperos governaven amb el suport de CIU, quins nassos, quins sapastres.
Aquestes mentires no son punibles legalment? Es possible que qualsevol persona menteixi, amenaci i insulti de manera impune?
Evidentment soc un defensor de la democràcia i de la llibertat d’expressió, no obstant el diputats i senadors de PP estan superant els límits democràtics i la fiscalia tindria d’actuar.
Per consum intern aquests personatges son els que CIU va donar el poder, els que decidien el nostre futur i que acabaren amb l’atemptat islamista de Madrid, els mateixos que ens portaren a la guerra il·legal d’Iraq, els mateixos del Pla Hidrologic intentant dessecar el Delta de l’Ebre, els amics del Bush, els que porten el retorn dels papers de Salamanca al Tribunal Constitucional, els que edifiquen als Parcs Naturals, els de Terra Mítica i totes les corrupteles annexes.
Aquests son els que CIU i Mas necessitant per governat a Catalunya, els que donaran suport al Mas per decidir el futur de les catalanes i catalans, amb l’únic interès d’agredir al Partit Socialista.
Hem de pensar de manera molt clara qui volem que decideixi el futur de Catalunya, jo tinc clar el que toca, toca Jose Montilla, toca una persona seriosa, respectuosa, eficient i treballadora.
Els vividors del PP i de CIU que administrin les empreses dels seus pares, i desgraciadament del interessos del capital més reaccionari, com els d’Endesa. Pizarro vota PP, pro a Catalunya votaria Convergència i Unió, perquè te clar que CIU defensarà els interessos del capital i de la dreta més reaccionaria.
Votem amb responsabilitat per el que ens estem jugant, el més important els darrers anys, Jose Montilla ets la normalitat i el nostre President.
Aquestes mentires no son punibles legalment? Es possible que qualsevol persona menteixi, amenaci i insulti de manera impune?
Evidentment soc un defensor de la democràcia i de la llibertat d’expressió, no obstant el diputats i senadors de PP estan superant els límits democràtics i la fiscalia tindria d’actuar.
Per consum intern aquests personatges son els que CIU va donar el poder, els que decidien el nostre futur i que acabaren amb l’atemptat islamista de Madrid, els mateixos que ens portaren a la guerra il·legal d’Iraq, els mateixos del Pla Hidrologic intentant dessecar el Delta de l’Ebre, els amics del Bush, els que porten el retorn dels papers de Salamanca al Tribunal Constitucional, els que edifiquen als Parcs Naturals, els de Terra Mítica i totes les corrupteles annexes.
Aquests son els que CIU i Mas necessitant per governat a Catalunya, els que donaran suport al Mas per decidir el futur de les catalanes i catalans, amb l’únic interès d’agredir al Partit Socialista.
Hem de pensar de manera molt clara qui volem que decideixi el futur de Catalunya, jo tinc clar el que toca, toca Jose Montilla, toca una persona seriosa, respectuosa, eficient i treballadora.
Els vividors del PP i de CIU que administrin les empreses dels seus pares, i desgraciadament del interessos del capital més reaccionari, com els d’Endesa. Pizarro vota PP, pro a Catalunya votaria Convergència i Unió, perquè te clar que CIU defensarà els interessos del capital i de la dreta més reaccionaria.
Votem amb responsabilitat per el que ens estem jugant, el més important els darrers anys, Jose Montilla ets la normalitat i el nostre President.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)